Unamuno, Machado i el mite de las ‘Dos Españas’

JOAN PALLARÈS-PERSONAT (textos)

“Ya hay un español que quiere

vivir y a vivir empieza,

entre una España que muere

y otra España que bosteza.

Españolito que vienes

al mundo te guarde Dios.

Una de las dos Españas

ha de helarte el corazón”.

El 31 de desembre es compliran 82 anys de la mort de Miguel de Unamuno a Salamanca i en un clima hostil i tens. El proper 22 de febrer en farà 80 de la dramàtica mort fugint a l’exili, a Cotlliure, d’Antonio Machado.

El primer, basc, als 72 anys, encara havia viscut de nen la darrera guerra carlina; el segon, andalús i més jove, als 63. Ambdós formarien part d’aquell grup d’intel·lectuals anomenats Generació del 98, per l’any en què Espanya va perdre les seves darreres colònies d’ultramar: Cuba, Filipines amb Puerto Rico, Les Carolines, les Marianes, Guam i Palaos… “El Desastre”, en van dir. 

Ambdós van ser professors i catedràtics: Unamuno de llatí, filosofia i grec, arribant a ser rector de la Universitat de Salamanca; Machado, en canvi, no passà de modest catedràtic de llengua francesa en ciutats provincianes.

El primer va tenir problemes amb la justícia per les seves opinions i va ser condemnat, destituït, detingut i exiliat en diverses ocasions. Machado, poeta, fou d’un perfil més discret, més envoltat d’artistes que de polítics, tot i que provenia de la Institución Libre de Enseñanza, amb condeixebles com el socialista Julian Besteiro. 

La República

Unamuno, al llarg de la seva vida, es va enfrontar a Sabino Arana pel seu enfocament de la realitat basca. Es va fer socialista el 1894, però abandonà el partit tres anys després. El 1914 el destituïren del rectorat helmàntic per lliberal, el 1920 era condemnat a 14 anys de presó per injúries al rei Alfons XIII en un article publicat a La Lucha. Els seus atacs a la Dictadura de Primo de Rivera el portarien a l’exili a la illa de Fuerteventura el 1924 i, finalment indultat, s’exilià a París i a Hendaia. 

Machado va viure dels 8 fins als 32 anys a Madrid, més dedicat a la bohèmia, amb pocs recursos, que a l’estudi. Als vint anys no havia acabat el batxiller, però els seus viatges a París, on també hi havia el seu germà Manuel, li permeteren superar les oposicions a professor de Francès a Instituts de Segon Ensenyament, el 1907. Va ser quan aniria a Sòria, una capital llavors de set mil habitants, i, després, Baeza i a Segòvia. 

El 14 d’abril de 1931 Miguel de Unamuno, que dos dies abans havia estat elegit diputat en la coalició republicana i socialista, va proclamar la República a Salamanca; Antonio Machado la va rebre a Segòvia i li van demanar que fos ell qui hissés la bandera tricolor al balcó de l’Ajuntament. El basc seria restituït com a rector després de tants anys desposseït; l’andalús assoliria pocs mesos després la plaça de catedràtic de francès en un institut de Madrid. 

Mentre Machado, més jove, col·laboraria culturalment amb la República i va fer pujança, Unamuno es tornà crític, no es mossegà mai la llengua davant del que no li agradava i tot i rebre honors, es jubilà el 1934, sent anomenat rector vitalici.   

Sentències d’Unamuno

“Hi ha tanta gent plena de sentit comú, que no li resta cap racó per tenir sentit propi” o “La ciència veritable ensenya sobretot a dubtar i a ser ignorant” i, encara una altra, “L’enveja és més terrible que la fam, perquè és fam espiritual”… Són algunes frases d’Unamuno,  amb una dotzena de títols com a novel·lista, algun portat al cinema; una altra extensa producció d’assaig filosòfic com a pensador racionalista i positivista, filosocialista, essent menys conegut, però de no menys valor, la seva obra poètica i la teatral, ensems de la de traductor. Però, en Unamuno, en especial el filòsof, sempre planà una preocupació per l’Espanya del seu temps i el seu futur. 

Machado, en canvi, és el poeta per antonomàsia, amb obra en prosa i una producció teatral. De Machado són els retrats poètics de la realitat espanyola despullada de lirismes, “El pasado efímero”, “El mañana efimero”, entre d’altres retraten “Este hombre del casino provinciano” o “La España de charanga i pandereta”.

Las ‘Dos Españas’

Però, tot i variar els matisos al llarg del temps, els versos de Machado serveixen de soca per la idea tant generalitzada de les “Dos Españas”, una idea que explica –i per alguns justifica– la guerra civil i molts aspectes de la situació actual. 

