Els protagonistes del relat 'Tres'.

Tres


TONI AYALA (textos) / MIQUEL FUSTER (dibuixos)

1

La tradició militar de la família d’en Jacinto tenia unes arrels molt profundes, que es remuntaven al segle XVII. Un avantpassat seu va formar part de l’expedició espanyola que va assentar-se al nord de l’illa de Sulawesi, des d’on es va reforçar la sobirania del Regne d’Espanya sobre l’entorn de les illes Moluques.

Jacinto havia somiat des de ben petit amb la idea de formar part d’una aventura com aquella. El seu pare havia sigut guàrdia civil, igual que ho havia estat el seu avi. Aquell matí, poc abans de sortir cap a Barcelona, havia anat a visitar-lo a la caserna de Huelva, on estava destinat. Drets al pati del quarter, ben ferms un davant de l’altre, el primer que va fer va ser abraçar-lo ben fort.

El seu pare, ja jubilat, sempre feia olor a resina. Es passava bona part del dia al camp, en companyia de les oliveres de la finca familiar. Li agradava acariciar el tronc dels arbres i impregnar-se els palmells amb la resina, que després es fregava per la cara. Era com un ritual de purificació, com si així estigués més en comunió amb la seva terra. Com que mai es posava after shave ni cap perfum, aquella flaire li havia amarat el cos per complet. Era com si formés part de la seva pell.

Jacinto va notar el pes de tota la història de la seva nissaga en aquella abraçada, que va interioritzar amb una barreja d’orgull, de responsabilitat i de vertigen. Va ser en aquell instant quan va entendre que havia arribat el moment que tant de temps havia esperat. El seu desig de viure el seu propi Sulawesi estava a punt de fer-se realitat.

“Estamos todos muy orgullosos de vosotros”.

El pare d’en Jacinto era vidu i no havia tingut cap més fill. De fet, vivia sol, però sempre que parlava, amb aquell deix marcial que sempre l’acompanyava, ho feia en plural. Se sentia acompanyat pels seus difunts en tot moment. La mare d’en Jacinto no havia arribat a veure com el seu fill es convertia en guàrdia civil. Havia mort de càncer uns anys abans. Ella també era filla de militars.

En Jacinto havia tingut un primer impuls d’enrolar-se a l’Armada per poder veure món, com el seu avantpassat que havia anat fins a les Filipines, però els seus pares li ho van treure del cap. Preferien que toqués sempre de peus a terra.

“¡Viva España!”

Quan el seu pare va cridar aquesta proclama, en Jacinto es va posar encara més ferm i va repetir a ple pulmó:

“¡Viva España!”

No en tenia cap dubte. Estava preparat per complir la missió. Va sentir un calfred molt intens, molt més fort del que havia notat quan va conèixer la Mati, la filla del capità, qui s’havia de convertir en la seva esposa el proper estiu. En Jacinto va fer una salutació militar al seu pare i va dirigir-se amb pas decidit cap al seu vehicle, on l’esperaven els companys. Poc després, van rebre l’ordre de posar-se en marxa.

La columna de tot terrenys de la Benemèrita va sortir del quarter passant entre mig d’una munió de ciutadans, que els aclamaven onejant banderes espanyoles. Els esperonaven tot cridant:

“¡A por ellos, oé! ¡A por ellos, oé!”

En Jacinto se sentia com si, efectivament, anés a conquerir Sulawesi amb els seus companys d’armes. Si li haguessin demanat que descrigués aquell sentiment, segurament, no hagués pogut, perquè amb prou feines podia contenir les llàgrimes.

Els quilòmetres van anar passant i Huelva, el seu pare i la Mati cada cop quedaven més enrere, fins que van arribar al destí.

