L'espigó, vist per l'artista Miquel Fuster

L’espigó


TONI AYALA (textos) / MIQUEL FUSTER (dibuixos)

Des de l’espigó de la platja de Llevant hi havia una vista impressionant de Barcelona des del mar. Sempre que podia, s’hi apropava cap al vespre i pujava una fotografia al seu compte d’Instagram. Li agradava la profunditat de la línia de la costa. Al fons, les torres del Port Olímpic i, més enllà, passada la Barceloneta, la silueta de l’hotel Vela.

La llum del capvespre és ideal per fer-hi fotos. A l’hivern, entre setmana, no hi havia gaire gent per la platja, especialment, a aquella hora. S’hi veia alguna parella, algun solitari contemplant l’horitzó i, sobretot, persones passejant el gos. També s’hi veien ciclistes i runners, així com joves jugant a volei sobre la sorra i, òbviament, turistes.

En realitat, estava prohibit arribar fins a la punta de l’espigó. Calia passar una tanca i un cartell n’advertia de la perillositat. Però, aquella tarda, que ja agonitzava, ell va tornar a aventurar-s’hi. Les onades xocaven contra les roques amb força, com embravides. No es pot dir que fes mala mar, però tampoc no hi regnava la calma, ni molt menys. El cel no estava tapat, però tampoc era especialment clar i ja havia agafat una tonalitat rogenca, que anunciava l’arribada de la nit. I, previsiblement, seria una nit freda.

En qualsevol cas, la llum era perfecte per immortalitzar el moment amb una fotografia. Va agafar el seu smartphone, va mirar a través de la pantalla, va enquadrar i, de sobte, es va fer enrere. Havia descobert quelcom estrany sobre l’aigua, a uns vint o trenta metres de distància. Li havia semblat haver vist un cap i unes mans, com si algú tingués dificultats per nedar i mantenir-se surant. En definitiva, li va semblar que havia vist algú que s’estava ofegant.

Però, quan va apartar la mirada de la pantalla del telèfon mòbil, aquella figura ja no hi era, com si se l’hagués empassat del tot el mar. Va ser llavors quan va dubtar si realment havia vist el que li havia semblat haver vist. Intrigat, va tornar a agafar l’smartphone, va mirar un altre cop a través de la pantalla, va tornar a enquadrar i, en aquell moment, va tornar-lo a veure. Va apartar de nou la mirada ràpidament del telèfon i va escrutar l’aigua. Un altre cop havia desaparegut. Estava segur que l’havia vist a uns trenta metres.

Eren les mateixes mans i el mateix cap d’abans. Fins i tot, juraria que era un home que s’estava ofegant. Però, ni rastre. Ja no hi era. Finalment, va optar per marxar. Caminava per la vora de l’espigó esguardant el mar de cua d’ull, com si fos un dels tripulants del balener Pequot a la recerca de Moby Dick. Ara entenia què deuria sentir el capità Ahab en la seva obsessiva persecució del temut catxalot blanc. No les tenia totes. Ni molt menys.

A la platja, hi havia un grup de sis persones passejant el gos. Els animals s’empaitaven mentre aquella congregació d’homes i dones petaven la xerrada. Se’ls va quedar mirant des del passaig marítim, convertit en una autopista de ciclistes i de runners. Va fer una darrera ullada a l’horitzó amb l’esperança de veure-hi de nou aquell nàufrag. Decebut, va abandonar l’escena amb el cap cot. Coixejava lleugerament, com si fos el capità Ahab després que Moby Dick li hagués arrencat una cama. En la llunyania, se sentien les sirenes d’alguna ambulància i d’algun cotxe patrulla.

Una mala nit

Va passar una mala nit. Va dormir molt poc. Se li apareixia contínuament aquella imatge d’aquells braços movent-se sobre l’aigua amb desesperació. Hi veia aquell cap i cada cop estava més convençut que era un home, ofegant-se. Potser hauria d’haver anat a la policia. Però, és clar, no podia fer-ho sense estar segur del que havia vist. El podien prendre per boig.

De bon matí, però, va succeir un esdeveniment inesperat, que va fer-lo canviar d’idea sobre si havia d’anar o no a parlar amb els Mossos d’Esquadra. Mentre prenia el cafè, assegut entorn la tauleta de la cuina de casa, va fer un repàs a les fotografies d’Instagram. Va ser llavors quan va descobrir que algú havia publicat al seu compte una imatge amb el mateix enquadrament que la foto que ell havia intentat fer a l’espigó de la platja de Llevant. Sí, sí, era la seva fotografia. O, més ben dit, la seva no-fotografia, ja que estava completament segur que no l’havia arribat a fer i, encara més, era cent per cent veritat que no havia penjat aquella imatge en el seu compte de la xarxa social.

