Un tramvia anomenat Desig
TONI AYALA (textos i fotos)
Un tramvia anomanat Desig ja no és només el títol de la famosa obra teatral dramàtica de Tennessee Williams, que podem veure també en versió pel·lícula, sinó que fa referència a com comença -i mai acaba- un dels grans culebrots electorals de la ciutat de Barcelona.
És cíclic que, cada cop que s’acosten les eleccions, hi ha temes recurrents entre els candidats a ser alcalde o alcaldessa. Sens dubte, una de les qüestions estrella sempre és Ciutat Vella.
Però, des de fa una dècada, quan l’alcalde socialista Jordi Hereu va cometre l’error de fer una consulta sobre la reforma de la Diagonal l’any 2010, aquesta avinguda tant estratègica per a la ciutat està en boca de tots els partits quan s’acosten les eleccions.
I, dins d’aquest debat, la unió dels tramvies per la Diagonal és el número 1. És el Dia de la Marmota per exel·lència de qualsevol cita electoral local a la ciutat de Barcelona. El tramvia ha esdevingut l’objecte de Desig, una forma de guanyar vots en un sentit (barcelonins a favor de la unió per la Diagonal) o en un altre (barcelonins en contra de la unió per la Diagonal).
És ben sabut, per exemple, que l’alcalde Xavier Trias va rebutjar la unió d’ambdós tramvies (Trambaix i Trambesòs) per la Diagonal quan els socialistes van plantejar la consulta sobre la reforma d’aquesta important avinguda.
Pel carrer Provença
Temps després, l’any 2012, Trias va proposar un enllaç pel carrer Provença, responent així a un informe, titulat ‘Alternatives de penetració i unió de la xarxa de tramvies de Barcelona’, realizat el febrer d’aquell any per la Generalitat i l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM). Aquell document proposava, ni més ni menys, que cinc traçats diferents:
Primer: Urgell-Provença-passeig de Sant Joan-Gran Via i Glòries. Suposava travessar la Diagonal dues vegades i eliminar els carrils bici d’Urgell i Provença.
Segon: Per la Diagonal, entre Francesc Macià i plaça de les Glòries. El tramvia aniria per vies separades en els espais del carril bus, i des de Aragó fins a Glòries, pels carrils adossats a la rambla central de la Diagonal.
Tercer: El tramvia aniria per una plataforma segregada en el centre de l’avinguda entre Francesc Macià i Aragó. I des de Aragó a Glòries, també pel centre de la rambla.
Quart: Una plataforma central entre Francesc Macià i Aragó. Després, fins a Glòries, se separarien.
Cinquè: Urgell-Gran Via-Glòries. Baixaria per Urgell —costat Llobregat— fins a la Gran Via, on se situaria en el costat de muntanya.
A més a més, hi havia una altra proposta de propina:
Urgell-Provença-Cartagena o Dos de Maig-Glòries. Evitaria el pas pel passeig de Sant Joan i la Gran Via.
Estem parlant de fa set anys. I el Dia de la Marmota encara avui continua, quan el Ple de l’Ajuntament ha aprovat una nova proposta, que no incorpora quan podrien començar les obres, però fixa que es garanteixi que la gestió sigui pública, concretament, que la xarxa de tramvia passi a dependre de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB).
Per tant, a pocs mesos de les eleccions municipals, la idea d’enllaçar els dos tramvies torna a estar en la primera línia del discurs polític. Crida l’atenció que es posi l’accent en el possible rescat de la concessió o en una reducció del temps de l’explotació, quan encara els partits no s’han posat d’acord ni per establir un dia i una hora perquè comencin les obres i, sobretot, perquè acabin.
Però, res de nou. Tot plegat forma part de la política ficció que acompanya el període pre-electoral de Barcelona. I és que, de vegades, pot ser més efectiu fer política ficció que no pas atrevir-se a fer realitat les polítiques. I, si no, que li ho preguntin a Jordi Hereu.