Li hagués agradat travessar Barcelona, encara que només fos per veure la ciutat. N’havia sentit a parlar molt bé, però mai no havia tingut ocasió de visitar-la. Tampoc no va tenir la temptació de demanar ser destinat a Catalunya. En general, no era un lloc atractiu per als membres dels cossos de seguretat de l’Estat i les seves famílies, entre d’altres coses, perquè el cost de la vida era més elevat que a la resta d’Espanya i el sou no ho compensava.

La columna de vehicles de la Guàrdia Civil va entrar a la zona de càrrega d’un dels vaixells que el Ministeri de l’Interior havia enviat al Port de Barcelona per aixoplugar a milers de policies nacionals i guàrdies civils. Havien arribat a Catalunya per sufocar els intents de celebrar-hi un referèndum. Mai s’hagués imaginat que el seu Sulawesi estigués a l’altra banda de la Península Ibèrica i no pas a l’altra costat dels oceans que porten a l’Àsia, però, en Jacinto se sentia en plena comunió amb el cos i amb els seus companys.

Tenia el convenciment que tots ells havien anat a Barcelona per salvar la unitat d’Espanya, encara que no els feia gaire gràcia que els haguessin allotjat en un vaixell decorat amb la imatge de Piolí. I és que el personatge de Looney Tunes de la Warner Bros s’havia convertit, de forma involuntària, en un símbol de llibertat per a molts catalans.

 

2

La Clara havia rebut una carta, que s’havia trobat a sota de la porta, en la qual el Govern de la Generalitat la informava que havia estat seleccionada per sorteig per formar part d’una mesa electoral pel referèndum de l’1 d’Octubre. Li havia tocat al col·legi on anava el seu fill Marc, de 7 anys. Havia llegit una notícia a Facebook en la qual l’Agència Espanyola de Protecció de Dades amenaçava amb multes de 300.000 euros a tots aquells ciutadans que formessin part de les meses electorals d’una consulta que havia estat declarada il·legal pel Govern espanyol mitjançant els tribunals.

D’altra banda, el Govern català assegurava que complia el mandat de la Llei del Referèndum aprovada pel Parlament de Catalunya -en un procediment molt criticat per l’oposició- i que era obligatori formar part de les meses electorals si t’havia tocat i no tenies cap causa justificable per evitar-ho. Per la seva part, l’Agència Catalana de Protecció de Dades havia desmentit la seva homònima espanyola i havia aclarit que no es podien imposar aquelles sancions contra els ciutadans.

 

El dilema… Els dilemes

La Clara era vídua. Tenia 29 anys. S’havia quedat sola d’ençà que el seu marit Jaume havia mort en un accident de trànsit. Els seus pares ja no hi eren, ni tenia germans ni ningú proper, tret de la seva sogra, qui l’ajudava amb el seu fill de tant en tant. Treballava de dependenta en una botiga de roba al centre comercial Maremàgnum, al Port Vell, i vivia en un pis de lloguer al barri de Sant Antoni, molt a prop del mercat.

La Clara va esglaiar-se una mica quan va rebre aquella carta. Tenia la convicció que volia votar. Si bé no se sentia plenament independentista, sí que tenia ben clar que, per a ella, defensar la democràcia era dipositar un vot en una urna. I, també, tenia ben clar que no estava d’acord amb la forma amb què el Govern espanyol i els tribunals havien tractat els catalans d’ençà que, anys enrere, no s’havia respectat el darrer Estatut d’Autonomia que havia aprovat el Parlament català.

A més, si bé al principi va sentir por per l’amenaça de les multes, de seguida va interioritzar que, precisament per això, havia d’acceptar formar part de la mesa electoral. Ho va parlar amb la seva sogra, la Raimunda, que no estava gens d’acord amb una possible separació de Catalunya de la resta d’Espanya. Ella havia nascut a Jaén i, si bé feia molts anys que no hi havia tornat, ella només se sentia espanyola. Tanmateix, entenia els arguments que, fins i tot el seu fill Jaume, plantejaven per protestar cada 11 de Setembre. Ell va ser un dels milers de catalans que s’havien manifestat Diada rere Diada i, si no fos perquè aquell tràgic accident de motocicleta se’l va endur al cementiri, de ben segur que hagués participat activament en el referèndum.

