Les pintures perdudes de Palau Sator

50 anys de l’atac feixista a Palau-sator


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (textos)

Les dictadures i els règims totalitaris solen ser refractaris a l’art i a la creativitat. Sovint, la veuen com un perill, com una eina que interpel·la i desperta preguntes, alhora que desvetlla inquietuds.

Franco, Hitler, Stalin, Mussolini, Napoleó, Castro, Mao i tants i tants, només els interessava un art codificat, emmarcat, encotillat i mesurat amb uns paràmetres prèviament establerts, que, òbviament, justificaven i exaltaven la ideologia del seu Règim.

Qualsevol que no complís l’estàndard, qualsevol tergiversació de la norma, era considerada perillosament subversiva i perseguida.

El Règim Franquista, en els primers anys, fou rigorós amb l’art, refractari a tota modernitat. Només va ser tolerant amb certes figures de talla internacional que li van ser afins. El cas més paradigmàtic va ser el de Salvador Dalí, potser no perquè al règim li agradés i l’entengués, sinó perquè era de les poques figures intel·lectuals proclius que podia mostrar de cara a l’exterior.

Als anys seixanta, quan a nivell governatiu les coses anaven més relaxades i s’havia trobat alguna escletxa per on entrar l’aire fresc, grups de gent, generalment protegits i beneïts des del poder, amb la major impunitat, s’encarregaven d’encendre fogueres purificadores allà on entenien que es passaven els límits de l’ortodòxia i les agressions i els atemptats en aquella època no eren gens estranys.   

Ara fa cinquanta anys, concretament va ser el 4 de febrer del 1969, va succeir una d’aquestes agressions a l’Església de Palau-sator, concretament a la parroquial de Sant Pere, un temple romànic, construït a finals del segle XII i primers del XIII, ampliat el XVI-XVII i restaurat el 1943. 

Pintures a l’absis

Al llarg de 1968, el pintor Lluís Bosch i Martí (Girona, 1941) va decorar l’absis de l’església, a l’estil d’aquells muralistes mexicans dels anys trenta.

El tema era innovador, un Crist desclavat de la creu, uns personatges que l’envoltaven, que anaven des dels Reis Catòlics i les àligues imperials, a personatges polítics llavors tant de moda con el Che Guevara, recent mort, Fidel Castro o John F. Kennedy; el nazi Adolf Hitler, els capdavanters de la no violència Ghandi o Martin Luther King, llavors recent assassinat, Pierre Teilhard de Chardin, l’històric pensador Ramon Llull, Jaume I, l’Abat Oliva, l’Abat Escarré, també mort feia ben poc, el Cardenal Vidal i Barraquer, Salvador Espriu, que llavors destacava com a intel·lectual compromès…

L’obra d’art, bo i acabada, estava esperant la seva inauguració quan una persona va quedar amb el rector de la parròquia, Mossèn Nicolau Moncunill (Valls, 1930), per a què un grup d’estudiants d’art, que li digueren provenir de la Universitat de Barcelona, visitessin les pintures, que havien despertat cert interès, i rebessin les explicacions personals de l’artista. 

A les set del vespre del dimarts 4 de febrer del 1969, el grup va comparèixer-hi i mentre el pintor, acompanyat del mossèn, iniciava l’explicació, uns quants del grupet el van agredir al crit de “A por ellos” i “Viva Cristo Rey”, colpejant al pintor i al sacerdot, llançant-los al terra, insultant-los i vexant-los.

Al mossèn li trencaren les ulleres, i tot esgrimint pistoles, els taparen la poca amb cinta adhesiva i els lligaren als bancs de l’església, previ robar-los les carteres a ambdós. També al pintor li tallaren els cabells. 

Reduïdes i lligades les dues víctimes agredides, els agressors, que foren identificats com a membres del grup terrorista autodenominat “Guerrilleros de Cristo Rey”, es van dedicar a ruixar el mural amb pintura negra i vermella, fins a destruir-lo completament. 

Guerrilleros de Cristo Rey

Els “Guerrilleros” van sorgir amb empenta el 1968-1969. Se’ls relaciona amb el que ara en diem “Clavegueres de l’Estat”. Molt actius a la dècada dels setanta, van ser un grup terrorista que causà víctimes mortals, implicats amb la Matança de Montejura, l’Assassinat del carrer Barquillo o el d’Arturo Ruiz a la plaça de Callao, ambdós darrers a Madrid, seguint actius fins a primers dels vuitanta.   

Dos dies després de l’agressió de Palau Sator, el bisbat de Girona, llavors regit pel bisbe Narcís Jubany, va emetre una nota, publicada als principals diaris catalans, condemnant els fets i anunciant el dictamen desfavorable de la Comissió Diocesana d’Art Sacre, que havia emès pocs dies abans de l’agressió, justificant que pel poc interès eclesiàstic de l’obra, s’emblanquinaria l’absis i desapareixerien les pintures de l’artista i els gargots dels vàndals.

Ara, i amb motiu del 50 aniversari del fet, l’Ajuntament de Palau-sator, partint de l’única diapositiva que es coneix sobre el mural, ha refet mitjançant la tècnica del mapping aquella pintura que la intolerància d’un grupuscle exaltat va atacar fa mig segle, al temps que n’ha recuperat la memòria d’un fet lamentable, avui ben poc conegut per tothom.

I és que la memòria històrica no només parla dels morts a les cunetes i de fosses oblidades, sinó que és molt àmplia i té rebrecs arreu del territori.