El fracàs de la consulta de la Diagonal del 2010 es va emportar llavors pel davant al primer tinent d’alcalde, el socialista Carles Martí, destituït per Hereu, després de conèixer-se que l’opció C -no fer res- havia guanyat en la consulta de la reforma de la Diagonal.
I és que 4 de cada 5 persones havien votat per no reformar l’avinguda, posant en evidència el rebuig ciutadà a la iniciativa de l’equip de govern municipal. Martí va acceptar ser el màxim responsable polític de l’”error” d’haver impulsat el polèmic referèndum.
Tres alcaldes diferents
És sabut que, un any després, el PSC va perdre les eleccions i l’alcaldia davant de Xavier Trias (CiU), gran opositor a la unió dels tramvies per la Diagonal durant aquella consulta ciutadana que va acabar amb la carrera política d’Hereu. La ironia de tot plegat és que l’alcalde convergent sí que va reformar -si més no, parcialment- aquesta avinguda durant el seu mandat, encara que sense unir els tramvies.
Però, tot i l’obra duta a terme en part de la Diagonal, Trias també va caure derrotat en els següents comicis, que van guanyar els comuns d’Ada Colau, qui obertament defensava l’enllaç dels dos tramvies per la Diagonal.
Tant és així que el recent estrenat govern de Colau va anunciar el 2015 a la Generalitat que connectaria els dos extrems del tramvia per la Diagonal, tal com estava previst en el disseny original d’aquesta infraestructura. Fins i tot va fer saber al president Artur Mas que, al setembre d’aquell any, trauria a concurs la redacció d’un informe definitiu.
Però, és clar, “definitiu”, quan es parla d’un tramvia anomenat Desig no hi ha res. Ha passat la legislatura i no s’ha concretat cap calendari ni res segur. Fa un any, l’equip de Colau va perdre una votació -ERC hi va votar en contra tot i que duia les obres de connexió en el seu programa electoral- per impulsar el projecte.
En teoria, segons el pla director d’infraestructures elaborat per l’Autoritat del Transport Metropolità, aquesta obra ajudaria a captar més de 117.000 usuaris diaris amb una inversió d’uns 170 milions (segons el document del 2013) per a construir 3,9 quilòmetres de noves vies, els que separen la plaça de Francesc Macià i la de Glòries.
Ara, a pocs mesos de les eleccions, els partits que han acostumat a defensar més la unió dels dos tramvies per la Diagonal, sí que s’han posat d’acord en una mena de declaració d’intencions (Barcelona en Comú, ERC i PSC), ja que, simplement, demanen a l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM) que desenvolupi un conveni i, llavors, ja es decidirà quan i com es duu a terme. La CUP i els dos regidors no adscrits (Gerard Ardanuy i Juanjo Puigcorbé) també hi han votat a favor.
Tornem-hi amb el Dia de la Marmota: El document finalment aprovat no concreta cap data per efectuar les obres. Encara que en una versió inicial es fixava el calendari del 2020, la data ha caigut de l’última versió del text que s’ha sotmès a votació.
Sí que concreta el tram en el qual s’implementaria suposadament la primera fase, entre la plaça de les Glòries i Verdaguer, deixant la connexió definitiva del Trambaix i el Trambesòs fins a Francesc Macià per a més endavant.
Això sí, es calcula que la possibilitat de fer que la gestió del tramvia sigui 100% pública -la concessió finalitza el 2032- costaria uns 400 milions d’euros a les arques municipals, és a dir, més que les pròpies obres d’execució del projecte.
Per tant, si fem cas dels precedents que envolten el debat i la successió de projectes sobre la presumpta unió dels tramvies per la Diagonal des de l’any 2004 (planificat ja el 1989), ens hem de preguntar si, l’any 2023, a pocs mesos de les properes eleccions municipals, no estarem parlant encara d’aquest tramvia anomenat Desig.