La Síndica de Greuges observant la ciutat des del balcó del seu despatx.

“Barcelona té desigualtats molt notables”


TONI AYALA (textos i fotos)

“Fem valdre els teus drets, perquè l’Ajuntament t’escolti”. Aquest és el missatge dels tríptics informatius que la Síndica de Greuges de Barcelona té en el seu despatx. Maria Assumpció Vilà Planas, però, no és només “la defensora dels drets” dels barcelonins, sinó que, segurament, és la persona que té i pot oferir una perspectiva més àmplia de la ciutat. Ha exercit el seu càrrec durant el mandat de tres alcaldes diferents i de tres partits polítics diferents.

Vostè copsa a diari el batec de la ciutadania, doncs rep les seves queixes i elabora informes sobre Barcelona. Com veu la ciutat en aquests moments? Com la defineix?

“Barcelona, com és lògic, té moltes coses positives. Jo soc filla de Barcelona. Hi he viscut tota la vida i, per tant, és una ciutat que conec molt en diferents aspectes. Jo vinc del món social i he treballat en entitats de lluita contra el càncer. He conegut de molt a prop tant les coses bones com les dolentes. He pogut comprovar que hi ha moltes persones que no tenen tanta sort com d’altres. Les desigualtats que hi ha entre un barri o un altre de Barcelona són molt notables, molt notables. Dels setanta-tres barris de Barcelona, les desigualtats que hi ha entre barris, no només econòmiques, sinó també de condicions de vida, són molt diferents, perquè l’estatus econòmic és molt diferent. Barcelona és una ciutat cosmopolita, que té mar i muntanya i que, per tant, té un gran atractiu i molt turisme. És una ciutat que no és fàcil de governar, perquè amb un milió sis-cents mil habitants es fa difícil que hi hagi una certa igualtat entre les persones. Hem passat uns anys molt durs de crisi”.

Ja s’ha acabat?

“Jo quan diuen que la crisi s’ha acabat poso una cara… especial. Ha millorat, segurament, l’atur. Però, també, per contra, hi ha moltes feines precàries i, això, fa patir. Amb els sous que guanyen moltes famílies no en tenen prou per poder sobreviure. Fins i tot, hi ha algunes persones que treballen i estan al carrer dormint. El problema de les persones sense llar ens preocupa moltíssim. Primer s’ha de tenir un sostre i, a partir d’aquí, es poden treballar els altres problemes”.

Hi ha un problema, doncs, d’habitatge?

“No ens hem d’amagar que Barcelona té un problema d’habitatge. Hi va haver uns anys de bonança quan no es va pensar en el que podia venir i ha acabat passant. Hi ha una manca d’habitatge social important”.

Què cal fer, doncs?

“El govern municipal, que és el que jo superviso, ha d’estar fent contínuament esforços per poder atendre les persones que es queden sense llar. Quan van començar els desnonaments a causa dels impagaments dels crèdits hipotecaris, nosaltres vam treballar per la dació en pagament. Però això ha canviat i el que estem veient ara és que les famílies no poden pagar el lloguer. I, és clar, d’alguna manera, l’Ajuntament se n’ha de fer càrrec i els ha de posar en algun lloc. Aleshores jo diria que aquest és l’aspecte més negatiu de la ciutat: les persones que no poden tenir una vida digne. Habitatge i pobresa és realment el que preocupa més, perquè, a partir d’aquí, parteixen tots els altres mals”.

Per tant, la primera gran emergència social de Barcelona és l’habitatge.

“Sí, sí, sí. Això està ben clar. Hi ha altres problemes, però, sense tenir un sostre, molts d’aquests altres problemes no es poden treballar. El moment segueix essent complicat”.

Hi ha barris de la ciutat on aquests problemes es fan més visibles, segurament, perquè estan situats en un lloc de privilegi pels inversors. Estic parlant del districte de Ciutat Vella i de barris com el Raval. Això preocupa?

“Moltes vegades les notícies, malauradament, sembla que només siguin dolentes i Ciutat Vella és un districte que ha tingut una evolució bastant ràpida i això ha fet que grans empreses estrangeres hi hagin vist un gran negoci inversor. Compren finques senceres, fan mobbing o indemnitzen en alguns casos perquè les famílies marxin. Això, és clar, fa que les famílies hagin de marxar. I el problema ja no és que haig de marxar d’aquest barri i me’n vaig a un altre, perquè els altres barris ja es troben igual, en diferents proporcions. Estem veient que, fins i tot, ara, al cinturó metropolità, els preus estan pujant. Aquest és un efecte que està passant a altres ciutats d’Europa, però hi ha països que s’han avançat i tenen sobretot més disponibilitat d’habitatge social que no pas el que disposem aquí”.

Quina és la seva recomanació per lluitar contra aquest problema d’habitatge? Fixar uns preus de lloguer més assequibles?

“La iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona d’obligar a destinar un trenta per cent a habitatge social en totes les noves construccions em sembla que, si es compleix, pot ser una bona mesura, perquè hi haurà una garantia que almenys una part d’aquests habitatges seran accessibles per a persones que tinguin dificultats”.

