La Sirena

La sirena


TONI AYALA (textos) / MIQUEL FUSTER (dibuixos)

Faruq havia arribat a Barcelona un any abans. Havia abandonat Síria amb la seva dona quan l’ISIS va entrar a Palmira. Tenia 27 anys i la seva esposa, Fàtima, hagués complert els 24 aquell mateix mes de juny. Van fugir junts a Turquia, on van estar vivint en un camp de refugiats proper a Gaziantep abans d’atrevir-se a fer una travessia fins a l’illa de Lesbos.

La barcassa en la qual viatjaven amuntegats amb d’altres fugitius de diversos orígens va naufragar a prop de la costa grega. En Faruq va perdre de vista la seva dona només un instant, quan les seves mans van separar-se en bolcar l’embarcació. Però ja no la va tornar a veure. El pànic va apoderar-se de tots i la gran majoria van acabar al fons del mar, com la Fàtima.

Feia quatre anys que s’havien casat i la guerra els havia mogut a ajornar la idea de ser pares. S’havien promès al jaciment arqueològic de Palmira, on en Faruq treballava dins de l’equip de conservació. Ell era escultor i sempre havia somiat que crearia una gran obra. “Ets la meva reina Zenòbia”, mussitava a cau d’orella en Faruq a la Fàtima, fent referència a la monarca que havia dominat aquelles terres entre els anys 268 i 272, abans que fos capturada per les tropes de l’emperador Aurelià.

Fàtima tenia uns cabells tant negres com la nit i uns ulls tant clars com el dia. Era l’autèntica manifestació del màxim equilibri entre cos i ment. De pell bruna i suau, les seves mans eren encara més delicades que les mans d’artista de Faruq. Ell les utilitzava per esculpir la pedra; ella, per modelar les carícies mentre taral·lejava cançons.

Eren feliços. Ho van ser d’ençà que s’havien conegut de ben jovenets, als carrers del seu barri, i fins que havia esclatat la guerra. El conflicte armat havia causat la mort de tots els membres de les respectives famílies. Quan van fer el pas per fugir, temerosos de l’ISIS, ja no els hi quedaven ni amics ni coneguts. Quan en Faruq va saber després que, també, havien destruït bona part de l’antiga ciutat romana de Palmira, una altra part d’ell va morir.

 

Barcelona, ciutat refugi

En Faruq havia arribat a Barcelona per atzar. El repartiment de la quota de refugiats entre els països de la Unió Europa va fer que li toqués aquest número en aquella loteria que marcava el seu present i el seu futur més immediats. Com que va poder demostrar que havia treballat al jaciment arqueològic de Palmira, li van concedir l’asil, doncs, en aquell moment, la comunitat internacional contemplava amb horror la destrucció d’aquell Patrimoni de la Humanitat.

Les autoritats locals li van facilitar allotjament i va començar a treballar de cambrer en un restaurant de la Barceloneta. En realitat, ell estava assignat al xiringuito que tenien a peu de platja, que era un dels més populars per menjar tapes vora el mar. No li agradava la feina, però la vida li havia donat una segona oportunitat. Si bé sovint pensava que hagués preferit morir amb la Fàtima en aquell naufragi, ell seguia endavant, malgrat tot.

La trobava a faltar moltíssim, com el dia a la nit i com la nit al dia. No podia deixar de tenir presents els seus ulls transparents i la seva cabellera sempre prefectament raspallada. S’hi passava hores donant-li forma, mentre cantava cançons àrabs antigues. Un dels poemes que més repetia era de Yamil Buzaina, la lletra del qual deia això:

 

“Si sabessis quant embogeixo d’amor; em perdonaries o em condemnaries sense perdó; no pensis que t’he abandonat per ser obedient; només sé que la bellesa de la teva joventut no marxarà; és que tu i les teves promeses; han estat com el llampec d’un núvol que encara no ha donat cap gota”

 

Faruq entrava a treballar a l’inici del torn de la tarda. No només se sentia sol per l’absència de la seva esposa, sinó també perquè ja no esculpia. Estava buit, desubicat. Si bé tornava a tenir veïns i podia relacionar-se amb altres ciutadans sirians residents a la ciutat, estava clar que li costava acostumar-se a aquella nova forma de viure. Massa pèrdues pel camí. El desarrelament l’havia posseït de forma física i anímica. Era com si encara estigués enmig d’aquell naufragi davant la costa de Lesbos.

Li semblava que encara nedava i nedava per mantenir-se flotant sobre la superfície del mar, per evitar enfonsar-se, però la càrrega emocional que suportava era massa pesada. Sota la seva pell no hi havia carn, ni sang ni òrgans vitals. Havia esdevingut la carcassa de l’home que una vegada havia estat. Amb els clients somreia i el tràfec de la feina de cambrer el mantenia entretingut, però el temps passava massa a poc a poc, com si el destí l’hagués condemnat a estar reclòs en un rellotge de sorra.

