5 raons per recordar l’Holocaust

TONI AYALA (textos)

El 27 de gener del 1945, és a dir, fa exactament 74 anys, les tropes soviètiques van alliberar el camp de concentració nazi d’Auschwitz-Birkenau. Per això, l’Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar oficialment aquesta data Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust. És, doncs, el millor dia per reflexionar sobre perquè no s’ha d’oblidar l’extermini d’almenys sis milions de jueus de totes les edats.

Cinc raons per no oblidar l’Holocaust:

Es pot repetir. No només es pot repetir, sinó que l’extermini per raons de raça o de diferències entre pobles s’ha arribat a repetir ja d’ençà de la fi de la Segona Guerra Mundial. Es va veure, per exemple, amb els Camps de la Mort de Cambotja a finals dels anys 70 amb el règim de Pol Pot i la posterior troballa de 20.000 foses comuns; també, amb el genocidi ruandès del 1994 per part de faccions d’hutus contra els tutsis; l’anomenat genocidi a Bòsnia durant la guerra de 1992 a 1995, amb el punt culminant de la massacre de Srebrenica; o, més recentment, quan es parla del genocidi dels rohingya a Birmània… Per sort, ni de bon tros s’ha assolit de nou la terrible dimensió de l’extermini nazi infligit al poble jueu, però la temptació d’aplicar mesures organitzades per acabar amb altres pobles hi és encara avui. La Humanitat s’ha dotat de mecanismes internacionals de prevenció, com ara les Nacions Unides, i de vigilància i control, com el Tribunal Internacional de Drets Humans, però, de vegades, s’actua tard i ja amb els fets consumats.

El perill de seguir buscant algú (diferent) a qui donar la culpa. L’Holocaust nazi es va dirigir sobretot contra el poble jueu. En la conferència de Wannsee, 20 de gener de 1942, s’aprovà la “Solució final a la qüestió dels jueus”, coneguda com “la Solució Final”. Consistia en l’eliminació física, per mitjà dels treballs forçats, la fam i les cambres de gas, dels jueus internats en camps d’extermini (Auschwitz-Birkenau, Chelmno, Belzec, Majdanek, Mauthausen, Sobibor i Treblinka). Ara bé, també es va dirigir contra d’altres “indesitjables”, com ara els homosexuals, els gitanos, els discapacitats o els testimonis de Jehovà, que, segons alguns historiadors, podria situar la xifra final de víctimes de l’Holocaust nazi entre els 11 i els 12 milions. Es tracta de col·lectius que encara avui se senten perseguits i amaneçats en diversos països, com ara els gais.

Encara hi ha mostres de repressió per acabar amb els opositors. El règim nazi va utilitzar la repressió de l’Holocaust per acabar també amb els dissidents polítics o opositors, una pràctica que, d’altra banda, ha arribat fins als nostres dies. Ens hem de fixar, per posar només un exemple, en els judicis per les violacions als drets humans durant el genocidi de la dictadura a l’Argentina (1976-83), amb almenys 380 centres clandestins de detencions.

Creix la xenofòbia amb la crisi econòmica. A l’Alemanya de després de la Primera Guerra Mundial va anar creixent el sentiment de xenofòbia o rebuig a la immigració en un context de recessió. El sentiment antijueu es va accentuar amb les crisis econòmiques i polítiques d’entre 1918 i 1923. Des del 1920, per exemple, es va experimentar una immigració massiva de jueus polonesos a Berlín. Sense treball i amb dificultats per a adaptar-se per l’idioma, es van convertir en objectiu dels xenòfobs. Si situem aquest marc mental a l’actualitat, ens trobem amb un auge a Europa dels partits d’extrema dreta que, entre d’altres, propugnen el tancament de fronteres i vetar l’arribada de més immigrants. Després de molts anys d’una forta crisi econòmica i amb la por que es torni a esdevenir, creix el sentiment de xenofòbia, fins al punt que el discurs contra l’immigrant està donant cada cop més vots a partits d’ultradreta, com és l’exemple de Vox a Andalusia.

Falta de llibertats, selecció d’intel·lectuals i tria de valors artístics. Durant el règim nazi, molts intel·lectuals i artistes van ser represaliats i silenciats, mentre que els partidaris del nazisme van ser encastellats. Per exemple, als camps de concentració van ser confinats escriptors com Jean Améry, Bruno Apitz, Imre Kertész, Ernst Wiechert o Primo Levi. Alhora, desenes de grans científics o pensadors es van haver d’exiliar, com ara Albert Einstein, Sigmund Freud o Erich Fromm, així com artistes com Fritz Lang, Mike Nichols, Ernst Toch, Helene Weigel, Lucian Freud, Lyonel Feininger o Frank Auerbach. Doncs bé, avui dia encara parlem sovint dels ‘artistes dissidents’, com ara Ai Weiwei, crític amb el Govern xinès i que, el 3 d’abril del 2011, va ser detingut a l’aeroport internacional de Pequín i va estar sota arrest durant 81 dies sense càrrecs oficials. Només és un exemple…