Brossa 100


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (textos)

Comença l’any Brossa, avui 19 de gener de 2019.

Fa cent anys que naixia a Barcelona, a Sant Gervasi, Joan Brossa, un artista i un intel·lectual complert, encara que ell solia definir-se només com a poeta. I així ho deuria entendre un policia quan tot renovant el seu carnet d’identitat, li va preguntar: “¿Profesión?” I, a la resposta “poeta”, el funcionari va escriure: Paleta.

A Joan Brossa li feia molta gràcia tenir un DNI que posés “paleta”.
Vaig tenir ocasió de tractar-lo, fins i tot d’establir-hi certa amistat amb ell els darrers anys de la seva vida.

Va ser el 1996, quan van inaugurar el Teatre Nacional de Catalunya i ell va fer unes declaracions que no hi aniria fins que no representessin una obra d’Ignasi Iglesias. Ho va dir perquè Brossa ja intuïa des de bon començament cap a on derivaven els seus directius.

Com a biògraf d’Ignasi Iglesias em vaig posar en contacte amb ell i als pocs dies la seva companya, la Pepa Llopis, em trucava dient-me: “En Joan et vol veure, li agradaria parlar amb tu”.

Al final de la trobada, em vaig dir, com en Rick Blaine (Humphrey Bogart) li diu al capità Louis Renault (Claude Rains): “Presiento que este es el comienzo de una gran amistad”.

Les trobades amb en Joan Brossa, poques i bones, em són de grat record. Era un veritable intel·lectual, agut, un geni que amb la paraula més senzilla definia tot un univers, una visita, un dinar, era com un màster, però dels de debò.

Radical amb les seves conviccions, era extremadament curós amb les dels altres i no s’incomodava si li portaves la contrària. Això que, en aquells anys, finals del segle, que amb setanta i molts anys, se’l considerava ja per damunt del bé i del mal.

Sense embuts

Brossa acceptava que li diguessin les coses com ell les deia: sense embuts. Una vegada el vaig anar a buscar a casa seva i el vaig portar a l’homenatge que anualment Sant Andreu fa a Ignasi Iglesias.

Joan Pallarès, amb Joan Brossa
Joan Pallarès, amb Joan Brossa.

Al cementiri, a la ofrena floral, una rapsode va recitar un poemes d’Iglesias. Els va recitar com ens ensenyaven fa molts anys a l’escola, d’aquella forma carrinclona i impostada. En acabar, es va apropar a Joan Brossa, potser cercant l’aplaudiment, però va rebre una dutxa d’aigua glaçada, un bany d’impressió, perquè, amb molt bones paraules, Brossa li va etzibar que la poesia havia de ser deïdora, que un poema es recita sense emfatitzar, tal com es parla… Crec que els que ho vàrem sentir, jo entre ells, a partir d’aquell dia vàrem aprendre a recitar poemes.

Cinèfil empedreït, llavors ja vivia al Guinardó i, cada tarda, com qui anava a la feina o a la seva edat al Casal de la Gent Gran, ell feia camí cap a la Filmoteca i, com havia fet sempre a la seva vida, s’atipava de cinema de tots colors.

Envoltat de llibres i papers, amb la seva eterna sahariana, semblava un dependent jubilat que ningú diria que fos poeta, guionista, dramaturg, dissenyador, artista visual, amb incursions al món del circ, la música, el cabaret, la dansa, el cinema…un home clau del surrealisme universal. Feia poc que havia patit una embòlia, però continuava actiu.

El comiat

Va morir el 30 de desembre del 1998, a les 10.30 del matí, a l’Hospital de la Vall d’Hebron, pocs dies abans de complir els 80 anys. Uns dies abans, el dilluns 28 de desembre, l’havien ingressat en estat greu per un accident domèstic, una caiguda quan s’enfilava a una lleixa per agafar un llibre.

Vaig anar al seu comiat, laic i sense protocol. Era a primera hora de la tarda del darrer dia de l’any 1998, al Tanatori de Collserola, tot ple.

Per voluntat del difunt no hi havia fila d’autoritats, de manera que la gent gran i humil, que havia entrat a primera hora per cercar seient, eren a primera fila, mentre que les cares conegudes, els polítics, que havien entrat els darrers, se’ls veia drets on podien, al fons de la sala, inclús en aquells dies de fractura recent al PSUC, barrejats els d’Iniciativa i els del PCC.

Núria Candela va recitar algun poema, la música de Josep Maria Mestres Quadreny, Carles Santos. El sol d’hivern il·luminava la sala durant la cerimònia. Després seria incinerat i les seves cendres escampades a la serra del Montnegre.

Pepa Llopis

Posteriorment, alguna vegada vaig coincidir amb la seva companya des del 1972, la Pepa Llopis, una infermera de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, que va ser clau en la vida de Brossa. La Pepa era tot empenta. Des del 2000 va presidir la Fundació Brossa i va vetllar per la conservació i divulgació de la seva obra fins a la seva mort, el juny de l’any 2011, als 85 anys.

L‘Any Brossa, un any que comença en el centenari del seu naixement acabant de fer el vintè de la seva mort.

En de pocs dies, farà cent anys de la mort d’un altre Brossa, Jaume Brossa i Roger, l’intel·lectual del modernisme literari. Va morir víctima de l’epidèmia de grip espanyola del 1919, quan acabava de ser alliberat del vaixell presó, reclòs per ordre governativa.

El dia que vaig conèixer en Joan li vaig preguntar si tenia alguna relació amb en Jaume –no en tenia cap més que el cognom comú– i ell, en saber que havia mort en els dies immediats al seu naixement, arronsant-se d’espatlles en va dir, tot seriós: “

“Potser en soc una reencarnació”.