Senyal de trànsit a la Plaça de Sant Jaume.

La batalla electoral de Barcelona


TONI AYALA (textos i fotos)

La batalla electoral de Barcelona es juga en un tauler multidimensional, en el centre del qual està la ciutat i els problemes quotidians dels barcelonins, però, alhora, en les puntes trobem diferents elements tensionadors externs, com ara la correlació de forces de la política catalana i espanyola i, també, les lluites internes dins dels partits i la formació de possibles aliances en les candidatures, sense oblidar els previsibles pactes post-electorals.

Ens ho diuen els propis ciutadans al Baròmetre municipal: el que més amoïna és l’encaix Catalunya – Espanya i, alhora, problemes com l’habitatge, l’atur, el turisme o el trànsit. Si ens fixem en les queixes que rep la Síndica de Greuges de Barcelona, el transport públic és el servei que més protestes genera.

Si ajuntem totes aquestes variables, podem endevinar per on haurien d’anar els discursos guanyadors dels candidats. Per una banda, una lluita polaritzada entre independentistes i defensors de l’article 155; i, per l’altra, intentar formular solucions als grans problemes diaris.

Barcelona, ciutat d’esquerres

El primer que cal tenir en compte és que Barcelona és una ciutat predominantment d’esquerres. Per tant, cap candidat podrà aspirar a ser alcalde sense plantejar propostes que puguin sonar ‘esquerranes’, fins i tot, els de centre – dreta. Ho hem vist, per exemple, amb Manuel Valls, qui ja ha apuntat la gratuïtat del transport públic per als residents. És una mostra dels discursos que, segurament, predominaran fins a les eleccions.

I és que la ciutat no enganya. Des del 1979, el bloc ideològic d’esquerres sempre ha guanyat les eleccions, fins i tot, quan ha acabat governant un partit de centre – dreta (CiU, en el mandat 2011- 2015 de Xavier Trias). 

Fixem-nos en els percentatges:

1979 (esquerres, 61,88%, centre – dreta, 38,32%);
1983 (esquerres, 58,71%, centre – dreta, 41,29%);
1987 (esquerres, 53,6%, centre – dreta, 46,4%);
1991 (esquerres, 55,31%, centre – dreta, 44,69%);
1995 (esquerres, 52,7%, centre – dreta 47,3%);
1999 (esquerres, 63,33%, centre – dreta, 36,67%);
2003 (esquerres, 62,4%, centre – dreta, 37,6%);
2007 (esquerres, 55,08%, centre – dreta, 44,92%);
2011 (esquerres, 52,1%, centre – dreta, 47,9%);
2015 (esquerres, 57,53%, centre – dreta, 42,47%).

Barcelona, ciutat pactista

Un altre element important és que els barcelonins són pactistes, és a dir, premien les coalicions o aliances. Quan un govern s’ha quedat en minoria, normalment, li ha costat moltíssim governar una ciutat tant complexa com Barcelona i ho ha acabat pagant a les urnes. El cas més clar és el de Xavier Trias (CiU), derrotat per Ada Clau (Barcelona en Comú) el 2015.

De nou, només cal que ens fixem en els governs que ha tingut Barcelona fins a l’actualitat:

1979 (govern de coalició PSC, PSUC, CiU i ERC fins al maig del 1980, quan governen en coalició PSC – PSUC).
1983 (govern de coalició PSC i PSUC).
1987 (govern de coalició PSC i IC).
1991 (govern de coalició PSC i IC).
1995 (govern de coaliació PSC, IC-EV i ERC).
1999 (govern de coalició PSC, ERC-EV i ICV).
2003 (govern de coalició PSC, ERC, ICV i EUiA).
2007 (govern de coalició PSC, ICV – EUiA).
2011 (CiU governa en minoria amb 14 regidors).
2015 (la candidatura d’entesa Barcelona en Comú -s’hi inclouen Podem, ICV, EUiA, entre d’altres- governa en minoria. El maig del 2016 hi ha un govern de coalició BC, PSC, que s’acaba trencant).

Barcelona, ciutat catalanista

Si ens fixem en quin partit ha governat durant més anys Barcelona, podem pensar que la ciutat no és independentista, encara que sí que ha tingut una tradició catalanista. No en va el gran alcalde socialista, Pasqual Maragall, va ser qui va impulsar el darrer Estatut català des de la presidència de la Generalitat.