Molt sovint recordava quan menjava dàtils amb la Fàtima a l’oasi d’Afqa. Ella cantava, abraçada a ell, mentre en Faruq li raspallava els cabells. El seu cant atreia els ocells i, de vegades, s’hi congregaven d’altres parelles, que ja coneixien el poder de la seva veu.

 

Figures d’arena

Un matí, en Faruq passejava per la platja abans d’entrar a treballar quan va veure un grup d’artistes ambulants, que estaven creant figures d’arena sobre la sorra. Ho feien amb espàtules, cubells i rasclets. Eren com infants construint castells a la platja. Però, després de diverses hores de feina, aconseguien donar vida a tot tipus de personatges, molts dels quals eren famosos. En certa manera, eren com els retratistes de la Rambla, però, en comptes d’utilitzar paper i pintura, empraven la sorra i l’aigua. Eren obres efímeres, que feien i desfeien cada dia. Pel fruit de la seva feina demanaven una almoina als turistes.

En aquell moment, en Faruq va tenir una idea. Va proposar-li a l’amo del restaurant fer una escultura sobre l’arena, just al costat de la guingueta, perquè així els clients poguessin contemplar-la mentre sopaven. Li va assegurar que l’esculpiria abans que comencés el seu torn i que, si volia, li podia donar una gratificació en la nòmina, si veia que la idea agradava als comensals. El propietari va quedar-se pensarós i, després de romiar-s’ho una estona, li va dir que endavant.

 

–  “I quina obra penses fer?”, va preguntar-li.

–  “Donaré vida al que ja no hi és”, va respondre-li de forma enigmàtica.


Així va ser com, a partir de l’endemà, en Faruq va començar a crear, cada dia, una escultura diferent, totes i cadascuna d’elles a imatge de les obres que l’ISIS havia destruït a Palmira. L’èxit va ser rotund des del primer moment. Fins i tot, hi havia clients que acudien a sopar a aquell xiringuito només per veure les seves obres. Una de les més cèlebres va ser la reproducció del lleó que hi havia a l’entrada del Museu de Palmira, que es remuntava al segle I abans de Crist. També va fer un homenatge a l’Arc de Triomf de 2.000 anys d’antiguitat i als temples de Bel i de Baal Shamin. Era molt perfeccionista en els detalls i, realment, donava la impressió que estaves en un museu a l’aire lliure.

 

Tres dies i tres nits

Moltes cadenes de televisió i diaris, nacionals i estrangers, van interessar-se per explicar la història d’aquell refugiat sirià que semblava haver nascut per ser artista. Van passar les setmanes i, cap al final de l’estiu, en Faruq va demanar autorització al seu cap per treballar durant tres dies i tres nits en una escultura especial. El propietari del restaurant, molt complagut amb el ressò internacional que havia tingut el seu negoci gràcies a ell, li va concedir un permís per crear aquella obra sense descomptar-li cap cèntim de la nòmina.

La notícia que en Faruq començava una nova escultura i que, segurament, seria molt diferent a la resta, va fer la volta al món. El jove artista va treballar-hi dia i nit, sense ni menjar res durant les 72 hores que va invertir en finalitzar la seva obra mestra. Era ben bé com si s’hagués fusionat tant amb la seva creació que l’únic que l’alimentava de debò era estar-hi en contacte. En certa manera, havia iniciat un dejú artístic.

Una munió de fans van reunir-se al voltant seu i van acompanyar-lo durant aquells tres dies, de la mateixa manera que els periodistes van fer-ne un seguiment especial. Era com quan Forrest Gump es va posar a córrer i tothom el seguia sense saber ben bé per què o cadascun per un motiu diferent. Es va arribar a escriure que en Faruq havia donat noves esperances i visibilitat als refugiats. Destacaven que, a través de la seva obra, havia mostrat al món l’horror de la guerra.

El jove artista sirià també havia rebut amenaces. L’ISIS va penjar un vídeo a les xarxes socials en què cridava a atemptar contra la seva vida per haver gosat tornar a esculpir els vestigis de la Història que ells havien decidit esborrar de Palmira. Però res no semblava aturar les mans d’en Faruq. No era fàcil saber si era ell qui esculpia la seva obra o si era l’obra qui el modelava a ell. Finalment, al tercer dia, va culminar la seva millor creació.

 

La sirena de la Barceloneta

La seva bellesa era encisadora, arrebatadora, fins al punt que es va començar a formar una cua de turistes i de barcelonins que, en peregrinatge, volien veure-la de prop. En Faruq havia esculpit els ulls i els cabells i tot el cos de la Fàtima de forma tan meticulosa que ben bé semblava que estava viva, que estava feta de carn i ossos, i no pas de la sorra de la platja de la Barceloneta. Commogut, va notar com un poderós sentiment de nostàlgia s’apoderava d’ell. Després de tant de temps, contemplant-la, la sentia més a prop que mai.