Però, qui va fer, doncs, aquella fotografia? I, qui havia hackejat el seu Instagram per penjar-la? La intriga, però, encara admetia més interrogants. Quan va agafar la fotografia i va ampliar-la, va distingir a l’aigua la silueta del cap i els braços d’aquell home que havia cregut haver vist ofegant-se.

Misteri resolt. Va vestir-se ben ràpid i va sortir al carrer decidit a denunciar el cas a la comissaria més propera.

A la comissaria

L’espera per parlar amb un agent va ser eterna. Els turistes feien cua per denunciar el furt de la cartera o del mòbil. Encara sort que, quan va insistir que volia denunciar una possible mort, el van fer passar als despatxos de darrere del taulell més ràpid.

Un investigador va interrogar-lo i ell, amb veu un xic tremolosa, li va fer un relat dels fets.

–  “Em pot mostrar la fotografia, sisplau?”, li va demanar el mosso.

–  “Sí, sí, és clar…”, va respondre-li amb unes paraules mig tallades. Va treure l’smartphone, va entrar al seu compte d’Instagram i va mostrar-li la imatge al policia.

–  “On està la persona que diu que s’estava ofegant?”, li va tornar a demanar.

–  “Aquí, aquí… no el veu?”, va indicar-li tot ampliant la fotografia.

–  “No, no el veig”, li va espetar l’agent.

–  “Com que no? Si està aquí… Que no veu les mans i el cap? Sembla que demani auxili, oi?”, va insistir-li. L’investigador, visiblement molest, va tornar a mirar amb molta atenció i paciència la imatge.

–  “Ho veu?”, va interrogar-lo ara ell.

–  “No, senyor, disculpi’m, però no veig ningú a l’aigua”, va etzibar-li.

–  “Vull una segona opinió!”, va contraatacar ell.

–  “Això no és el metge, senyor. Vostè està en una comissaria de policia, aquí no hi ha segones opinions. Jo soc investigador i li ben asseguro que en aquesta fotografia no hi ha res, ni mans, ni cap, ni cos, ni ningú ofegant-se“, va sentenciar, finalment, l’agent, tot convidant-lo amablament -però, emprenyat- a abandonar el despatx.

Capcot, com si hagués perdut una gran batalla, va sortir de la comissaria sentint-se abatut, derrotat, incomprès. Va tornar a agafar el telèfon mòbil, va entrar al seu compte d’Instagram i va tornar a mirar la fotografia, tot ampliant-la. “Està aquí, és ben clar que s’està ofegant!”, va cridar enmig del carrer.

Sense deixar anar l’smartphone, va connectar-se a la pàgina del CatSalut i va demanar hora per al seu metge de capçalera. Bingo! Miracle! Hi havia un forat perquè el pogués atendre aquell mateix matí, a darrera hora.

Com que no tenia res més a fer -i, si n’hagués tingut, no hagués pogut fer-ho, davant la crisi que havia de resoldre- va encaminar-se cap al CAP.

A la consulta del metge

Hi va arribar una hora i mitja abans, amb l’esperança que algun pacient no s’hi presentés i el metge pogués atendre’l abans. Era més habitual del desitjable que alguns usuaris no es presentessin a la visita i que no l’anul·lessin amb antelació. “Això no és el metge, senyor, vostè està en una comissaria de policia”, va recordar que li havia dit el mosso d’esquadra. Doncs, ara, sí que estava a la consulta de l’ambulatori. Esperava que li donessin la raó. Buscava aquella segona opinió que aquell agent de l’autoritat li havia negat. Necessitava que algú facultat corroborés que no s’havia tornat boig de cop i volta.

–  “Com es troba? Ara feia temps que no venia per la consulta”.

–  “Miri, doctor, aniré al gra. Ahir estava passejant per l’espigó de Llevant”…

–  “Ui, vagi amb compte amb els espigons, poden ser perillosos. El mar pot ser molt traïdor de vegades”.

–  “Precisament, d’això li volia parlar”, va afanyar-se a apuntar-li.

