Míriam Hatibi, a la seu d'Ibn Battuta.

Míriam Hatibi: “Hi ha una constant reivindicació de poder ser musulmana i feminista”


TONI AYALA (textos i fotos)

Divendres, 21 de desembre. Ja és fosc. És el darrer dia de la tardor i l’inici de l’hivern. Míriam Hatibi, barcelonina de 25 anys, arriba en patinet a la seu de la Fundació Ibn Battuta al Raval. És la portaveu de l’entitat, igual que va ser la veu que va cridar contra el terrorisme quan va llegir el manifest de condemna dels atemptats de Barcelona i Cambrils en la multitudinària manifestació de l’agost del 2017.

La wikipèdia et posa de professió: ‘activista’.

“Crec que posa analista de dades i activista…”

…Sí, és cert, però et destaca la faceta d’‘activista’. T’hi sents identificada?

“A nivell professional, no. La meva professió és consultora de comunicació i l’activisme és una part molt important de la meva vida, però, per a mi, és molt sa que siguin coses diferents”.

I per què creus que et remarquen la faceta d’activista, doncs?

“Perquè és la part més mediàtica. Hi ha molta gent que no em coneix per la feina que faig i és lògic. Treballo en una agència de comunicació i no té per què saber-ho ningú”.

Vas publicar un llibre, titulat ‘Mira’m als ulls’, i vas subtitular-lo amb aquesta frase: ‘No és tant difícil entendre’ns’. Encara ho creus?

“Sí, i amb el mateix matís que ho creia en el moment en què es va publicar el llibre. No és tant difícil que ens entenguem la gent que ens volem entendre. No vaig voler dir que, a partir del moment d’aquest llibre, tothom serà amic, que ja no hi haurà racisme i que convencerem a tothom. Què va! Sempre hi haurà gent que serà racista i sempre hi haurà gent que tindrà ganes de convivència”.

Ja, però, llavors, com es combat el racisme i la intolerància?

“Al final, hi ha molta gent que és activament antiracista. També hi ha gent que no sap en quin punt està i amb la qual s’han de treballar les seves pors i les preguntes que pugui tenir. I, per tant, amb aquesta gent, si percebem en ells racisme, sí que el podrem treballar i hi podrem mantenir una conversa per tractar, sobretot, els prejudicis, que són els que es manifesten en el món laboral, l’habitatge… Moltes vegades, la persona que els practica no és conscient d’aquests prejudicis. I, després, hi ha gent, com un Santi Abascal o un Pablo Casado, que mai no canviaran. La meva intenció mai serà educar a un Pablo Casado, a un Santi Abascal o a una Jean-Marie Le Pen”.

Per tant, davant d’aquesta realitat, quina tasca feu des de la Fundació Ibn Battuta?

“La Fundació ja fa 25 anys que funciona. Tenim dos eixos de treball. Per un costat, el dia a dia de la Fundació, on es fan classes de català i castellà, es fa atenció laboral en temes d’emprenedoria i d’assessoria jurídica, és a dir, temes més enfocats a persones que porten poc temps vivint a Catalunya o persones que necessiten aquest acompanyament. Intentem que la gent que arriba aquí, hi estigui el millor possible. D’altra banda, també es fan activitats fora de la seu i que són més culturals, com ara les participacions a les festes de la Mercè, a la fira de Sant Jordi, a la Feria de Abril… i tot això està més enfocat a la comunitat que sempre ha estat aquí”.

En aquesta quotidianitat ens trobem avui dia problemes que afecten als joves, problemes que afecten a les dones i problemes que afecten als musulmans. Tu ets jove, ets dona i ets musulmana. Com vius aquesta confluència?

“A què vols que et guanyi, no?”

Exacte…

“Amb tots els factors de discriminació acabes aprenent que, al final, acaba havent-hi precisament una intersecció d’aquests diferents factors. És a dir, no és el mateix ser dona i ser migrada que ser només dona. Però no deixen de ser condicions que tu has conegut sempre i aprens a saber en quins moments et poden suposar un hàndicap i en quins, no. Perquè, és clar, jo no em llevo cada dia pensant ‘ostres, soc dona, musulmana i jove i ara m’haig d’enfrontar al món…’ En general, un cop has acabat els estudis i entres al món laboral, la majoria dels entorns en què em moc en el meu dia a dia són súpersegurs i súperestables. Es tracta d’entendre sobretot aquesta condició que la gent percep de tu i, sobretot, entendre el punt en el qual la gent et situa i, a partir d’aquí, intentar treballar-ho”.

