La ‘guerra europea’ a Barcelona
JOAN PALLARÈS-PERSONAT (textos)
De les dus guerres mundials, la Primera també és coneguda com a guerra europea, tant perquè els seus contendent principals -causants, vencedors i perjudicats- van ser nacions d’Europa, com perquè els fronts de combat eren gairebé totalment al vell continent, tot i que indrets remots, com Aràbia, la Xina o el Japó, van tenir ressons bèl·lics.
Tot i que Espanya va ser un país neutral, la societat espanyola es va fragmentar entre els germanòfils, partidaris d’Alemanya i Austro-Hongria (majorment, certa intel·lectualitat conservadora, aristocràcia i classes benestants) i els francòfils o francòfons, que anaven a favor de França i Anglaterra, (atreien una intel·lectualitat progressista i la gent d’esquerres, amb més consciència social). Aquesta situació no era nova. Ja en el segle XIX, la guerra franco-prusiana ja havia portat a aquests dos alineaments. Llavors -i en un esquema simple- podríem dir que els carlins simpatitzaven més amb els alemanys i els lliberals, amb els francesos, però tot plegat era molt més complicat.
Francòfons o germanòfils, el cas va ser que la neutralitat espanyola va afavorir la indústria i el comerç. Els encàrrecs des d’ambdós bàndols eren a cor que vols, no discutien preu, sinó que es movien per altres motivacions. Com a botó de mostra, un general francès de visita a la Colònia Sedó on feien uniformes per a l’Exèrcit.
El militar, urgint a què augmentessin la producció, es va queixar que feien uns uniformes massa bons, garantits per a un any d’ús, quan la vida mitja d’un soldat a les trinxeres era de tant sols vuit mesos…
Però les grans ciutats, sobretot Barcelona, port i enllaç de tren, es van convertir en un niu d’espies, d’agents de les potències combatents que controlaven i informaven dels moviments dels proveïdors dels enemics, a l’hora que també desestabilitzaven les produccions, internant-se en el moviment obrer o protegint la patronal. El naixent pistolerisme i l’onada de morts posterior, no en va ser aliena.
L’auge dels cabarets
Artistes, milionaris, també van gaudir d’un país neutral on respiraven amb major llibertat, però també al seu darrere van arribar personatges en busca de la vida fàcil, la bona vida i el diner que fluïa, donant pas a una lluïda vida bohèmia i de la Barcelona pocavergonya. Van ser els anys daurats del Paral·lel i els cafè concerts, una Barcelona capaç d’atraure i produir grans espectacles.
Vista del carrer Nou de la Rambla amb l’Edén Concert.
La Barcelona dels grans cabarets havia començat, amb el Lion d’Or i el Excelsior; els combats de boxa van agafar una popularitat que conservarien fins a la Guerra Civil. L’Eden Concert, ara un pàrquing, atreia a la gent, tot amb epicentre a la Rambla, al costat de la qual els prostíbuls, com Ca la Madam Petit o d’altres, proliferaven i fins tenien cua per entrar.
Per aquell temps hi havia ja algun problema de droga al Raval? Llavors és deia Barri Xino i per a aquells anys la grifa, que avui li diuen maria, no era pas tant demanada com la morfina i la cocaïna. I tot es consumia davant les borratxeres a la zona, que amb expansió o sense, sempre hi han existit.
Preus a l’alça
Però la guerra també va fer que els preus dels productes anessin a l’alça. Pel febrer i març del 1918, les dones van protestar i es van amotinar al mercat de la Boqueria, però, en plena guerra, els clients feien qualsevol cosa per obtenir materials, de manera que un patró aturava qualsevol demanda amb engrunes. Acabada la guerra ja no va ser així i, el febrer de 1919, va esclatar la gran vaga de La Canadenca. I és que el 1917, un dels combatents, Rússia, havia hagut de deixar-ho córrer: la Revolució havia esclatat a l’octubre i els treballadors de tot el món, també els d’aquí, s’emmirallaven amb els avenços que escoltaven dir.
La guerra que es va acabar un “11 de l’11” de fa cent anys, va deixar uns 16 milions de morts, segons les xifres més acceptades avui, dels quals gairebé la meitat eren soldats –poble tant si com no- però la Grip Espanyola en deixaria entre 50 i 100 milions a tot el món. Va ser l’epidèmia més mortífera de tota la història, que sorgí ja en plena guerra.
Hospital improvisat a Kansas per la grip espanyola. Foto: Vikipedia / National Museum of Health and Medicine.
La grip espanyola sembla originària de la Xina, arribant als Estats Units. I serien les tropes que entraren en combat a les acaballes de la guerra els qui la portarien a Europa. A França es detecta l’abril de 1918; a Espanya, poc després. Va ser amb la pau, amb el retorn de les tropes i els treballadors emigrants, quan es va escampar per tot arreu.
Per què se li va dir, doncs, Grip Espanyola? Tant senzill com per la censura militar, que tots els estats en guerra imposaven a la premsa. Cap d’ells no reconeixia públicament els casos declarats. En canvi, a Espanya, en no haver-hi guerra, la premsa en parlava obertament i sense embuts, eren els únics que reconeixien el problema.
A Barcelona, a Madrid, a tot el país, es van arribar a tancar els teatres davant la gravetat de l’epidèmia… L’alarma va ser total, la gent moria com a mosques… Però de les coses de la grip, ja en parlarem més endavant.