Els Testimonis.

Els testimonis


TONI AYALA (textos) / MIQUEL FUSTER (dibuixos)

Paulina García Martínez tenia vuintanta-tres anys quan el seu gat, Remigio, va ser víctima d’un atropellament en un carreró del barri del Carmel del qual ningú ja en recorda el nom. Perquè el que vertaderament valia la pena recordar és que Paulina García Martínez havia litigat durant cinc anys, és a dir, fins que havia arribat a l’edat de vuitanta-vuit anys, per fer justícia al seu gat, Remigio.

Paulina García Martínez havia estat una pionera de la lluita dels drets de la dona treballadora, havia sigut una sindicalista destacada durant molts anys i només havia deixat escrita una darrera voluntat en el seu testament:

“Vull que m’incinerin amb el braç alçat i el puny tancat. Si encara em queda res quan em mori, vull que serveixi per tenir cura del meu gat, Remigio”.

Paulina García Martínez havia donat testimoni d’aquelles instruccions quan va fer els vuitanta anys.

Paulina García Martínez no s’havia casat mai i no tenia cap familiar conegut. La seva única companyia era el seu gat, Remigio, a qui havia anomenat així per la seva afició a aquest joc de cartes. Però, Paulina García Martínez no s’imaginava llavors que, tres anys després d’aquell testament, el seu fidel company seria víctima d’un atropellament en un carreró del Carmel del qual ningú ja en recordava el nom.

 

Un gat especial

Remigio no era un gat qualsevol. Era conegut a tot el barri. Hi havia veïns que el confonien amb un gos, no només per la seva corpulència extrema -en realitat, semblava un tigre-, sinó també perquè s’havia fet respectar davant la resta de mascotes del Carmel.

Paulina García Martínez no l’havia vist néixer, sinó que se’l va trobar enmig d’uns matolls a la colònia de gats urbans que hi havia en un solar buit a prop de casa seva. Paulina García Martínez s’havia acostumat a visitar aquell indret cada dia des de feina molts anys, tants com s’havia quedat vídua.

El seu marit, Demetrio López Rovira, havia mort en aquell mateix solar mentre treballava en la construcció d’un edifici d’habitatges. Una viga de ferro li va caure al damunt i va esclafar-li el cap. Arran d’aquell accident laboral, les autoritats van descobrir que els operaris no tenien cap mesura de seguretat i que els materials utilitzats, a més, eren defectuosos. L’empresa constructora va fer fallida i l’edifici es va quedar a mig construir durant anys i anys.

Paulina García Martínez visitava aquell solar tots els dies, matí i tarda. Els veïns creien que ho feia per tenir cura dels gats, però, en el fons, hi anava per continuar sentint-se a prop del seu gran amor, Demetrio López Rovira. En certa manera, va arribar a pensar que aquells felins formaven part de l’esperit del seu difunt marit, com si Demetrio López Rovira també tingués set vides i no hagués mort esclafat per aquella viga de ferro.

Per això, quan Paulina García Martínez va descobrir en Remigio entre aquells matolls, al mateix punt on la fatalitat havia acabat amb la vida del seu marit, de seguida va pensar que era ell, com si hagués tornat prenent la forma d’un gat. No s’ho va pensar dues vegades i el va acollir a casa, tot i que Remigio era lliure d’anar i venir.

De fet, s’estava més a fora que a dins. Amb això també s’assemblava a Demetrio López Rovira, qui passava llargues estones al bar, bevent ‘quintos’ i jugant al dòmino amb els companys de la penya de petanca del barri. Remigio no era un gat casolà, ni molt menys. Era l’amo del carrer. Era molt rebel, però, tanmateix, acostumava a obeir a la dona que l’havia cuidat d’ençà que l’havia trobat arraulit al mateix indret on havia mort Demetrio López Rovira.

 

Un deute

Paulina García Martínez i el seu gat Remigio anaven junts a tot arreu. Ell mai la deixava sola quan la veia sortir de casa. N’era com el guardià, com si tingués un deute de vida amb ella. Feia molts anys que compartien la seva solitud en companyia, tant de temps que els veïns havien arribat a pensar que aquell gat tenia, efectivament, més de set vides.

Però, aquells rumors es van silenciar aquell matí d’aquell dimecres del mes de març, quan un Renault Clio va emportar-se pel davant en Remigio en aquell carreró del Carmel del qual ningú ja en recordava el nom.

Havien sortit a comprar al mercat. I, dos carrers més a baix de casa, es va produir l’accident. Paulina García Martínez, als vuitanta-tres anys, conservava un envejable estat de forma i de salut. No tenia problemes de vista ni tampoc de cap. Així que, quan va arribar la patrulla de la Guàrdia Urbana, va demanar que detinguessin al conductor del Renault Clio per conducció temerària.