La Raimunda, doncs, va comprometre’s a fer-se càrrec del petit Marc perquè la Clara pogués exercir de presidenta de la mesa electoral.

Quatre anys sense en Jaume havien pesat com una muntanya de runes a sobre de la Clara, que se sentia sepultada pel sentiment d’enyorança. El seu fill era la imatge més viva que li quedava del seu gran amor per aquell home amb qui s’havia imaginat compartint experiències durant tota una vida. La seva unió semblava tant ferma que ningú hagués pogut imaginar que la fatalitat l’hagués escapçada d’aquella manera tant terrible.

Se li va caure el món al damunt quan la Guàrdia Urbana va aconseguir localitzar-la per donar-li la notícia que el seu marit havia mort després de xocar amb la moto contra un taxi a l’avinguda del Paral·lel. Li van explicar que el personal del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) havia intentat reanimar-lo amb insistència, però que havia sigut impossible salvar-li la vida. Va ser un dimarts plujós. Ho recordava perfectament, fins al més mínim detall de cada gota de pluja. Ella ja li havia advertit que aquell dia no agafés la motocicleta, que anés a l’oficina amb el transport públic.

En Jaume treballava en un polígon, a la Zona Franca, i era cert que la moto era el mitjà més ràpid per anar i venir. La Clara havia anat a la botiga com qualsevol altre matí de feina, havia desenvolupat la seva rutina habitual per obrir l’establiment al públic fins que, de sobte, el que semblava una jornada quotidiana més, va transformar-se en un infern. El primer que va pensar és com seria la seva vida sense ell, ja que no s’ho havia plantejat mai. I, de seguida, va fixar la seva tristor en el petit Marc.

Com li diria al seu fill que el seu pare ja no hi seria mai més?

Li van recomanar que anés pas a pas i que afrontés aquesta tragèdia amb la màxima serenor possible. Però, el buit que sentia a dins seu era massa pregon, com si l’haguessin escorat el cor amb una cullera. Tanmateix, els dies van passar. Les setmanes sense en Jaume es van convertir en mesos i els mesos en anys. Si bé sempre el tenia molt present, la Clara feia un temps que ja notava que necessitava tornar a sentir-se viva, com quan en Jaume encara compartia amb ella els seus acudits dolents o les seves carícies apaivagadores i reconfortants.

Potser per això va decidir apuntar-se a les activitats que es van organitzar en el col·legi del Marc per vetllar l’escola el dia abans de la votació. Desenes de pares i d’alumnes van participar en tot tipus d’activitats lúdiques durant el dissabte per evitar que ningú pogués impedir que aquelles instal·lacions estiguessin obertes el diumenge del referèndum. Per primera vegada en molt de temps, la Clara va sentir-se acompanyada i amb un projecte comú.

 

3

En Jordi sempre havia volgut ser metge. Havia sigut un nen i un adolescent molt inquiet, molt participatiu i obert a ajudar els altres. Era altruista per definició i, segurament, també ho era per convicció. Havia estudiat en una escola concertada dels jesuïtes. Era fill d’immigrants -el seu pare era de Burgos i la seva mare era originària de Mèrida- i al col·legi havia conegut a d’altres fills d’immigrants -la majoria- que es barrejaven amb els fills de famílies arrelades a Catalunya des de feia molts més anys.

Entre ells parlaven català i castellà, tot i que l’espanyol era la llengua més habitual, sobretot, a l’hora del pati. Li havien posat el mateix nom que el patró de Catalunya. En Jordi havia nascut poc abans que el dictador Francisco Franco morís i havia crescut a l’Espanya de la Transició, dominada per un sistema d’autonomies i per l’anomenat “cafè per a tots”.