I, des del punt de vista d’una dona musulmana, com es viu el feminisme?

“Jo puc parlar des de l’òptica de la dona musulmana a Occident, ja que és molt diferent. Hi ha el qüestionament constant de si ets prou feminista o no, és a dir, si et preocupen prou els drets de les dones pel fet de ser mulsulmana. Llavors, hi ha com una constant reivindicació de poder ser musulmana i feminista davant de col·lectius feministes que no reconeixen aquesta diversitat i, també, la reivindicació de ser musulmana i feminista dins del propi col·lectiu musulmà. En aquest aspecte és un feminisme com qualsevol altre, en el sentit de lluitar contra les estructures patriarcals discriminatòries amb les quals et puguis trobar”.

Però és més difícil lluitar pel feminisme dins de la comunitat musulmana que no pas a fora?

“No. En els dos espais et trobes rebuig i suport de gent que t’ho esperaves i de gent que no t’ho esperaves. A mi m’agrada molt més el treball que hi ha cap a dins, que és molt més xulo i que és de reconèixer-te, de retrobar-te. Tot el tema del feminisme o dels drets de la dona dins de l’islamisme, el que s’ha anomenat durant molt de temps el ‘feminisme islàmic’, suposa una relectura de la religió i aprendre moltíssim. Quan jo penso en ‘feminisme islàmic’ no és només reivindicar-me, sinó dotar-me de totes aquestes eines per poder reivindicar-me i que després em serveixin en el meu dia a dia. Com amb tot, el primer és decidir on estàs còmode tu i, a partir d’aquí, treballar-ho”.

Alguna vegada has pensat com seria la teva vida si haguessis nascut a l’Aràbia Saudita o a Brunei, per exemple, i no pas a Barcelona?

“Sí, moltes vegades, per això, deia que és molt diferent ser dona musulmana aquí que allà. I penso en les decisions que jo he pres i si les prendria igual o no si jo hagués nascut en un país en el qual allò que s’esperaria de mi seria una altra cosa. Aquí, una de les reivindicacions més importants és poder expressar-te com a dona musulmana i que no se t’hagi de qüestionar per això. I, en canvi, en un país en el qual es dona per fet que neixes, creixes i mors com a musulmà, la reivindicació seria molt diferent. Per tant, sí que m’ho plantejo i intento aprendre de les lluites d’aquestes dones. El que no pot ser és que el teu discurs les pugui perjudicar a elles. En aquest sentit, sobretot, sí que intento qüestionar-me el que faig, si soc egoista o no…”

Míriam Hatibi, a la seu de la Fundació Ibn Battuta.
Míriam Hatibi, a la seu de la Fundació Ibn Battuta.

Ara s’està tornant a parlar de canviar la llei d’educació i una petició explícita que fa la comunitat musulmana és que les nenes musulmanes puguin anar a l’escola amb el vel.

“Jo no portava vel a l’escola, me’l vaig posar quan vaig acabar la universitat”.

Per què?

“Perquè abans no volia. I no vaig voler fer-ho fins que no vaig entrar al món laboral. Hi ha una edat, sobretot, les adolescents, en què sí que decideixen que volen portar el vel. En aquesta edat, han de tenir dret a decidir-ho i l’escola no pot ser un espai on ho prohibeixin. Molts professors i professores que no deixen a les noies portar el vel, al final, l’argument que donen és perquè a ells no els hi agrada o que a ells no els hi sembla que sigui un símbol que les ajudi. Llavors ens trobem amb un mestre que decideix sobre allò que una adolescent ha de fer. El que em molesta és aquest abús de poder, que alguns professors s’aprofitin de poder decidir què m’agrada més a mi i què no m’agrada. Si la llei fos una altra, doncs, seria diferent”.

Però, pel que dius, es desmitifica la creença que les noies porten el vel obligades per la seva família?