En teoria, s’haurà de complir.

“Sí, sí, és clar, perquè està aprovat i s’ha de tirar endavant”.

Cal treballar més, doncs, per trencar aquestes desigualtats socials a Barcelona?

“Cal treballar pels drets humans. Ara s’ha commemorat el setantè aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans i s’ha de treballar per garantir aquests drets que moltes vegades es veu com es trepitgen. També, per exemple, ens preocupa molt el tema de la infància i l’adolescència, perquè és el futur de la ciutat”.

Quin problema s’ha detectat en la infància?

“Si aquests nens i nenes ja neixen en la pobresa i no tenen l’educació, que és obligatòria i que els drets humans garanteixen… Veiem que hi ha espais on l’educació és difícil i observem també espais on els infants tenen dificultats per a l’oci. Hem dit moltes vegades que totes les activitats culturals i de lleure a Barcelona haurien de ser gratuïtes completament per als infants i adolescents, perquè tothom hi tingués accés. Si no, anem creant cada cop més desigualtats”.

La Síndica de Greuges, Maria Assumpció Vilà, treballant al seu despatx.
La Síndica de Greuges, Maria Assumpció Vilà, treballant al seu despatx.

Tanmateix, el transport públic continua essent sempre el principal focus de queixes ciutadanes.

“Sí, perquè, és clar, hi ha molta gent que l’utilitza. La implementació de la xarxa ortogonal d’autobús crea problemes, segons ens expliquen. Però hem d’esperar a què estigui tota implementada i que la ciutadania s’hagi acostumat al canvi, que sempre costa. A nosaltres ens arriben queixes de línies de nova implementació. Sí que és cert que les persones amb mobilitat reduïda, si han de fer dos transbords, tenen més problemes. També és cert que jo només rebo les queixes i que els ciutadans que estan contents no m’arriben, encara que n’hi ha qui em comenta que ara està millor, perquè té la parada més a prop. Jo confio que quan tothom s’hagi acostumat a un nou ritme, llavors, s’haurà de tenir cura que tots els autobusos estiguin habilitats per a les persones amb mobilitat reduïda o per anar amb cotxet de bebè. Ho han de tenir fàcil per poder accedir-hi”.

Per tant, funciona bé el transport públic?

“Crec que a Barcelona funciona. L’únic que fa falta és adaptar-se a aquest nou sistema. Amb la xarxa de bus i metro queden coberts tots els barris de la ciutat. Sí que caldrà millorar la freqüència”.

Ara bé, també hi ha el transport privat. A Barcelona sempre hi ha un combat quotidià entre els vianants i els motoristes o els ciclistes. I, ara, amb el patinet elèctric. Ja li ha arribat alguna queixa?

“No, encara no. Sí que he rebut comentaris sobre el patinet, però he vist que en pocs mesos han posat més de tres mil multes. Això vol dir que s’hi està a sobre i que s’està regulant. No podran passar per les voreres. I s’haurà de vigilar molt la velocitat a la que van. Les voreres són per als vianants i, per tant, els patinets, igual que es va fer amb les bicicletes, s’hauran de regular. A mi em sap greu perquè no m’agrada el càstig i la multa, però no n’hi haurà més remei per poder conviure-hi. Ens hi haurem d’acostumar, com vam fer amb la bicicleta. I, pel que fa a les motos, haurien de tenir més cura amb l’aparcament i, també, vigilar amb no circular per la vorera amb la moto engegada. Això preocupa molt als vianants. És una qüestió d’educació i de civisme. Ara bé, crec que amb els patinets s’hauran de posar molt seriosos, perquè n’hi han que corren molt. També s’està estudiant si la velocitat màxima a la ciutat, que ara és de 50 km/h, es posa a 30 km/h. Bé, potser trigarem una miqueta més, però crec que hi arribarem igual”.

El tema del transport també està vinculat amb el fet de com dissenyes la ciutat a nivell urbanístic. I, en concret, m’estic referint a les Superilles i amb la divisió d’opinions que generen, per exemple, al Poble Nou.

“De la Superilla hi ha persones que estan contentes i d’altres, descontentes. Hi ha projectes a Barcelona per crear Superilles, que si es fessin bé, han d’estar ben fets. Però, és clar, acontentar a tothom és molt difícil. Ara mateix, al voltant del Mercat de Sant Antoni, on han fet aquesta miniSuperilla, en general, els veïns i comerciants estan contents. Tenen una zona pacificada i estan satisfets. Les Superilles ben fetes i ben adequades poder ser beneficioses. Al final, els cotxes s’hi acaben acostumant també. Com en el transport públic, requereix que ens acostumem als canvis”.

La convivència a la ciutat és bona? Ho dic en referència a la immigració, però, també, pel fet de si, com apunten alguns polítics, s’ha minat la convivència arran de l’anomenat Procés independentista.