El metge feia més de trenta anys que es dedicava a la medicina familiar. Ja anava camí de la jubilació i es podia dir que n’havia vist de tots els colors. Tenia una cara ovalada, com una pilota de rugbi, coronada per una calvície incipient, que avançava amb el pas dels anys, i uns cabells rinxolats grisencs.

– “Estava fent fotos… Bé, de fet, no vaig arribar a fer cap foto… Però sí que algú ha penjat una fotografia al meu Instagram on es veu clarament que hi havia un home ofegant-se… Jo el vaig veure… I el veig a la imatge, però he anat a la comissaria aquest matí i el policia que m’ha atès no m’ha cregut…”

El metge duia unes ulleres platejades, amb unes lents petitones completament rodones. Ningú seria capaç de dir si les aquelles ulleres eren estil retro o molt modernes. A més, tenia les patilles molt desgastades, com si realment fossin molt antigues. Tenia una bata blanca tacada de tinta negra a l’alçada de la butxaca i també tenia un forat considerable a sota de l’aixella esquerra. Cada cop que gesticulava -i ho feia molt sovint i molt obertament- deixava al descobert un tros de la camisa marró de llenyataire que duia a sota.

Quan el pacient va fer una pausa en la seva explicació, el metge va acotar el cap, va tocar lleument una de les lents amb els dits de la mà dreta -estava clar que era un acte reflex, un tic per guanyar temps-, va agafar aire amb profunditat -com si fes hores que no respirava- i va tornar a alçar la mirada per contestar-li:

– “I diu què hi havia algú ofegant-se? I diu que té una fotografia que està en el seu compte d’Instagram, però que vostè no ha fet ni ha pujat a la xarxa social i que li ha mostrat la imatge al policia i que ell no hi ha vist res ni ningú sospitós”.

El metge va fer un resum magistral dels fets. N’era un mestre. No en va tenia una dilatada experiència en el tractament de tot tipus de pacients amb tot tipus de símptomes. Mentre anava fent la seva exposició, el seu interlocutor anava movent el cap amunt i avall, en senyal d’afirmació. I ho feia amb una expressió reconfortada, com si per fi algú cregués el que havia vist. Cal tenir en compte, però, que aquell veterà doctor era especialista en crear complicitat amb els seus pacients. Hi sabia generar empatia, com es diu actualment. Arribats a aquell punt va formular-li la pregunta clau:

–  “Puc veure la fotografia?”

–  “I tant!”, va respondre-li de seguida el pacient, visiblement alleugit. “Miri, miri, aquí està…”, va afirmar tot mostrant-li la imatge ampliada. Llavors, es va fer un silenci, que, com marca el tòpic, semblava etern.

–  “On diu que està la persona que s’ofega?”, va interrogar-lo el metge. En realitat, era una pregunta retòrica per no dir-li de bones a primeres que no hi veia a ningú.

–  “Aquí, aquí… en aquesta part… Ho veu?”, va insistir-li el pacient. I, tant bon punt li va dir això, es va tornar a fer un silenci.

–  “Ummm… Ummm…”, va romiar el metge.

–  “Ho veu?”, va tornar a insistir-li el pacient, ara, visiblement ‘impacient’.

–  “Ummm… Ummm…. I, digui’m, tot bé a la feina darrerament? Dorm bé a les nits? Ja descansa les vuit hores recomenades?”

–  “Ho veu????”, va cridar-li el pacient. “Deixi’s de la feina i de les teories de la son, sisplau. Ho veu o no ho veu?”… I es va tornar a fer el silenci. El metge va aprofitar aquells segons de tensió per empassar-se amb difilcultats la seva pròpia saliva. I, finalment, va sentenciar:

–  “No, senyor, no hi veig res. Aquí no hi ha ningú ofegant-se”, va concloure, com si hagués acabat una tesi de molts anys d’investigació. El pacient se’l va quedar observant amb la mirada perduda, entre decebut i molt empipat. I va demanar-li amb una veu decidida i contundent:

–  “Doctor, no s’ofengui, però vull una segona opinió. I li recomano que es canviï d’una vegada per totes aquestes ulleres que fa anys que li veig davant dels ulls”.

–  “Vaja, ara qui recepta és el pacient…”, va contraatacar el metge amb un còctel d’ironia i cinisme.