Si ho sumem als bons resultats de Ciutadans a la capital catalana en les darreres municipals i autonòmiques, veiem que les influències externes del debat Catalunya – Espanya han sigut evidents en les dues darreres legislatures. Tanmateix, cal tenir en compte que unes municipals són diferents que unes autonòmiques i que els lideratges també són claus.

En aquest sentit, veiem que ha governat la ciutat un partit sobiranista (CiU) i, després, un altre contrari al bloc de l’article 155 i a favor, almenys, del dret a decidir de forma pactada (Barcelona en Comú).

Si sumem la variable d’esquerres i la variable del bloc anti-155 no ens ha d’estranyar que les darreres enquestes donin com a guanyadors de les eleccions o bé ERC o bé Barcelona en Comú.

Cap partit fort clar

Ara bé, en les properes eleccions municipals a Barcelona encara hi conflueixen més elements que poden ser decisius en aquest tauler multidimensional, com ara les candidatures.

Efectivament, cal parlar tant de candidatures com de candidats. Per un costat, els barcelonins han premiat durant molts anys a un partit d’esquerres que ha estat predominant, el PSC, fins que el propi partit va entrar en crisi interna -ja afectat per les tensions del debat sobiranista- i va acabar perdent lideratges a Barcelona (amb la ciutat molt afectada per temes socials, com ara l’incivisme, el boom del turisme o l’habitatge), fins al punt que va ser desbancat del govern per CiU l’any 2011 i, ara, només té 4 regidors (el PSC havia portat les regnes de la ciutat des del 1979, assolint tres cops 20 o més regidors).

Es pot dir, però, que aquell lideratge del PSC no l’ha agafat realment cap altre partit, ni CiU (que no va aconseguir reeditar el govern municipal) ni tampoc Barcelona en Comú (que ha governat amb només 11 regidors). Per tant, la batalla electoral de Barcelona es disputarà per tercer cop consecutiu sense un partit fort clar.

Aquest fet farà que entri en joc un altre element molt comú a Barcelona: les coalicions electorals. Segurament, ERC no estaria tant ben posicionada actualment de cara a les properes municipals si no hagués aconseguit salvar els mobles anys enrere aliant-se amb altres formacions, com ara Reagrupament o Democràcia Catalana. No oblidem que Esquerra Republicana de Catalunya va estar molts anys sense representació a l’Ajuntament de Barcelona, cosa que, ara, ens pot semblar impensable.

Tot suma: la importància de les coalicions

És normal que, des de bon principi, es puguin fer travesses de possibles pactes post-electorals, però l’experiència dels darrers anys demostra que, si has de sumar, és millor sumar abans de les eleccions.

L’exemple més clar és l’entesa de partits que es va formar entorn d’Ada Colau amb Barcelona en Comú i que va acabar guanyant les eleccions l’any 2015. Si, a sobre, hi integres un partit amb experiència de govern, com poden ser ICV i EUiA, la jugada encara et pot sortir més rodona. I, tot suma, perquè integrar Avancem o Pirates o Endavant o Equo o PUMJ o Moviment d’Esquerres o qualsevol altre petita plataforma en una gran Plataforma, si els resultats són molt ajustats, ajuda i molt, com s’ha demostrat.

Per tant, en un moment en què es parla de múltiples candidatures, grans i petites, des dels moviments de Primàries fins a noms concrets, com Ferran Mascarell o Jordi Graupera, entre d’altres, l’experiència d’altres anys ha deixat palès que millor segellar pactes abans de les eleccions i anar junts que no pas per separat. És a dir, si algú vol combatre un Barcelona en Comú amb un Junts per Barcelona és millor agrupar-hi quants més grups i grupets possibles sota les teves sigles i fer-ho al més aviat possible.

Els personalismes: l’efecte Manuel Valls

La batalla electoral del 2019 també presenta una anomania històrica, com és una candidatura personalista, centrada en la figura de Manuel Valls, l’exprimer ministre francès que es defineix com a veí del barri d’Horta.

Se l’ha vinculat a Ciutadans i, fins i tot, es va parlar que podria integrar també al PP, que, tanmateix, ja té nou candidat en la figura de l’empresari Josep Bou. Esgarrapar vots al centre – dreta del bloc 155 sense integrar cap d’aquests partits i, alhora, intentar restar vots als partits d’esquerre serà una tasca d’equilibrista molt complicada sense tenir aliats, si atenem al comportament històric dels barcelonins a l’hora de votar.