“És clar, a veure, jo sempre vull diferenciar molt una noia que el porta obligada d’una noia que el duu lliurament. Això és molt important que ho diferenciem. De noies obligades a portar el vel n’hi ha moltes menys de les que ens pensem. Això ha d’anar per endavant. La majoria de gent es pensa que el porten perquè estan obligades o bé alienades. I això no és així. Jo amb quinze anys decidia moltes coses i de més petita, segur que també. S’han de respectar les decisions que les noies prenen si ho han fet lliurament. Si han sigut obligades, lògicament, no tenen per què portar-lo. Quan una noia em diu que es vol posar el mocador però que li fa por que li passi res a l’escola, la primera pregunta que li faig jo no és si a la seva escola hi ha segons quina norma o si ha anat a parlar amb la pedagoga, no, li pregunto per què se’l vol posar, li pregunto si ho té clar o si ho fa perquè li ho ha dit algú. I, si ho té clar, doncs ja està. Si ara vas a parlar amb les noies, la majoria et diran que porten el vel perquè volen. És una situació en la qual no s’està deixant que decideixin les noies”.

Tu ara estàs a Barcelona, però vas créixer a Bellpuig. Es viu el fet de ser musulmà de forma diferent en una població gran i en una de més petita?

“Sí, perquè, en el meu cas, jo era la Míriam i ja està. Tothom em coneixia i molts prejudicis que la gent pogués tenir sobre mi ja no els tenia perquè m’havien conegut des de ben petita. En canvi, en una ciutat gran això canvia, perquè, com que la gent no et coneix i ets més desconeguda, doncs tothom tira més amb el prejudici. També és veritat que en una ciutat gran hi ha més moviments que en un poble no es donen. I això és molt xulo perquè hi ha molta xarxa, molt apoderament i, sobretot, a Barcelona. La ciutat és diferent, perquè tot està més despersonalitzat, però també tot és més gran. Jo, per exemple, estic molt contenta aquí”.

Un dels esdeveniments que han marcat a Barcelona els darrers temps va ser l’atemptat terrorista de la Rambla. Justament, els atacants provenien d’una població petita, com Ripoll. Com ho heu viscut des de la comunitat musulmana aquest procés de radicalització que hi va haver amb aquests nois?

“Com ho ha viscut tothom no ho sé, però sí que sé que, des del grup que vam estar organitzant els actes de condemna dels dies després, sí que va ser com un xoc que, a dia d’avui, encara segueix. O sigui, t’han explicat moltes vegades per què es radicalitza la gent i, de cop i volta, passa això i passa aquí i passa amb nois que aparentment semblava que estaven integrats… És important aquest matís de l’aparentment, perquè, si no, després es va dient que tots són potencials terroristes i això no és així… Però, això de dir ‘què ha passat?’ i ‘com ha pogut passar?’ són preguntes que ens feien el 18 d’agost del 2017, l’endemà dels atemptats, i que ens les seguim fent avui dia”.

Però, pel que fa a la vostra Fundació, des de l’atemptat, heu rebut dubtes, pors, preguntes… de la comunitat musulmana?

“La Fundació Ibn Battuta és laica. En els seus estatuts no hi ha res relacionat amb l’Islam. Sí que és una fundació que treballa molt amb comunitat que ve del Marroc, del Paquistan i de Bangladesh i que són de majoria musulmana. Hi ha algunes activitats que fem que estan lligades a celebracions del calendari islàmic, però no és una entitat religiosa. Nosaltres, com a fundació, no impartim classes d’Islam i no organitzem jornades religioses. Llavors, en el moment dels atemptats, vam donar la cara com a musulmans, tot i no ser una entitat religiosa. Sí que ens han arribat molts dubtes de la gent, però nosaltres treballem amb joves, amb estudiants o amb periodistes, amb els quals els hi facilitem la documentació i l’ajuda que puguem, però no treballem com a entitat el tema de la radicalització. Sí que s’ha tingut en compte a l’hora d’estudiar els projectes el darrer any, però la nostra feina com a fundació no és controlar la radicalització com a tal”.

Per tant, teniu usuaris que no són musulmans?

“Sí, també. Hi ha molts usuaris que són sud-americans i, també, n’hi han de l’Europa de l’Est. No tenim cap registre de la religió dels nostres usuaris”.

La Fundació està enclavada al barri del Raval, on es viuen de més a prop les desigualtats de Barcelona. Com ho treballeu, sobretot, en l’ambit de la infància?

