“L’Administració, si pot, retalla o tira enrere”

TONI AYALA (textos i fotos)

Miquel Carrillo, 50 anys, és el gerent de la Fundació Artesà, creada el 1979 al barri del Poble Sec de Barcelona i que, per tant, l’any que ve celebrarà el seu 40è aniversari. Sota el seu càrrec té 110 persones discapacitades i 56 treballadors. En Miquel presideix l’Institut de Recerca de Discapacitat – Associació (IRDI), és Doctor en Ciències de l’Educació, Llicenciat en Psicologia i Psicopedagogia, a més de tenir un Màster en Aprenentatge Humà.

Què és això de ‘l’aprenentatge humà’ i quin ús diari li doneu en el camp de la discapacitat?

“L’aprenentatge humà són els mecanismes cognitius que utilitza una persona per poder aprendre. És un aspecte molt important en la persona amb discapacitat intel·lectual. Per saber les seves capacitats, tu has de saber com aquella persona entén el món i el que l’envolta. I, a part, has de poder detectar les seves habilitats, de tal manera que, a l’hora de fer qualsevol tipus d’aprenentatge, utilitzes aquells mecanismes que aquella persona té i que, per tant, pot arribar a assumir amb èxit, amb la seva autonomia personal, amb la seva autonomia social o amb la seva independència diària”.

Perquè aquesta teoria es pugui dur a la pràctica, quina tasca feu a la Fundació Artesà?

“La nostra Fundació és un compendi d’associacions. Tenim un centre ocupacional per a persones amb discapacitats d’un 65% o més i que fan tasques més dirigides a l’autonomia personal i, també, una part dirigida a la vida laboral. Tenim un servei ocupacional d’inserció, on l’usuari rep formació per preparar-se per a la feina. Tenim un centre especial de treball que es dedica a la neteja de comunitats, oficines i pàrquins, on hi ha persones amb discapacitat que tenen un contracte laboral com qualsevol altra persona. També tenim una petita part de manipulats, bàsicament, del sector elèctric. A part, també tenim una fundació tutelar, que s’ocupa d’aquelles persones els pares dels quals es queden sols o, simplement, que la família no pot ocupar-se’n, llavors, aquesta fundació fa de tutor d’aquestes persones. Així mateix, tenim una llar residència amb quinze places on viuen persones amb discapacitat, com si tinguessin el seu propi pis, amb el suport de monitors. És com si un grup d’amics compartissin un pis. També estem a punt d’obrir una escola de batucada en cooperació amb l’associació Somsó. Tenim també un servei d’assistència de treballadors socials a nivell de famílies. També tenim un club social per a vacances d’estiu i Nadal i, cada dissabte, organitzen activitats d’oci”.

Amb tota aquesta oferta de serveis, des del punt de vista del gestor, què és el més complicat?

“El més complicat és l’Administració. Fa deu anys que no pugen els mòduls en els centres ocupacionals, és un sector pobre en el qual els treballadors, per la feina que fan, cobren poc”.

“Hi ha molta vocació per part dels treballadors i… com dic, fa deu anys que cobrem el mateix perquè no pugen els mòduls…”

“A més a més, el sistema de centres concertats -com ha passat amb el sector de les residències per a gent gran- posa en perill tot un model que havia estat pioner. Segurament, als centres concertats els hi apujaran el mòdul, però als subvencionats, no. D’altra banda, aquest model funciona des de fa trenta anys i ja està caducat”.

I, ara, es planteja un repte afegit per als gerents: com afrontar la pujada del salari mínim interprofessional…

“Un 50% del sou mínim interprofessional del treballador discapacitat ho financia l’Estat a través de la Generalitat, però aquesta persona es va fent gran i això no es té en compte. Per exemple, no hi ha un pla de jubilació. D’altra banda, un canvi gradual en el sou mínim es pot assumir, però un canvi com el que vol fer el Govern posa en perill centres de treball de discapacitats. Estem parlant que a aquesta persona discapacitada l’has de fer rendir molt més i en un món tant competitu en preus és molt complicat. Nosaltres treballem amb persones discapacitades”.

En Miquel reconeix que una pregunta difícil de respondre és aquesta: Què valoren més els pares de la feina que feu amb els seus fills discapacitats?

“Suposo que els pares valoren més l’atenció cap a la persona que atenem. Nosaltres intentem detectar i explotar al màxim les capacitats de cada persona discapacitada. Però, també, sense considerar-los com a ‘ai, pobret’, sinó tenint present que cada persona tenim les nostres habilitats i les nostres no habilitats”.

“Els pares valoren que intentem tractar-ho tot des d’una perspectiva inclusiva”.

“No només treballem de portes endins amb aquestes persones, sinó també de portes a fora. Per exemple, amb l’Ajuntament tenim un contracte de brigades mediambientals que van al carrer i retiren els cartells que embruten les parets. Això, a banda que ens dona una feina que tothom veu, fa visibles a aquestes persones. També ho posem en pràctica amb la neteja a les comunitats de veïns, on poden ser conscients que tots som diferents i que aquesta diferència abasta molts aspectes”.

Sí, però, encara persisteix l’estigma social vers les persones amb discapacitat intel·lectual?

“Hi ha un desconeixement de la discapacitat intel·lectual. Quan ve gent a visitar-nos, hi ha qui ens diu ‘ai, pobrets, ai quina feina més bonica que feu’… Però, escolta, pobrets, no. Hem nascut tots amb unes determinades condicions de vida i el que hem de fer tots és que, siguin quines siguin les teves condicions, tinguem tots el nostre espai en la societat. No hem d’ajudar a un discapacitat perquè tingui res especial, sinó perquè tingui els mateixos drets que tothom. Un dret a la feina, un dret a tenir una llar, un dret a la seva independència…”

I com reaccionen els treballadors discapacitats en el seu dia a dia?

“Doncs, tants nois i noies, tants colors, com amb qualsevol altre empleat”.

Igual que els vostres treballadors, tu, com a gestor, també estàs en aquest sector en bona part per vocació personal?

“El meu germà petit és discapacitat, té síndrome de down, i és un tema que l’he viscut des de petit. La nostra fundació la van crear en el seu moment un grup de pares, entre els quals els meus”.

I aviat fareu quaranta anys. Com ha evolucionat tot des dels primers dies de la Fundació Artesà?

“En una primera etapa tot estava més relacionat amb la beneficiència; després va passar per una etapa de ‘justícia’, perquè l’Administració es va fer càrrec d’ordenar-ho, que hi hagués finançament…”

“I, ara, estem en un moment d’insertesa, perquè les polítiques aplicades en els anys anteriors s’estan destruint”.

“Pel que fa a la inclusió, si no fos per les entitats que hi treballem… Perquè l’Administració, si pot, retalla o bé tira enrere. Si tenim un concert amb tot d’obligacions i cap dret, no és un bon concert pel sector. En qualsevol moment, pots perdre un concert a favor d’una empresa privada. Si no ho orientes perquè sigui el Tercer Sector qui ho porti, l’empresa privada, si veu això com un negoci, s’ho emporta. Ara sembla que volen rectificar això del concert. Veurem què passa”.