Segons ella, s’havia passat el semàfor en vermell i havia causat la mort del seu gat Remigio, qui s’havia avançat una mica a ella, com sempre, inspeccionant el camí.

Paulina García Martínez havia necessitat l’assistència d’una ambulància. Els infermers li van donar oxigen per ajudar-la a respirar, després que els agents li confirmessin la notícia que el seu gat Remigio havia mort a l’acte esclafat pel cotxe. Per a ella, va ser com reviure la defunció del seu estimat Demetrio López Rovira.

Segons l’atestat policial, una de les rodes del davant del vehicle li havia passat pel damunt i, tot seguit, una de les de darrere l’havia rematat.

Paulina García Martínez, amb la màscara d’oxigen tapant-li el nas i la boca, clamava justícia amb el braç alçat i el puny tancat, rememorant els seus anys de joventut, quan es manifestava pels carrers de Barcelona davant dels grisos.

Un dels agents de la Guàrdia Urbana va intentar tranquil·litzar-la, assegurant-li que investigarien les circumstàncies de l’accident, que el fet que la víctima fos un gat no canviava les coses. En aquell moment, Paulina García Martínez va saber que hi havia tres testimonis que havien presenciat el sinistre, a banda del conductor implicat i d’ella mateixa.

 

Testimoni 1

Jacinto Olaizábal – paleta – 32 anys

“Jo baixava pel carrer i, llavors, he sentit una frenada i, tot seguit, he vist a aquella senyora gran amb les mans al cap, tot cridant: “Salvatge! Salvatge!”. Ho repetia tota l’estona, dirigint-se al conductor del vehicle. Després he vist que hi havia un gat ensangonat a terra, a prop del cotxe. De seguida, he pensat que l’havia atropellat. Però, juraria que el vehicle ha passat quan el semàfor estava en verd. Jo no diria que ha sigut culpa del conductor, la veritat”.

 

Testimoni 2

Raimunda Fernández – prejubilada – 57 anys

“Anava cap al mercat, igual que aquella senyora. De fet, anava darrera d’ella. El seu gat anava un parell de metres més endavant. Ella li deia: “Compte, no et separis tant de mi, no corris”. Llavors hem arribat a l’alçada del semàfor i el gat ha passat primer. Quan ha traspassat estava en vermell per al cotxe. Ho recordo perquè la senyora ha felicitat el seu gat per haver creuat en verd. Es veu que el tenia ben ensinistrat. Però, en aquell moment, el cotxe l’ha atropellat. Ha sigut horrorós. Jo no he sentit que la senyora increpés en cap moment el conductor, simplement, s’ha posat les mans al cap i ha començat a plorar. Jo m’hi he apropat i l’he intentat ajudar. He sigut jo qui ha demanat que algú truqués a una ambulància, perquè, de seguida, he notat que la senyora estava molt trasbalsada. El conductor ha sortit del cotxe i s’ha adonat que havia atropellat al gat. No ha intentat fugir en cap moment. S’ha quedat a esperar-los a vostès”.

 

Testimoni 3

Juan Pedro Sousa – estudiant – 14 anys

“Bé, ja sé que havia d’estar a l’institut en aquell moment, però, què volen què els hi digui, hi arribava tard. Jo he creuat pel pas just quan ho ha fet el gat. Ho sé perquè ha passat pel meu costat i he pensat, ‘què curiós’. El semàfor estava en groc, sí, en intermitent, quan el cotxe l’ha atropellat. Jo he creuat corrents perquè tenia pressa, com els he dit abans, sinó hagués esperat a què estigués completament verd. Amb això no vull dir que acostumi a creuar en vermell o en intermitent, eh? Simplement, aquesta vegada ha anat així, perquè, bé… és clar… vull dir… arribava tard a l’institut… perquè anava cap a l’escola, eh?… Vull dir, que ja tocava… Ja m’entenen, oi?… Jo no he sentit cap crit ni res. Tampoc he vist si el conductor fugia, com he sentit que deia algú… No, no els hi sabria dir… Només ser que, quan el gat ha creuat, la llum del semàfor feia pampallugues”.

 

Paulina García Martínez s’havia enfrontat a aquella situació més d’una vegada. Sabia què era passar uns dies a la Model per haver defensat les seves idees. Per tant, no hi tenia res a perdre. Ella estava convençuda que el seu gat Remigio havia creuat pel pas de vianants quan el semàfor estava en verd. El problema és que hi havia dos testimonis, a banda del conductor, que no ho havien vist així. Un d’ells assegurava que el gat havia creuat en vermell i l’altre, que ho havia fet en groc. Tota aquella confusió va fer que la Guàrdia Urbana arxivés les seves diligències i que el conductor no fos imputat per res. Però, Paulina García Martínez, com havia fet tota la seva vida, no va donar-se per vençuda.