De jove, havia format part de l’esplai i havia anat de colònies molts estius, on va aprendre a compartir experiències, jocs, sentiments i tots aquells pensaments altruistes. Potser per això, quan per fi va aconseguir el títol de metge, el primer que va fer va ser exercir a l’estranger, sobretot, a Sud-amèrica i a l’Àfrica. Allà havia tingut vivències de tot tipus, moltes de les quals encara avui intenta assimilar.

Quan va tornar a Barcelona, quatre anys enrere, pensava que ja n’havia tingut prou de conflictes armats, matances i morts sense sentit. En certa manera, cercava la pau interior, encara que fos al preu de convertir la quotidianitat de la gran ciutat en una forma de vida radicalment diferent a la que havia portat tots aquells anys.

En Jordi no havia pogut oblidar mai el seu primer dia de feina al SEM. Va ser un dimarts plujós, una d’aquelles jornades en què Barcelona s’omple de cotxes perquè ningú sembla voler agafar l’autobús, el tren o el tramvia. Com si el transport públic tingués goteres i els vehicles privats, no.

Havien rebut l’avís ben d’hora. Un motorista havia xocat contra un taxi a l’avinguda del Paral·lel. Encara recorda el soroll eixordador de la sirena, tant diferent i, alhora, tant semblant al de les bombes de morter que queien al voltant de l’hospital de campanya del sud del Sudan, on havia exercit de metge per a una ONG. L’ambulància passava entre la resta de vehicles, com si ells fossin àngels salvadors traspassant les portes de l’infern.

 

L’accident

Quan van arribar a l’alçada de l’accident, hi havia un home a terra, al costat de la seva motocicleta. El taxista estava lleument commocionat, però el motorista semblava molt greu. En Jordi li va comprovar el pols i va entendre de seguida que havien de practicar-li la reanimació. La Guàrdia Urbana havia format un cordó de seguretat entre ells i la desena de curiosos que ja s’hi agombolaven.

En Jordi no volia que se li escapés aquella vida i menys, ara, que acabava de tornar del seu viatge d’iniciació per altres continents. Encara tenia molt presents totes les morts que havia vist i es resistia a sumar-hi aquella també. Per això, va repetir una i una altra vegada aquella maniobra de reanimació fins que el seu company li va demanar, sisplau, que ho deixés córrer, que ja no hi havia res a fer.

En Jordi va aturar-se i va quedar mirant-se les seves mans. No li va envair un sentiment d’impotència qualsevol, sinó que va notar, de nou, aquella sensació tan intensa de frustració que l’havia acompanyat en els seus viatges humanitaris a diversos països en guerra. Era ben bé com un nan en un món massa gran, on els homes que juguen a ser déus es cremen en les flames de la crua realitat. Havia amputat molts membres de cossos terriblement ferits durant la seva feina de metge a l’Àfrica, però, aquell matí, havia tingut la sensació afegida d’haver perdut ell mateix les seves pròpies mans. Era com si les hi haguessin tallat amb un matxet.

Se sentia inútil, doncs la mort no fa distincions entre continents, ni escenaris, ni races, ni persones.

1, 2, 3

A les cinc del matí s’havien format ja les primeres cues davant dels col·legis electorals a tot Catalunya, tot i que no havien d’obrir les portes fins a les nou. S’havien habilitat més de 2.000 punts de votació per a un referèndum que l’Estat havia situat fora de la legislació constitucional espanyola. En Jacinto i els seus companys havien esperat aquell dia amb impaciència. Desenes de periodistes estrangers s’havien desplaçat a Barcelona per seguir aquella jornada de consulta envoltada d’incògnites i molta polèmica.