Dit això, però, va cridar a la infermera, que s’esperava al despatx del costat. La infermera semblava un clon del metge, però en versió femenina. També tenia una taca de tinta negra a la mateixa butxaca de la bata; i, també, tenia el mateix forat considerable a l’alçada de l’aixella esquerra; i, també, per difícil que pogués semblar, tenia les mateixes ulleres que el doctor; i, també, tenia els cabells grisencs i grinxolats, per bé que ella no havia estat víctima de la calvície. Quan va entrar al despatx del metge ho va fer amb passes fermes, fent soroll de tacons, com si fos militar. El doctor, amb qui havia treballat tota la vida, li va fer una simple petició:

–  “Sisplau, em podria dir què veu en aquesta fotografia?”. El metge va mostrar una dicció exquisida a mesura que li formulava la pregunta, com si estigués completament convençut de quina en seria la resposta.

–  “Aigua… El mar”, va concloure la infermera després d’escrutar uns segons la imatge.

–  “Pot mirar la fotografia amb més atenció, sisplau”, va pregar-li el pacient, un altre cop ‘impacient’.

–  “Què hi hauria de veure? Només hi veig aigua… Què és un joc, això?”, va etzibar-li al metge una mica molesta, com donant-li a entendre que ella sí que tenia feina pendent.

–  “No hi veu l’home aquest que s’està ofegant? A més, com és que té les mateixes ulleres que el metge! No m’estranya que no hi vegi res”.

–  “Senyor, sisplau, mantingui la calma… Crec que ja sé què li passa… Li receptaré unes pastilles perquè pugui dormir més bé per la nit… L’estrès no és bo i ens afecta tard o d’hora a tots… També li donaré aquest paper amb aquesta dieta especial que m’agradaria que seguís almenys durant els propers dos mesos i, després, li agrairia que tornés a visitar-me. Això és tot. Demani, sisplau, que li agendin la visita en el taulell del vestíbul. Moltes gràcies. No s’amoïni que tot té solució”.

Aquí es va acabar la conversa. Va sortir de la consulta, de nou, derrotat. No podia pensar en res i, alhora, tots els pensaments li venien al cap al mateix temps. Tant és així que va abandonar el CAP sense recordar-se de demanar hora per a la propera visita. Però és que no tenia cap interès a tornar a veure aquell metge. I tampoc a la infermera.

La notícia al diari

S’havia tornat boig? Com podia ser que només ell pogués veure aquell home ofegant-se al mar? Qui va fer aquella fotografia i qui la hi va penjar, al seu compte d’Instagram? Podia ser que el mateix hacker pengés una altra fotografia sense la figura d’aquell banyista en perill cada cop que ell l’ensenyava a una altra persona? Estava jugant amb ell fins a aquest extrem?

Un cop al carrer, va tornar a mirar-se aquella imatge i, de nou, hi va descobrir sense cap dubte la figura d’aquell home ofegant-se.

Era l’hora de dinar i potser el més assenyat era omplir la panxa a veure si d’aquesta manera se li aclarien les idees. Va entrar en un bar desconegut, el típic bar-restaurant en el qual podies fer un menú de migdia per menys de 10 euros. Una família de xinesos molt servicials va atendre’l. De primer, llenties. De segon, carn amb salsa. Postres i cafè. Per a beure, una copa de cervesa. Va seure a la taula del fons, però en la part oposada a on estava la porta dels lavabos, d’on, de tant en tant, sortia una forta sentor.

Va agafar el diari i va fullejar-lo mentre menjava les llenties. Llegir les notícies del dia va ajudar-lo a oblidar-se, ni que fos per uns instants, de la mala experiència de la fotografia. El dos plats van passar bé. Tenia gana. I el iogurt natural, també. Però, igual que havia succeït al matí, ara, també a l’hora del cafè, va tornar a passar un esdeveniment inesperat. Amagat entre la pàgina de successos de Societat, a sota de tot i en un breu que, potser, era el breu més breu de la història de la premsa, va llegir una notícia que el va deixar estabornit.

“Mor un home ofegat a la platja de Llevant. Al tancament d’aquesta edició no se’n tenien més detalls”

Just en aquell moment, a més, a la televisió ampliaven aquesta mateixa notícia.

“… Un grup de persones que passejaven el gos van trobar el cos a la platja cap a les nou de la nit. El cadàver ha estat identificat. Correspon a un empresari en fallida, el nom del qual encara no s’ha fet públic…”

El primer que va fer, gairebé ja de forma instintiva, va ser tornar a consultar el seu perfil d’Instagram. Efectivament, tal com es pensava, la fotografia encara hi era. I encara podia veure-hi la silueta d’aquell home ofegant-se.