“A Barcelona hi ha una bona convivència. I, pel que fa als immigrants, hi ha barris on estan més integrats i acceptats i d’altres on no ho estan tant. Però, el que hem de tenir en compte és que totes i tots som ciutadans i ciutadanes del món i que, per tant, cal que hi hagi convivència. Hi ha moltes persones que han vingut perquè estaven perseguits per la guerra i perquè no els matessin. D’altres, han vingut a causa de la pobresa i se’ls ha d’acollir fins al punt de la capacitat que tingui la ciutat. Però, la convivència, en un aspecte i en l’altre és correcte”.

Pel que fa, en concret, al fenomen del ‘top manta’, ha rebut queixes?

“Sobre la venda il·legal vam rebre queixes de comerciants, però, darrerament, no. Són sobretot de la Barceloneta i es queixen que se’ls hi posen davant de la botiga i els hi resten vendes. Aquest és un tema que l’hem treballat des de fa uns anys. És molt complicat, molt complicat, doncs aquestes persones no tenen permís de treball. Sempre he dit que l’Ajuntament hi té una responsabilitat, perquè és una ocupació il·legal de l’espai públic, però, a partir d’aquí, hi ha les altres administracions que també ho han de tenir en compte. El Govern central hauria de canviar la llei d’estrangeria i adaptar-la a la realitat actual. Aquestes persones haurien de poder treballar. I, després, cal perseguir les màfies i veure d’on prové aquest gènere falsificat. En això haig de dir que l’Ajuntament ha de tenir el suport de les altres administracions”.

Barcelona és una ciutat segura?

“Jo diria que sí. Amb les dones passen coses, però han passat sempre i el que passa és que abans s’amagaven. S’hi ha de treballar. De vegades passen coses concretes, però, Barcelona és una ciutat segura. Sí que hi ha furts al metro i passen coses, però hem de tenir en compte que és una ciutat d’èxit, amb molts turistes i aglomeracions. Però, en general, és una ciutat segura. Mossos i Guàrdia Urban han de treballar conjuntament allà on hi ha els focus de delinqüència”.

A nivell del medi ambient, cada cop hi ha més preocupació entre els barcelonins, oi?

“Sí, sí, perquè aquest és un problema. L’altre dia m’explicava un veí de Vallvidrera que, en dies clars, es veu com un color marró grisenc sobre Barcelona. S’ha de treballar la contaminació. La Unió Europea ha dictat mesures molt dràstiques que s’hauran d’anar aplicant aquí. Hauran de canviar els hàbits de moltes persones. L’Ajuntament està treballant perquè, amb els anys, s’implantin mesures de restricció del trànsit. Això està bé, però, aleshores, jo sempre dic que els serveis públics de la ciutat i de l’àrea metropolitana, com Rodalies, s’han de millorar. Però, és evident que s’han de prendre mesures”.

De vegades, sembla que se li dona més importància mediàtica a qüestions aparentment més banals, com ara el model de pessebre nadalenc de la Plaça de Sant Jaume.

“Aquestes són altres qüestions més superficials. És una discussió cultural barrejada amb la política que moltes vegades s’aprofita de fets com aquests que no tenen la màxima importància”.

Però, cap barceloní no ha tingut el temps ni les ganes de venir a queixar-se a la Síndica sobre el model de pessebre?

“No, no, això no”.

Si abans hem començat valorant com és Barcelona ara, com creu que serà d’aquí a deu anys?

“Es fa difícil de dir. Però tampoc no crec que canviï gaire en deu anys. El que han de procurar les administracions és tenir cura d’aquests problemes bàsics que hi ha i, amb el turisme, regular-ho. Barcelona ha de ser una ciutat d’acollida, però s’ha de regular i sancionar quan calgui, tot intentat que el civisme i la convivència siguin possibles entre tots”.

L’any que ve hi ha eleccions, què els hi demana als candidats?

“Doncs que es preocupin de la ciutat i de la ciutadania i que els seus programes electorals siguin constructius i no destructius. Han de fer política, naturalment, però que pensin sobretot en la ciutadania i en aquestes situacions de pobresa que hi ha. Han d’intentar que tothom estigui content i que pugui viure feliç en aquesta ciutat”.

Es pot dir que passen els alcaldes, però, vostè, no, perquè continua en el càrrec de Síndica de Greuges i amb unanimitat. A què ho atribueix?

“No ho sé. La primera vegada que em van presentar, a principis del 2010, em van elegir per unanimitat. Hi havia uns quinze o vint candidats llavors. Em van escollir per cinc anys, precisament, per no coincidir amb el mandat de les municipals. Jo he estat en el càrrec amb tres governs. Vaig entrar amb l’alcalde Jordi Hereu, després amb el govern de Xavier Trias i, ara, amb el d’Ada Colau. Hi havia la possibilitat de tornar-se a presentar. M’hi van tornar a presentar i tothom em va animar molt. I, per unanimitat, també vaig sortir el 2016 i fins al 2021, quan ja acabaré la meva vida professional, que ja és hora”.