Amb anterioritat, s’havien produït detencions de membres del Govern català, que havien donat peu a manifestacions al carrer; s’havien confiscat milions de paperetes i cartells de propaganda electoral i la Guàrdia Civil havia neutralitzat el Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació de Catalunya, amb la qual cosa el president espanyol, Mariano Rajoy, havia donat per desarticulat el que considerava un referèndum il·legal d’autodeterminació.

Però, aquell diumenge 1 d’Octubre, milers de persones es van acostar de bon matí als col·legis electorals, on s’havien format comitès de defensa per evitar que els tanquessin abans que es produís la votació.

La Clara, després de participar en les activitats lúdiques diürnes amb el seu fill, havia passat la nit de dissabte a casa de la seva sogra, amb qui va deixar el petit Marc abans de presentar-se al col·legi electoral per exercir de presidenta de la mesa. Quan va arribar-hi, poc abans de les vuit del matí, encara no hi eren les urnes, però ella i els seus companys de les meses ja van començar a preparar les taules, els fulls i els bolígrafs per portar el recompte de votants. També van fer les primeres proves de l’aplicatiu per introduir-hi telemàticament totes les dades de participació.

Poc després, cap a un quart de nou, es va sentir la remor de crits a l’exterior. Encara era força fosc i feia una mica de fred. També plovisquejava. Els Mossos d’Esquadra havien descobert un cotxe, aparcat al costat de l’escola, on un membre de l’organització havia transportat les urnes del referèndum. Els agents van encerclar el vehicle per confiscar el material electoral i van demanar reforços. Aviat, però, va començar a córrer la veu pel barri i cada cop hi havia més veïns al voltant dels policies, mentre cridaven consignes:

“Votarem, votarem! Votarem, votarem!”

La mitja dotzena de mossos d’esquadra es van veure envoltats completament per una munió de ciutadans que reclamaven les urnes que hi havia a dins del maleter del cotxe per poder votar “sí” o “no” a la independència. Els veïns els hi recordaven:

“Vosaltres també sou Catalunya!”.

Els concentrats van començar a cantar l’himne català, Els Segadors, que va anar seguit de més crits a favor del dret a votar. “Vosaltres també sou Catalunya”, repetien els ciutadans dirigint-se una i una altra vegada a la policia catalana. A mesura que passaven els minuts, si bé van arribar dues patrulles més de mossos d’esquadra, la gran quantitat de persones que s’estaven concentrant al seu voltant va fer que, finalment, els agents rebessin l’ordre de retirar-se per evitar aldarulls. Van aixecar acta i van apartar-se uns metres més enllà, mentre la ciutadania els aplaudia. La Clara, que s’ho mirava tot des de la porta del col·legi, va sentir-se reconfortada mentre tots els concentrats, victoriosos, cridaven ben fort amb les mans alçades:

“Votarem, votarem! Votarem, votarem!”

A continuació, la ciutadania va començar a demanar als agents que alliberessin al conductor, ja que tenia les claus del cotxe on hi havia les urnes.

“Deixeu-lo anar! Deixeu-lo anar!”.

Després d’identificar-lo, els mossos d’esquadra el van deixar en llibertat, així que les urnes van poder ser rescatades de dins del maleter del vehicle. Una munió de veïns va formar, llavors, un passadís, que arribava fins al col·legi i que protegia el pas d’aquells recipients de plàstic amb el logotip de la Generalitat, on s’havien de dipositar els vots.

 

El referèndum

Hores abans, el Govern espanyol s’havia afanyat a proclamar que el referèndum havia estat completament desarticulat. Però, de seguida, va quedar en evidència que no era pas veritat. Les temudes urnes fabricades a la Xina estaven arribant a tots els centenars de col·legis electorals habilitats per tot Catalunya. Més tard, es va saber que havien estat amagades al sud de França, on grups de voluntaris les van transportar a Catalunya seguint els mateixos camins que havien utilitzat els exiliats de la guerra civil espanyola.

