Charlton Heston caracteritzat com a El Cid

La ‘Reconquista’ o el campi qui pugui


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (textos)

Els consumidors d’Història solen diferenciar-se en dos grans grups: per una banda, el curiós, que li apassiona el tema i a força de llegir, arriba a tenir uns coneixements grans sobre la matèria en general o d’una època concreta; i, per l’altra banda, el que només l’interessa des d’un punt de vista personal, com una eina d’enaltiment d’un territori o d’un col·lectiu, obviant evidències i convertint anècdotes en esdeveniments transcendentals. 

Per al gran públic, la Història és una veritat inqüestionable i inamobible. Qualsevol branca científica és enaltida i aplaudida quan fa un progrés. La biologia, la medicina, la física, són exaltades davant de qualsevol descoberta, en canvi, la Història, quan aporta noves dades que desmenteixen uns fets o li donen un sentit que no es coneixia, quan no és rebuda amb indiferència, ho és amb hostilitat: “Que m’han de dir ara, que aquesta batalla se la van inventar tres segles més tard? Apa, ja no saben ni el que diuen!”.

La societat, com les normes ortogràfiques o les taules de multiplicar, té gravades a foc les respostes d’aquells llibres-catecisme que en la fórmula pregunta-resposta, definia en tres ratlles, dos, tres o quatre segles.

La que anomenaven “Reconquista”, no era una excepció, que més o menys abreujada ens deien: “Período de la historia de España en que los reinos cristianos reconquistaron el territorio peninsular ocupado por los musulmanes; se inició en el siglo VIII y acabó en 1492” 

Al llarg d’aquells set segles, els “reinos cristianos” es van atonyinar entre ells i tot sovint, musulmans i cristians, anaven plegats contra altres musulmans o contra altres cristians. La mateixa batalla de les Navas de Tolosa, el 1212, va reunir tots els reis peninsulars contra l’imperi almohade. Tots? No. El rei de Lleó no hi va anar, perquè estava enemistat amb Alfons VIII de Castella.

El mateix desembarcament dels Omeies va trobar un regne visigot dividit en dos bàndols, acusant-se de traïció; la batalla del Guadalete està seriosament en dubte que existís i l’adhesió al nou règim arribat de l’Àfrica, per part de nombrosos senyors, va ser del més habitual. 

Guerres entre regnes cristians van ser corrents i freqüents, la dels Dos Peres entre el catalano-aragonès Pere el Cerimoniós i el Castellà Pedro el Cruel, s’inscriu en el marc de la Primera Guerra Civil Castellana entre els partidaris de Pedro i els d’Enric II de Castella.

Però, Catalunya també tindria les seves guerres civils. I entre germans, després de la divisió de Mallorca i el Rosselló en el testament de Jaume I, Navarra patiria la seva guerra civil. 

Sense estendre’ns en aliances, pactes i tractats, com a host bel·ligerant, a la Batalla de Graus (1063), Ramir I d’Aragó va combatre contra les tropes de la taifa de Saragossa i de Castella, fet que es va repetir a la mítica batalla d’Alcoraz, del 1096, que com la batalla de Clavijo, que és posada en dubte, va tenir ajuda celestial. O, com la de Simancas, en la qual per cert entre lleonesos, navarresos i castellans, hi havia musulmans enfrontant-se al califa Abderraman III.

A mesura que els comtats i regnes del nord van anar expandint-se i fent-se forts, les aliances amb els musulmans van disminuir, alhora que augmentaven les disputes entre ells. 

El paradigma d’una època està en un personatge exalçat fins a la sacietat per certa historiografia, posat com a exemple de virtuts i esperit: el Cid. Figura llegendària, conegut sobretot a través d’un cantar de gesta elaborat per encàrrec, la documentació de l’època ha permès aprofundir en la realitat del personatge, no massa diferent als detalls que facilita el seu relat. 

El Cid

Personatge de la segona meitat del segle XI, cavaller de Sanç II de Castella, va ser un dels castellans aliat de la Taifa de Saragossa que va lluitar contra els aragonesos a l’esmentada batalla de Graus, però també va lluitar contra el regne de Lleó i el de Galicia; per intrigues va abandonar Castella i es va oferir als comtes de Barcelona, que declinaren l’oferta, acabant servint a l’Emir de Saragossa en les seves lluites contra el de Lleida. S’enfrontà als catalans, als aragoneses i navarresos, fins que acabà plantant-se pel seu compte, establint el seu propi territori, conquerint Miravet i tot un seguit de places que culminarien ocupant València.

Però, llavors, el vell guerrer ja havia entès que el combat s’ha de combinar amb la política, havia començat la seva tàctica d’aliances i si ell s’havia casat amb Ximena, filla del Comte d’Oviedo; les dues filles -el fill morí a la batalla de Consuegra- es casarien amb Ramon Berenguer III, comte de Barcelona i amb l’infant Ramir de Navarra.

La Història mai no és una fotografia, una instantània que resumeix un sol moment, amb una llum determinada, uns personatges hieràtics i immòbils, la Història és dinàmica.

Massa sovint la interpretem a conveniència dels usos actuals, però tot plegat és tant ric com el cromatisme multicolor d’una gran obra d’art, d’una gran pintura formada per milers de pinzellades.