Dret, davant l’escultura perfecta de la seva eterna estimada, no va poder evitar de plorar. Una de les llàgrimes va caure damunt de la cara arenosa de la Fàtima i va devallar-li pel rostre, fins a humitejar-li els llavis de sorra. Va ser en aquell precís instant que es va perdre de vista la frontera entre la realitat i la fantasia.

Els diaris, l’endemà, hi van fer referència explícita amb titulars tant il·lustradors com aquest:

“Realisme màgic a la Barceloneta”

N’hi va haver d’altres que hi van anar més enllà i es van fer preguntes com aquesta:

“Ulisses a Barcelona?”

Tot plegat va agafar un bri de llegenda urbana, que va trascendir les fronteres. Les grans cadenes de televisió d’arreu del món, des dels Estats Units fins a la Xina i de Qatar fins a Rússia o el Regne Unit, van elaborar extensos reportatges sobre el fenomen que es va produir aquell vespre a Barcelona.

Alguns experts en psicologia van afirmar que s’havia tractat d’una al·lucinació col·lectiva, que era perfectament explicable tot el que havia succeït, des del punt de vista científic i tècnic. Mesos després, fins i tot, es va arribar a estrenar a les sales de cinema una pel·lícula documental, ‘El somni de la Fàtima i en Faruq‘, que va ser l’èxit de taquilla de l’any.

 

Èxode al Mediterrani

Aquell documental, a banda de reflectir els patiments dels refugiats en el camí de l’èxode, repassava la història d’amor de Faruq i la Fàtima, i recollia els testimonis d’aquell estrany fenomen batejat com “les llàgrimes d’Ulisses”.

Però, què va passar? Per què tothom en parlava?…

Tots els testimonis van coincidir a assegurar que l’escultura de la Fàtima va prendre vida tant bon punt una de les llàgrimes d’en Faruq va tocar-li la cara d’arena. Afirmaven que els ulls de la noia van obrir-se de sobte. Deien que eren del color blau de la Mediterrània, el mateix mar que l’acollia en les seves entranyes des que s’havia ofegat.

Els testimonis també havien assegurat que el vent, que bufava engrescat en aquell moment, va remoure els cabells d’aquella autèntica “reina dels oceans”, com la van anomenar alguns cronistes. A continuació, descrivien que la boca se li havia desencaixat i tots coincidien en què la Fàtima va començar a cantar.

El documental va recollir opinions de desenes de turistes i barcelonins, els quals juraven que la veu d’aquella sirena d’arena va ressonar per tot Barcelona, des de la platja fins al Tibidabo, de Montjuïc fins al Turó de la Peira, des del Besòs fins al Llobregat. Es podria pensar que tota la població de l’àrea metropolitana va quedar enartada per aquella melodia que va alterar el vespre per donar pas a una nit inoblidable.

Els testimonis també van detallar com en Faruq, embadalit davant la figura vivent de la Fàtima, va caure de genolls a terra. Va ser llavors, amb el darrer cant de la sirena, que va produir-se una de les tempestes d’estiu més fortes que es recordaven a Barcelona. El cel va descarregar una pluja ferotge, com les bombes que havien caigut sobre la població d’Alep o com les que havien foradat Barcelona molts anys abans durant la Guerra Civil espanyola, que també va causar un èxode de població.

 

Les llàgrimes de Faruq

Els meteoròlegs sí que van corroborar que aquella ventada havia agafat dimensions d’huracà. A gran velocitat, l’aigua va anar inundant la platja de la Barceloneta i tot el passeig marítim. Així va ser com l’escultura d’arena de la Fàtima es va fondre, alhora que una gran onada s’enduia el que en quedava i, també, en Faruq.

– “L’artista no va resistir-s’hi”, va declarar una dona, que assegurava haver presenciat en directe com el Mediterrani se’l va endur cap al fons del mar.

– “Era com si la seva obra mestra l’hagués reclamanat i se l’hagués emportat amb ella”, van concloure.

D’aquesta forma, es va estendre la creença que la Fàtima i el Faruq tornaven a estar junts.

Els científics van defensar sempre que només s’hi havia produït un fenomen meteorològic molt potent, que malauradament va acabar amb la vida d’aquell refugiat sirià. Segurament, la remor de les ràfegues de vent va fer creure a la gent que la noia havia reviscut i que estava cantant. Van confondre el soroll produït per la ventada amb una veu màgica. Podia ser una explicació lògica a tot plegat.

Però, per a la gran majoria dels barcelonins, aquelles teories no tenien cap importància, ja que volien creure que les llàgrimes d’en Faruq van tornar la Fàtima a la vida. I, ella, amb la seva veu dolça i encisadora, se’l va endur cap al mar.

Avui, aquesta zona de la platja de la Barceloneta és un punt de peregrinatge de parelles de tot el món, que hi deixen els seus missatges d’amor. Nuvis arribats de tots els continents, però, sobretot, de països com el Japó, Singapur, Taiwan o la Xina, ja no només es fan sessions de fotos davant dels monuments de Gaudí o del barri Gòtic, sinó que tots volen retratar-se allà on la sirena Fàtima va retrobar-se amb en Faruq.