En aquell moment del matí, però, el coronel de la Guàrdia Civil, Diego Pérez de los Cobos, ja havia posat en marxa l’operació policial per intentar neutralitzar la consulta confiscant totes les urnes que haguessin pogut arribar als punts de votació. En paral·lel, també s’efectuaven atacs informàtics per evitar que es poguessin comptabilitzar els vots de forma telemàtica.

La Clara, asseguda entorn la seva mesa electoral, lamentava que, tres hores després que haguessin obert les portes del col·legi, només haguessin pogut votar dues persones pels problemes amb l’aplicatiu.

Hi havia centenars de ciutadans que s’esperaven a fora, fent cua des de les cinc del matí, per poder dipositar el seu vot en aquella urna de plàstic. L’organització assajava com fer front a una possible arribada de la policia. Els més joves s’asseurien davant de la porta principal i la resta formarien una cua més apartada per evitar prendre mal, especialment, els ancians i els infants.

La gent gran i els discapacitats serien sempre els primers a votar per intentar evitar-los tanta estona d’espera, tot i que alguns es resistien a passar per davant. Finalment, es va poder recuperar el sistema i la votació es va tornar a posar en marxa amb normalitat. Va ser llavors quan tots els concentrats a l’exterior van cridar, un cop més:

“Votarem, votarem! Votarem, votarem!”

Aquestes proclames només van ser sufocades quan alguns veïns van descobrir que, entre els possibles votants, hi havia infiltrats almenys quatre policies nacionals de paisà que intentaven accedir al col·legi electoral. En ser localitzats, els agents -tres homes i una dona- van intentar dissimular com van poder, però ja era massa tard.

De seguida, l’organització va tancar la reixa de la porta principal i la ciutadania va foragitar els policies tot corejant-los dues melodies que s’estaven repetint per tot el territori català: “Passiu bé, passiu bé…” i “Fora les forces d’ocupació”.

Els agents de paisà van optar per marxar. Encarant-se a un dels organitzadors de la resistència ciutadana, un d’ells li va advertir, sorneguer, que tornarien…

Llavors, ja havien corregut per les xarxes socials i els mitjans de comunicació els primers vídeos de les càrregues policials contra els votants en altres punts de la geografia catalana.

La unitat d’en Jacinto havia aconseguit impedir que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, votés en el seu col·legi electoral, però el Govern català havia optat per decretar el cens universal. El cap de l’Executiu català, vigilat per la Guàrdia Civil des d’un helicòpter, va poder burlar l’operació policial tot canviant de vehicle a dins d’un túnel, com si d’una pel·lícula d’espies es tractés.

Poc després, va poder dipositar el seu vot en una altra població gironina. A partir d’aquell moment, les operacions per caçar les urnes es van succeir, ja fos en petits pobles o en ciutats més grans. En ocasions, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil van arribar a disparar bales de goma contra la ciutadania, una munició prohibida a Catalunya per acord del Parlament, i van utilitzar també les porrres per obrir-se pas en la seva recerca dels recipients de plàstic plens de vots.

 

Càrregues policials

Després d’haver actuat a Girona a primera hora del matí, en Jacinto i la seva unitat van rebre ordres de reforçar el dispositiu de Barcelona, on estava costant més del previst retirar les urnes a causa de la gran presència de votants que hi feien resistència passiva i pacífica. Poc abans de la una del migdia, en Jordi va rebre l’avís d’anar al col·legi electoral on la Clara exercia de presidenta d’una de les meses. Un dispositiu mixt de policies nacionals i guàrdies civils, entre els quals hi era en Jacinto, estava intentant accedir al local i ja s’havien produït els primers ferits.

Els agents, perfectament uniformats amb les proteccions corporals, el casc i les armes, agafaven i llançaven a fora els ciutadans que havien decidit seure a terra per entorpir-los el pas i evitar que entressin al col·legi. Empraven les porres, però també van arribar a propinar-los cops de puny i puntades de peu per véncer la seva resistència. Els agafaven dels cabells, de les orelles i de qualsevol membre del seu cos que els pogués desenganxar del terra.

