Un taxi antic circulant per Barcelona.

Taxis vs VTC


TONI AYALA (textos) / SALVATORE FRENI JR (foto – wikimedia)

El conflicte del taxi i dels VTC (Vehicles de Turisme amb Conductor) no és ni molt menys el primer que es planteja a Barcelona en el sector del transport de persones. De fet, es pot dir que els actuals colors negre i groc dels taxis de la ciutat són fruit també d’un problema que l’Ajuntament va haver de resoldre fa un segle.

Ens hem de remuntar primer al 14 d’octubre del 1864, quan el Consistori barceloní va aprovar un reglament que introduïa per primera vegada el concepte de ‘cotxe de plaça’ (el que avui és el taxi) i fixava les primeres normes per als cotxers (o taxistes).

Ara bé, unes dècades més tard, l’any 1924, Barcelona es va dotar d’un nou codi de circulació urbana, que obligava als taxistes, per exemple, a instal·lar un taxímetre o pintar una línia sota la finestra (blanca, vermella, groga o blava) segons la tarifa. I aquí va sorgir el primer gran conflicte del taxi a la ciutat.

Els més barats eren els taxis de la línia blanca (40 cèntims per quilòmetre), seguits de la línia vermella (50 cèntims), la groga (60 cèntims) i la blava (80 cèntims). 

Cinc anys més tard, amb el ‘boom’ de l’Exposició Internacional del 1929, es va originar una forta competència entre les companyies de taxis i els autònoms. Tant és així que, finalment, les autoritats van haver d’intervenir-hi tot imposant una tarifa única l’any 1934. Quina va ser la triada? Doncs, la franja groga, que ha arribat fins als nostres dies.

Molts anys abans, es pot dir que el servei de taxi havia nascut a Barcelona com un VTC arcaic, sense smartphones ni companyies nord-americanes que el controlessin. A principis del segle XIX, quan Barcelona estava en plena expansió industrial, van començar a aparèixer les primeres experiències d’explotació de cotxes de lloguer amb conductor. 

Se sap que el 1820, José Riera, anomenat ‘el Ros’, llogava carruatges en unes quadres situades al carrer Calders. En certa manera, era com l’Uber o el Cabify de l’època. I no era l’únic, ja que la família Bigorra també es dedicava a aquesta mateixa activitat a la plaça del Pi, amb una sucursal al carrer Ample.

D’on prové el taxi?

La paraula «taxi» és una forma abreujada de la paraula «taxímetre», que al seu torn deriva del grec «taxa». A l’edat mitjana ja existia l’arrendament de mules i també els transportistes eren un gremi especialitzat de l’època.​ En el segle XVII, a Londres i París ja existien empresaris especialitzats en la cria de cavalls i mules per al lloguer.

Hi ha la creença que la denominació «Taxi» podria estar relacionada amb les «postes de Taxis», és a dir, els establiments de la xarxa de correu públic a Espanya i Alemanya, durant els segles XVII, XVIII i XIX, creats per -i en honor a- Francisco de Taxis (o Tassis, 1459-1517), correu major de Castella.

En qualsevol cas, la història ens apropa a un servei de taxi públic, ben regulat per les Administracions, però també ens ensenya que la iniciativa privada ha donat forma, ja des dels orígens del transport de persones, a noves maneres de realitzar el servei a canvi d’una “taxa” o tarifa pel viatge (les actuals VTC?). 

Al final, el conflicte actual entre els taxistes i els conductors VTC s’acabarà solucionant, de la mateixa manera que Barcelona va posar fi a la guerra de les tarifes per colors a la primera meitat del segle XX. 

En ambdós sectors hi ha molts interessos en joc i hi ha molts actors en el tauler, ja que no és el mateix una multinacional que mou els fils d’una App com Uber des de la distància que un autònom que es guanya la vida només amb el seu taxi; de la mateixa manera que no és el mateix una companyia de taxis que un conductor que es guanya el pa només amb el seu vehicle VTC.

Sigui com sigui, de la mateixa manera que avui podem explicar que els taxis de Barcelona són negres i grocs com a solució a un conflicte; en els propers anys podrem explicar un nou canvi sorgit de l’actual disputa entre taxistes i VTC.