“Ser al Raval es nota moltíssim, perquè hi ha moltes dificultats i moltes a nivell micro, que són molt de cada persona. Hi ha gent amb la qual si no fas un procés personalitzat d’inserció de principi a final no li facilites la integració, l’has d’acompanyar. L’atenció del dia a dia és molt personal. Pel que fa a la infància, estem intentant treballar molt el reforç escolar. Un focus on les desigualtats comencen són els estudis, per això, ho estem treballant molt. Els resultats estan sent molt bons. Però, és clar, hi ha diferents aspectes a tractar quan parlem de desigualtats: hi ha la llengua, l’habitatge, el drama de la llei d’estrangeria i els papers, l’accés a la nacionalitat… Tot ho treballem en el dia a dia, però és difícil poder abastar-ho tot”.

I, després de la infància, ve l’adolescència. Com veieu el problema dels menors immigrants no acompanyats?

“En aquest tema fem algun projecte, com el futbol al Ramadà. Ja no tenim els pisos tutelats. En aquest àmbit, és molt important la col·laboració entre països. Els menors que estan arribant aquí són víctimes de la situació en què es troben al seu país i, per tant, quan vénen aquí no és perquè els faci il·lusió dormir a la muntanya de Montjuïc. Ells vénen perquè es pensen que aquí estaran més bé. Si no hi ha col·laboració entre ambdós països, aquest tema és molt difícil de solucionar. Cal tenir en compte sempre que són menors. No és que siguin menas, amb aquesta etiqueta, sinó que són menors que estan arribant aquí perquè arrosseguen tota una situació al darrere. De fet, molts tenen molts drames familiars i molts processos psicològics associats, per tant, tot això ho han de treballar professionals amb un abordatge 360”.

El president d’Ibn Battuta, Mohammed Chaib, va ser diputat al Parlament de Catalunya. Va suposar, en el seu moment, un punt d’inflexió perquè va donar visibilitat a la comunitat musulmana. Després, n’hi ha hagut més diputats i diputades musulmans i, fins i tot, un conseller de la Generalitat. I ja no et dic el fet que hi hagi jugadors del Barça musulmans. És un símptoma de normalització?

“És curiós. És una bona notícia. Tot el que fa a la representació política era com una assignatura pendent. Després del Mohammed Chaib es va trigar molt a tenir nova representativitat, no només entre els musulmans, sinó amb més diversitat. És veritat que ara hi ha més visibilitat, però continuen havent-hi moltes desigualtats. Al Raval, per exemple, segueix havent-hi moltes dificultats. El prospector, quan truca a una empresa, li continuen dient: ‘no vull contractar moros’… vull dir que això segueix passant. S’està avançant molt des de dalt i això és una bona notícia, però això no vol dir que ens puguem relaxar per altres bandes. L’anomalia és que no hi haguessin diputats musulmans”.

Tu ara tens 25 anys, com t’imagines que serà la societat quan en tinguis 35?

“Bastant igual, sí. Deu anys és molt poc”.

I com t’agradaria que fos, doncs?

“M’agradaria que poguéssim evolucionar en molts debats actuals. Tota la discriminació d’accés al món laboral jo no l’entenc. Per exemple, una cosa molt senzilla: el currículum anònim hauria de ser una realitat. I n’hi ho és i n’hi ho serà, però ajudarà molt a què tot aquest esbiaix que hi ha a recursos humans no hi sigui. Hi ha d’haver molts canvis. Fa dos dies que s’ha arxivat el cas de les jornaleres de Huelva, que estaven en una desprotecció enorme. Després tenim el tema dels menors no acompanyats, que hi ha d’haver una proposta damunt la taula. Encara no hi ha el dret a vot, encara hi ha molt racisme, encara hi ha molta impunitat pel que fa a moltes declaracions xenòfobes. Per tant, hi ha molt camí per avançar. Sí que anem endavant amb l’aspecte de fer xarxa. Abans hi havia gent que no sabia si era racista o no. I, ara, la gent o és racista clarament o és antiracista clarament. No et trobes gent que està al mig”.

No hi ha equidistància amb el racisme.

“No, els equidistans estan amb altres temes. És mala notícia que hi hagi tants racistes, però, si ho són, millor saber-ho”.

Per tant, és o no és difícil entendre’ns?

“Entendre’ns no és difícil. Però una cosa és entendre’ns i una altra acabar amb el racisme o eliminar les discriminacions, que és molt més difícil. Però el que sí que crec és que d’aquí a deu anys haurem educat a adolescents molt més actius i això és molt guai. Seran adolescents súperconscienciats. Serà més fàcil que s’entenguin”.


Post a Comment