Així va ser com, a poc a poc, es van anar obrint pas fins a l’interior de l’escola.

Des de la sala habilitada per a les votacions, la Clara sentia els crits de les persones que intentaven evitar la invasió i, de tant en tant, la detonació d’alguna bala de goma.

Tanmateix, cada cop arribava més gent per intentar socórrer als ciutadans que intentaven evitar l’acció policial. Quan en Jordi va sortir de l’ambulància del SEM, aquella batalla va fer-lo traslladar-se als carrers de Nairobi, quan va assistir les víctimes de l’atemptat a l’ambaixada dels Estats Units mentre visitava la ciutat amb uns companys de diverses ONG que operaven a Kenya.

Alguns mossos d’esquadra van intentar mediar amb els policies nacionals i els guàrdies civils perquè mesuressin la proporció de la seva força vers la població. Però, va ser en va. En Jacinto i quatre companys més van aconseguir trencar el cordó de seguretat format pels resistents, van colpejar amb una maça la segona porta d’accés al recinte, que era de vidre, i van obrir-se pas. Tot seguit, van començar a pujar les escales, fent ús de les porres davant dels votants que es trobaven asseguts als esglaons per intentar frenar- los abans que accedissin al pis superior.

“Ja vénen! Estan pujant!”

Els encarregats del col·legi electoral havien acordat un protocol per protegir les urnes en cas que la policia aconseguís accedir al local. Ràpidament, els membres de les meses van agafar els recipients de plàstic i van córrer cap a una habitació contígua. La Clara va agafar-ne la seva i va seguir als companys de la resta de les taules, però va adonar- se que s’havia oblidat els papers on havien anat apuntant els DNI dels ciutadans que ja havien pogut votar. Va tornar enrere i va agafar-los, però, en aquell moment, va aparèixer en Jacinto a la sala. Tenia la porra alçada. La Clara va quedar-se quieta, tremolant.

Estava nerviosa, però tenia ben subjectada l’urna entre els braços i la panxa, com si fos el seu fill Marc.

En Jacinto va quedar-se dret a menys d’un metre d’ella, sense colpejar-la, com si algú li hagués pitjat el botó de “pausa”. La va mirar als ulls a través del casc antiavalots, que s’amarava del seu alè cada cop que respirava. El guàrdia civil va sentir-se estrany, com un robot que hagués patit un curtcircuit. En només una mil·lèsima de segon li va passar per la ment tota la seva nissaga familiar de militars. I és llavors quan va adonar-se que no estava a Sulawesi, ni tampoc al segle XVII, sinó que es trobava a Barcelona, a l’octubre de l’any 2017.

Tanmateix, no va tenir gaire més temps per a més pensaments, perquè els seus companys van irrompre de seguida darrere seu i un d’ells va intentar arrabassar l’urna a la Clara, que era l’única persona que quedava a la sala de votacions. Ella, però, no l’hi deixava, perquè s’aferrava a aquell tros de plàstic com si fos la seva pròpia vida.

“¡¿Dónde coño están las urnas!?”

La Clara, muda, es va mantenir ben dreta i esvelta, mentre s’apoderava del seu cos una por molt serena. Ben bé semblava l’Estàtua de la Llibertat de Nova York i aquell tros de plàstic era la seva flama.

“¿Están allí dentro?”

L’agent la va saccejar mentre la interrogava. En Jacinto continuava quiet, amb la porra alçada ben a prop de la Clara. A l’habitació del costat, la resta dels membres de les meses havien posat taules i cadires a la porta tot formant una barricada. Dos guàrdies civils van intentar traspassar-la, però no van poder. Un dels companys els va alertar que una multitud començava a pujar per les escales i, finalment, van optar per marxar. En Jacinto, però, continuava paralitzat.