El sostre del centre – dreta vinculat al bloc del 155 estaria en prop del 20% dels vots, si ens fixem en les darreres municipals. I estem parlant dels millors resultats, ja que, si no, l’hem de rebaixar a percentatges de vot del 15%, del 16% o menors en els anys anteriors. Per tant, Manuel Valls necessita començar la cursa electoral assegurant-se, almenys, un percentatge d’aquests vots, com podria ser l’11% assolit per Ciutadans. Ja tindria la meitat del camí fet si els aconsegueix retenir.

I, com hem dit, si has de pactar, millor fer-ho abans que després, perquè, si bé el PSC ha governat molts anys amb pactes post-electorals, també és cert que era indiscutiblement el partit més votat, cosa que difícilment es pot donar avui dia.

D’altra banda, ens hem de preguntar si, realment, a Ciutadans li interessa diluir la seva candidatura, és a dir, les seves sigles ja conegudes i reconegudes, entorn al projecte de Manuel Valls. El partit taronja té una història breu a l’Ajuntament de Barcelona. Ni en les eleccions del 2007 ni en les del 2011 va aconseguir representació, mentre que el 2015 va situar-se, de cop, com a tercera força, amb 5 regidors i amb Carina Mejías, ex del PP, com a cap de llista. Ara bé, 2015 no és 2019, en el sentit que la situació política no serà la mateixa. 

D’altra banda, és evident que Ciutadans ja ha situat la seva marca pròpia en l’univers dels electors barcelonins. Els bons resultats obtinguts a la ciutat en les darreres autonòmiques els avalen. Però, els va aconseguir Inés Arrimadas i no pas un candidat amb el perfil de Manuel Valls, que, si bé és veí del barri d’Horta, també és cert que ha desenvolupat la seva carrera política a França fins fa ben poc.

D’acord amb tots aquests arguments, ens podríem preguntar si l’experiment Valls està més pensat per intentar governar que no pas per intentar guanyar les eleccions. És a dir, l’important és sumar el major percentatge de vots possibles del centre – dreta per intentar definir, en els pactes post-electorals, un govern del bloc constitucionalista amb un candidat de consens.

Però, és clar, com ja hem dit, el tauler de Barcelona és multidimensional i d’aquí al maig del 2019 poden passar moltes coses en la política catalana i espanyola. A més, hi ha dues opcions fortes en l’esquerre, amb Barcelona en Comú i ERC, que, en teoria, aglutinaran molts vots.

L’herència de Pasqual Maragall

En aquesta batalla pels personalismes, en la qual també podríem incloure-hi el lideratge d’Ada Colau, sembla que tothom s’ha volgut fer seva l’herència de Pasqual Maragall, el gran alcalde socialista. Però, és clar, qui millor posicionat per això que el seu germà, Ernest Maragall?

A més, ERC ha efectuat una maniobra típicament socialista, com és canviar el seu candidat en el tram final de la legislatura. És a dir, el socialista Narcís Serra va cedir l’alcaldia a Pasqual Maragall abans d’acabar el seu mandat; Pasqual Maragall ho va fer amb Joan Clos i Joan Clos, amb Jordi Hereu. Pel que fa a ERC, Alfred Bosch ha cedit el lideratge de la candidatura a Ernest Maragall.

D’altra banda, tampoc hem d’oblidar que ERC ha sigut durant força anys un partit de govern a Barcelona, tot formant part del tripartit municipal. I que aquesta jugada tripartita es va arribar a reproduir al Govern de la Generalitat de Catalunya. Hereus d’aquest tripartit, recordem-ho, també són ICV-EUiA, integrats en Barcelona en Comú.

En aquest sentit, Ernest Maragall no només és un candidat molt experimentat i lligat al maragallisme, sinó que sap quins són els tics socialistes en la política municipal que van portar al PSC a triomfar durant molts anys a la ciutat.

Què passa amb el PDECat?

Ara com ara, tant Barcelona en Comú com ERC es beneficien de les indecisions del segon partit amb més representació a l’Ajuntament, PDECat (antic CiU), que va triar Neus Munté com a candidata. És una opció de perfil social. Munté prové del món sindical i ha estat consellera de Benestar Social i Família tot formant part d’un govern independentista. No és Munté una bona opció per marcar perfil sobiranista i, alhora, social, en un partit tradicionalment de centre – dreta? Si les bases del seu partit ho van entendre així quan va guanyar les primàries, per què posar-ho en dubte amb qualsevol altra aventura?