Durant els següents cinc anys, va estar lluitant per fer sentir la seva veu -i la del seu gat- davant del que considerava una injustícia.

Tots els dimecres, a la mateixa hora que l’accident, Paulina García Martínez baixava i es posava a jugar a cartes amb els transeünts a la Plaça de Sant Jaume, just al costat de la porta principal de l’Ajuntament de Barcelona, on hi desplegava una pancarta, en la qual podia llegir-se: “Remigio, no t’oblidem”.

No van passar gaires dies abans que la seva història arribés a oïdes dels periodistes, que van començar a dedicar-li diversos reportatges: “Una anciana clama justícia pel seu gat jugant a cartes”, “La veterana sindicalista de les cartes”, “Un gat, una anciana i un misteriós atropellament”…

Els titulars es van anar succeint, fent-se ressò de la lluita de Paulina García Martínez per honorar la memòria del seu gat Remigio. Mesos més tard, tot i que ella continuava amb la seva creuada, semblava que havia passat a formar part del paisatge de personatges freakies dels carrers del centre de la ciutat. I la premsa ja no va seguir parlant d’ella. Havia caigut en l’anonimat, de nou. Hi havia qui considerava que estava boja; d’altres li portaven menjar i beguda mentre l’animaven a seguir amb la seva protesta i d’altres, simplement, li feien companyia jugant a cartes.

 

El problema de l’habitatge

Així van anar passant els anys, fins que es va produir un fenomen nou. Un d’aquells dimecres al matí, un altre ancià va asseure’s al seu costat, amb una altra pancarta, que deia:

“Que ningú ens faci fora de casa”.

Posava el crit al cel perquè vivia en un pis de renda antiga al barri del Raval i un fons voltor havia comprat tot l’edifici i li estaven fent la vida impossible perquè marxés. Volien reconvertir tota la finca en apartaments de luxe per a inversors estrangers, d’aquells que es podien permetre comprar-se un habitatge al centre de Barcelona per passar-hi una setmana a l’any o bé per llogar-los a turistes.

Un altre d’aquells dimecres al matí, una parella d’ancians se’ls hi van unir. També van mostrar una pancarta, en la qual es podia llegir:

“Pensions dignes. Nosaltres vam aixecar aquest país”.

Posteriorment, un altre d’aquells dimecres al matí, un altre grup d’ancians van aplegar-s’hi per fer-los costat. També hi van portar la seva pròpia pancarta:

“Prou pobresa energètica. La llum i la calefacció són drets fonamentals”.

Ni cridaven consignes ni res, simplement, cadascú mostrava el seu missatge i, tots junts, com si estiguessin en un Casal d’Avis, jugaven a les cartes asseguts a la Plaça de Sant Jaume. Cada cop eren més ancians i, cada setmana, hi apareixia alguna nova pancarta. Va ser, llavors, quan van tornar tots els periodistes.

Les demandes de tots aquells avis i àvies, començant per la de Paulina García Martínez, van tornar a ocupar els titulars de la premsa i van ser al centre de les tertúlies a les ràdios i a les televisions. “Els amics de Remigio ensenyen el camí”; “Els ancians se subleven jugant a les cartes”; “Els avis posen les cartes sobre la taula”… Desenes i desenes d’articles es van publicar sobre la lluita d’aquells veterans activistes que, sense alçar en cap moment la veu, havien aconseguit fer-se escoltar com ningú en molts anys.

 

El pes dels anys

Finalment, quan Paulina García Martínez tenia ja vuitanta-vuit anys i en feia cinc que es manifestava cada dimecres al matí a la Plaça de Sant Jaume, un jutge va ordenar investigar a fons l’atropellament del seu gat. La sentència, tot i els dubtes que generaven els tres testimonis contraposats, va deixar clar que en Remigio va creuar en verd o, com a mínim, en groc, per la qual cosa el conductor hauria d’haver tingut més cura, sobretot, perquè circulava per un carretró estret del Carmel el nom del qual ja ningú recordava.

Quan el jutge va condemnar-lo a pagar una multa per la seva imprudència i li va treure dos punts del carnet de conduir, Paulina García Martínez va donar-se per satisfeta. L’endemà de saber la notícia, va tornar a visitar el solar buit on hi havia la colònia de gats. Els hi va deixar menjar i aigua.

Un cop a casa, va sentir-se molt cansada, com si notés damunt seu, de sobte, tot el pes dels anys. Va seure a la vella butaca del menjador, allà on acostumava a fer la bacaina Demetrio López Rovira, i va quedar-se profundament dormida. Mai va tornar a despertar-se.

Hi havia alguns veïns que asseguraven que els gats van plorar per ella durant tres dies i tres nits, en aquell solar buit proper a aquell carreró estret del Carmel el nom del qual ja ningú recordava.


Post a Comment