“¡Muévete, joder! Nos llevamos esta urna y ya está! ¡Vamos, coño!”

 

Mirades

Un dels agents va esperonar-lo perquè reaccionés. Era la primera vegada que li passava allò en tot el dia. Va mantenir-se així un segon més, fins que el seu company va començar a forcejar de nou amb la Clara per treure-li l’urna. Tots dos feien voltes i voltes fins a sortir de la sala. Era com si estiguessin ballant un vals. Finalment, el policia va fer-se amb el recipient de plàstic alhora que empentava la Clara i li donava un cop de porra a l’espatlla.

La presidenta de la mesa electoral va rodolar escales avall. Els guàrdies civils van marxar amb l’urna aprofitant que havien arribat reforços, que els van ajudar a obrir-se pas entre la multitud. En Jacinto, en passar pel costat de la Clara, va mirar cap a baix i la va veure estesa, inconscient. Aquella imatge no se li va oblidar mai. Anys després, quan el seu fill Carlos li va anunciar que no volia continuar amb la tradició militar de la família, en Jacinto, en el fons, es va sentir alleugit.

Quan els agents van marxar, els sanitaris del SEM van començar a atendre els ferits. La majoria tenien contusions.

“Perdoni! Vingui, vingui… Pugi al primer pis… Hi ha una dona malferida”.

En Jordi va atendre el requeriment d’un dels membres de les meses electorals.

Havien aconseguit salvar tres de les quatre urnes i, si bé més tard un funcionari de la Generalitat va portar-los-en una altra de substitució, la baixa de la Clara els va deixar molt tristos.

En Jordi s’hi va apropar. Li va prendre el pols i va començar les maniobres de reanimació. En aquell moment, va tornar a recordar-se d’aquell motorista que se li havia mort als braços aquell dimarts plujós a l’avinguda del Paral·lel. Per això, quan la Clara va obrir els ulls, el metge del SEM va sentir un esglai de felicitat al cor. Tots els presents van començar a aplaudir, mentre cridaven:

“Votarem! Votarem!… Votarem! Votarem!”.

Anys després, quan en Jordi repassava aquells fets, encara no tenia clar si va ser en aquell precís instant quan va saber que la Clara seria la dona de la seva vida. El cas és que, pocs mesos més tard, quan ella es va recuperar del tot, es van casar i es va convertir en el nou pare del Marc. Però, aquell diumenge 1 d’Octubre, enmig del brogit de la protesta, aquella mirada de la Clara, exhausta i, alhora, combativa, van captivar-lo per sempre més.

La va agafar entre els braços, tot incorporant-la, i dels seus llavis van sorgir les primeres paraules:

“Miri fixament el meu dit… Segueixi el seu moviment…”

La Clara, que notava el seu cos adolorit, va reaccionar resseguint amb els ulls el moviment d’aquell dit. De fons, se sentia la remor de la ciutadania embravida:

“Els carrers… seran… sempre… nostres!…”

Aquest crit era com un mantra col·lectiu que es repetia contínuament tant a dins com a fora del col·legi electoral.

“Els carrers… seran… sempre… nostres!…”

En Jordi va somriure en comprovar que la Clara responia a les seves tècniques d’estimulació. Semblava que estava bé, tot i que va decidir fer-li una altra prova.

“I, ara, repeteixi… Un… dos… tres… Va… Vinga… Un… dos… tres…”

Encara se sentien de fons les proclames victorioses dels ciutadans que havien resistit l’envit de les forces policials:

–  “Votarem! Votarem!… Votarem! Votarem!”

–  “Els carrers… seran… sempre… nostres!…”

La Clara les va escoltar i va ser llavors quan va ser conscient que no s’havien endut totes les urnes i que, per tant, la votació continuava. Va ser, aleshores, quan va mirar de fit al Jordi i, també, va esbossar-li un somriure, mentre repetia:

“Un…”

“Dos…”

“Tres”.