Dues Espanyes? Cada dia són més els historiadors que rebutgen la idea que ara, com el 1936, la qüestió fos tant simple. Daniel Arasa, periodista i historiador, demostra en les seves darreres obres que tot plegat és molt més complex, en especial, les visions simples dels anys de la guerra, cosa que no vol dir abonar una nova teoria, la de les tres Espanyes, sinó tenir molt clar que hi havia –hi ha– centenars de milers de persones que no cabien –no caben– en un bàndol o a l’altre. I, quan parlem d’Espanya, no ens referim al sentiment d’espanyolitat, sinó a tots els qui tenen DNI. 

Queda clar que, el 1936, un bàndol va rebutjar clarament els qui considerava no cabien en el seu i, com a exemple personalitzat, tenim a Companys per Catalunya, Aguirre per Euskadi, Blas Infante per Andalusia o Castelao a Galicia, que, per altra banda, no podem cantar excel·lències per les seves relacions fluïdes en el bàndol republicà, en alguns casos prou hostils, com quan marcant diferències de rang, el President de la República Espanyola no volgué creuar la frontera cap a l’exili acompanyat dels presidents Companys i Aguirre, segurament, per un concepte d’orgull ancestral.  

Les mil cares de la realitat

De nou Unamuno i Machado ens marquen la diferència i ens demostren la falsedat de les dues espanyes, la crua realitat que té mil cares, com les va tenir el 1936, com les va tenir el 1939. 

Unamuno era a Salamanca el juliol de 1936 i, inicialment, va veure en el grup de militars revoltats una eina per a la regeneració del país, cosa que aprofitaren els rebels, però no tardà en adonar-se’n del que molts al seu voltant es negaven a veure: els assassinats, la repressió violenta i indiscriminada i l’anorreament de la llibertat.

El dia del Pilar, el 12 d’octubre del 1936, s’enfrontà valentament al General Millán Astray en un acte al paranimf de la Universitat de Salamanca, li va retreure el crit necròfil de “Viva la Muerte y Abajo la Inteligencia”. La seva edat i prestigi li van evitar l’escamot d’afusellament, però, des d’aquell octubre i fins a la seva mort el darrer dia de l’any, visqué arrestat, reclòs a casa seva, aïllat i amenaçat.

Tant miserables eren els seus botxins que bo i mort, l’enterraren com un heroi de la causa que el difunt havia repudiat. 

A Machado, el juliol 1936 el va agafar a Madrid, ciutat de la que a l’’octubre, en convertir-se en primera línia de front, en va ser evacuat, passant per València i Barcelona. Va fer campanya amb els intel·lectuals a favor de la República. A finals de gener fugí de Barcelona, anava amb la seva mare anciana, creuaren a França i a Cotlliure li arriba la mort el 22 de febrer del 1939. 

La família i els bàndols

La mare dels germans Machado, Ana Ruiz, va seguir a Antonio morint el 25, el dia que complia els 85 anys, però un altre fill, Manuel Machado Ruiz, un any més gran que Antonio, de formació i trajectòria semblant i també poeta, a més de bibliotecari, republicà i filocomunista, la rebel·lió militar el va sorprendre a Burgos, on com cada any havia anat amb la seva dona Eulàlia Càceres a visitar a la cunyada, monja. 

Manuel Machado, tot i tenir algun problema, fins estigué detingut, s’emmotllà al règim franquista i, en acabar la guerra, seria una de les figures de la migrada intel·lectualitat d’aquell nou règim. Va morir el 1947, sent enterrat amb tots els honors en un funeral presidit pel ministre d’Educació. 

Manuel i Antonio eren els dos més grans, dels altres germans Machado, José, que fou pintor i dibuixant; Joaquin, que era funcionari, ambdós s’exiliaren a l’Amèrica del Sud. Francisco i Cipriana, morta el 1900 amb 10 anys d’edat.

D’ells només Francisco va ser el tercer Machado literat, poeta i funcionari de presons, director de la de Cartagena quan van estar-hi tancats el 1917 els socialistes del comitè de la gran vaga: Besteiro, Largo Caballero, Saborit… que en temps de la República accedí a director de la presó de dones de Madrid, va exiliar-se a França i Manuel, influent en el nou règim, no només va aconseguir el seu retorn, sinó la readmissió a la plaça, però en tasques burocràtiques, morint el 1950.  

Machado, Unamuno, grans homes i simples peces, monedes de canvi enmig d’una bogeria, histèria col·lectiva, exemple que en temps convulsos, no tothom està a on vol estar, sinó que les circumstàncies obliguen.

Altres foren menys heroics, però per la manera en que ambdós van finar, la posteritat s’ha encarregat de confirmar la dita que Petrarca va deixar escrita en toscà: “Ch’un bel morir tutta una vita onora”.