La Llarga Marxa dels indis

TONI AYALA (textos)

En to de pau, abillats amb els vestits tradicionals de les seves tribus i, molts, adornats amb plomes. D’aquesta manera, es van concentrar fa 40 anys uns tres mil indis nord-americans a Washington per reclamar els seus drets i denunciar la seva discriminació. Es va tractar de la culminació de la Llarga Marxa, un acte de protesta que els havia portat a caminar gairebé cinc mil quilòmetres i que s’havia iniciat cinc mesos enrere a Califòrnia.

La lluita de les comunitats natives dels Estats Units no es remunta a aquesta gran manifestació del 1978, sinó que encara avui és un combat diari, quotidià, però, sovint, molt desconegut a Europa i a la resta del món. Les paraules del ministre d’Afers Exteriors, Unió Europea i Cooperació, Josep Borrell, ho han posat de relleu recentment. El cap de la diplomàcia espanyola va assegurar que “Estats Units té molt poca història darrere”, ja que “van néixer a la independència pràcticament sense història, l’única cosa que havien fet era matar a quatre indis”.

Posteriorment, Borrell va intentar traslladar el seu “respecte i solidaritat” amb la comunitat nativa nord-americana, que va rebre les seves apreciacions amb indignació, tot lamentant haver-se referit “de manera excessivament col·loquial” a “la quasi anihilació” de nadius americans per part dels colons blancs.

Reserves índies

L’any 1975, tres anys abans de la Llarga Marxa, es va aprovar la Llei d’Autodeterminació de l’Indi i Assistència a l’Educació, que va marcar la culminació de 15 anys de lluita política a través del Moviment de Drets Civils dels anys 60. Entre d’altres, aquella llei va reconèixer la necessitat d’autodeterminació dels nadius americans. Tant és així que hi ha més de 560 governs tribals reconeguts a nivell federal als Estats Units, amb dret a formar el seu propi govern per fer complir les lleis (tant civils com a penals) o recaptar els impostos.

L’estatut intern dels indis natius dels Estats Units depèn de l’estat en el qual es trobin i estan internats en reserves, que actuen com a territoris autònoms dependents del govern federal. Al Canadà tenen l’estatut de Primeres Nacions i també tenen govern autònom.

Fa 40 anys, els organitzadors de la Llarga Marxa del 1978 lluitaven contra els interessos de grups econòmics, que volien fer-se amb les riqueses naturals de les reserves índies i eliminar-ne els drets de caça i pesca o d’utilització d’aigües que se’ls havia reconegut després de la colonització de l’home blanc.

Protesta dels indis americans a Washington l’any 1978 amb la Llarga Marxa. / Foto: United States Library of Congress

Una altra de les amenaces per als navajos, apatxes, sioux, iroquesos, peus negres o cherokees és la pèrdua de la seva identitat cultural davant la cultura anglosaxona dominant als Estats Units.

Ara fa una dècada, el 2008, el nombre de parlants de llengües indígenes autòctones dels Estats Units era de 373.949, pertanyents a 135 llengües natives. Però, només un de cada tres indis tenia la seva llengua indígena de referència com a idioma habitual, ja que l’anglès s’hi havia imposat.

El Red Power

La Llarga Marxa del 1978 va posar de relleu la força del Moviment de Poder Vermell (Red Power Movement). Pretenia simbolitzar l’expulsió forçada dels indis nord-americans dels seus països d’origen i cridar l’atenció sobre els problemes continus dels pobles indígenes i les seves comunitats.

Des de la gran caminada de fa 40 anys, n’hi ha hagut almenys quatre més d’importants.

The Longest Walk II, l’any 2008, que va cridar l’atenció sobre els drets ambientals i la protecció dels llocs sagrats dels indis. N’hi va haver una altra el 2011, The Longest Walk III, que es va centrar en la salut dels pobles indígenes i en el treball contra la diabetis, una malaltia que molts nadius combaten. L’any 2013, es va produir The Longest Walk IV, que va començar a Washington DC i va acabar a Alcatraz. Aquesta caminada es va centrar a reafirmar la sobirania indígena als Estats Units, reconeixent que encara són nacions amb drets inherents per governar-se elles mateixes.

Els nadius nord-americans tenen un historial d’activisme contemporani que afecta directament a la legislació. Protegir el que són com a pobles natius als Estats Units significa no només fer força comuna davant del Govern federal, sinó honrar els sacrificis dels seus avantpassats ​​tot protegint la seva terra, l’aigua, la llengua… que els defineixen com a pobles nadius de Nord-Amèrica.

Deportació dels Navajos

Les Llargues Marxes reivindicatives dels indis tenen a veure amb les grans caminades o èxodes per van haver de fer els seus avantpassat, com ara la coneguda com a The Long Walk of the Navajo o Caminada del Navajo, també referenciada com a la Caminada al Bosc Rodó. Es refereix a la deportació que va patir aquest poble l’any 1864 i l’intent de neteja ètnica dels navajo per part del Govern dels Estats Units d’Amèrica.

Els navajos es van veure obligats a caminar des de les seves terres en el que avui és Arizona fins a l’est de Nou Mèxic. Unes 53 marxes forçades diferents es van succeir entre l’agost del 1864 i finals del 1866.

Indis organitzats

El Moviment Indi Americà (AIM) és un grup de defensa dels nadius americans als Estats Units, fundat al juliol de 1968 a Minneapolis, Minnesota. És a dir, enguany se’n commemora el 50 aniversari.

Aquest moviment es va formar inicialment per abordar l’afirmació dels nadius americans, resoldre els problemes dels tractats, garantir un lideratge davant del Govern federal i denunciar els incidents de fustigació i racisme de la policia contra els nadius obligats a allunyar-se de les reserves i la cultura tribal.

Mig segle després, està clar que el moviment indi continua organitzat, tant per defensar la seva cultura davant de l’home blanc com per combatre les xacres socials que els afecten. I, si convé, per fer-li veure a un ministre d’un govern europeu que a Amèrica no només van morir “quatre indis”.