Ara bé, sembla que el PDECat encara està immers en un debat sobre si hi haurà Crida o Junts per Barcelona o qualsevol fórmula semblant a un Junts per Catalunya impulsat per Carles Puigdemont des de Brussel·les. El temps corre en contra del PDECat si no es defineix aviat i de debò, perquè la precampanya -o, fins i tot, la campanya- ja fa dies que ha començat a Barcelona.

D’altra banda, es pot pensar que qui té una posició de privilegi és Barcelona en Comú respecte a ERC, doncs un és un partit amb la visibilitat del govern i amb 11 regidors i l’altre té actualment cinc, tot i que governar en minoria desgasta molt. Esquerra haurà de fer una gran remuntada si vol quedar primer. I quedar primer, de cara als pactes post-electorals, serà molt important, encara que, potser, aquest cop tampoc serà decisiu…

Les enquestes

Les enquestes, de moment, només donen com a possibles vencedors ERC o Barcelona en Comú, però dibuixen un arc municipal en el qual el primer partit pot arribar, com a molt, a 11 regidors. Això vol dir que, de nou, es demostrarà que Barcelona és una ciutat pactista i que valora els governs de coalició.

A nivell històric, l’Ajuntament ha tingut sobretot quatre o, com a molt, cinc partits amb representació. En els comicis del 2015, aquesta tendència es va trencar i hi van entrar dos més. Tanmateix, les enquestes apunten que podrien reduir-se, de nou, a cinc, si no hi entressin la CUP i el PP. Tot dependrà també de com acabin de configurar-se oficialment les principals candidatures i si finalment hi ha aliances pre-electorals.

Pel que fa a l’extrema dreta, en els darrers comicis van obtenir només el 0,46% dels vots (VOX, en concret, el 0,22%), cosa que fa molt improbable que donin cap sorpresa.

ERC i Barcelona en Comú, favorits

Els barcelonins acostumen a sancionar la inacció i la falta de lideratge. Els agraden les idees clares i els projectes de ciutat ben definits i que es noti que s’executen. Les improvisacions i la falta de solucions a les demandes dels veïns s’acaben pagant a les urnes. Això explicaria perquè el PSC va aconseguir governar durant tants anys amb tanta claredat i que, després, patís un daltabaix que ha portat a governar l’Ajuntament dues formacions en minoria diferents (CiU i Barcelona en Comú).

Si com hem dit al principi, Barcelona ha estat històricament una ciutat d’esquerres, és evident que Barcelona en Comú i ERC surten com a favorits. A més, totes dues formacions tenen dos líders coneguts, Ada Colau i Ernest Maragall, si bé els republicans tenen més terreny per conquerir. I, com hem dit, a Esquerra li beneficia que el PDECat trigui a definir-se.

El PSC de Jaume Collboni, per la seva part, ho tindrà difícil, malgrat que les enquestes els hi donen més bons resultats que en els darrers comicis. I és que, per la banda esquerra, té dos contrincants forts: ERC i Barcelona en Comú. I, si ho mirem des del punt de vista de la lògica Catalunya – Espanya, ha de disputar-li els vots a PP, Ciutadans i Manuel Valls.

Aquest últim, si no vol perdre de vista que Barcelona és d’esquerres, ha de resoldre, primer, clarament, què passa amb Ciutadans i, després, potenciar el seu discurs esquerrà a l’estil ‘transport públic gratuït’.

El PP, per la seva banda, perd el seu candidat més experimentat, Alberto Fernández Díaz, i incorpora un empresari que, a priori, serà difícil que pugui connectar amb un electorat més ampli dels districtes més castigats socialment.

Sigui com sigui, la batalla electoral de Barcelona serà multidimensional. Però, guanyarà només qui tingui en compte la identitat de la ciutat i l’evolució que ha definit l’ADN dels barcelonins, amb tots els seus matisos.

Tampoc no s’han de perdre de vista els possibles pactes post-electorals. Segons com s’esdevinguin els resultats i segons com estigui definit el context polític català i espanyol en el moment de les eleccions municipals, es podria produir, també, un fenomen nou a l’Ajuntament de Barcelona: I si no obtingués l’alcaldia la llista més votada?