– “Segurament estava demanant auxili… Potser em va veure i va intentar cridar perquè el socorrés…”.

El sentiment de culpabilitat va sumar-se ara a la incomprensió pel fet que ningú li havia donat la raó sobre el que realment es veia en aquella imatge penjada a la xarxa social. I, ara, aquella notícia semblava correspondre’s amb la seva experiència. Li va reconfortar saber que no estava boig, que era ben factible que els mitjans de comunicació esti-guessin parlant del succés que havia presenciat ell el dia abans. Però, lluny de voler tornar a la comissaria ni de posar els peus de nou a la consulta del metge, l’únic pensament que va tenir en aquell moment va ser fer una visita al tanatori.

Al tanatori

Va agafar el metro i va baixar a la parada de Marina per anar a Sancho de Ávila. No sabia si trobaria el cos d’aquell home allà. Podria estar en qualsevol altre tanatori de Barcelona o d’algun altre municipi, si era veí d’una altra ciutat. També podria ser que no li haguessin fet l’autòpsia encara, però alguna cosa li deia que havia de fer aquella visita.

Un cop allà, va preguntar a recepció si sabien si estava allà el cos de l’home que havia mort ofegat a la platja, que li volia presentar els respectes a la família. La noia que el va atendre va preguntar-li si n’era amic o familiar. Ell, que ja s’ho veia a venir, va mentir-li:

–  “Sí, soc un vell amic seu”.

–  “Doncs, allà on sigui, segurament, li reconfortarà que hagi vingut. És la primera persona que ve a visitar-lo. Està a la sala cinc”.

Ni el somriure còmplice de la recepcionista va fer-li canviar la cara d’estranyesa que va mostrar-li. Com podia ser que aquell home hagués mort d’aquella manera i que ningú, a part d’ell, s’hagués presentat -almenys, fins aleshores- a la vetlla? Pensava en tot això mentre es dirigia cap a la sala cinc, on hi havia un taüt solitari. Va suposar que l’home, almenys, tenia algun tipus d’assegurança que li cobria les despeses de l’enterrament o bé que havia deixat escrites algunes instruccions d’aquest tipus en cas de mort, si realment no hi havia cap amic o familiar que se’n pogués fer càrrec. Potser ho havia fet amb una nota de suïcidi, en la qual ho deixava tot dit.

A Barcelona, havia fracassat l’intent de l’Ajuntament de crear una funerària pública, amb la qual cosa morir-se encara sortia molt car. Però, totes aquelles consideracions van passar de seguida a un segon pla quan es va veure palplantat davant del taüt d’aquell desconegut.

La tapa estava abaixada, així que no li podia veure la cara. I, no sabia per què, però tenia un desig irrefrenable de veure-li el rostre. En realitat, volia demanar-li perdó, però, sobretot, ensenyar-li la fotografia en la qual apareixia ell, com si volgués que almenys el difunt li donés la raó. Va mirar si venia algú i, a poc a poc, va obrir la tapa del taüt. Ho va fer amb sigil, sense fer soroll, sense despertar cap sospita, però amb certa por.

El cadàver no tenia cap. Òbviament, és en el primer que es va fixar, però, quan va recuperar l’alè, va adonar-se que aquell home decapitat anava vestit exactament igual que ell. El cor se li va accelerar com si conduís un monoplaça de Fórmula 1. Tremolava i, tot i així, una força, tant desco-neguda com imparable, va fer que agafés la mà dreta d’aquell cadàver. Estava tant freda que semblava haver-se passat la nit a la intempèrie en un glaciar de Groenlàndia.

Tenia una cicatriu just al mig del palmell. Era la mateixa marca que tenia ell. Aterrit, va agafar l’smartphone i va mirar la maleïda fotografia del seu compte d’Instagram. Va ampliar-la encara més i més, fins a distingir-hi -ara sí- el rostre de l’home que s’estava ofegant. Era ell mateix.

En aquell moment, el mòbil es va quedar sense bateria. El darrer que recorda és que estava atrapat en una gran foscor. No era cap túnel, ni cap habitació… Simplement, jeia a dins del taüt.

El difunt tornava a tenir cap. Ja estava complert. No hi havia cap dubte. El dia anterior, ell mateix havia mort ofegat. I ningú, més que ell, havia assistit al seu enterrament. La seva vida, efectivament, havia fet fallida.


Post a Comment