Lluís Companys i membres del seu govern, empresonats

Els Fets d’Octubre


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (textos)

No és la distància en el temps el que esquematitza la història. En el cas dels Fets del 6 d’octubre del 1934, es resumeixen en un enfrontament entre la Generalitat i el Govern central de la República, en haver anul·lat el Tribunal de Garanties Constitucionals la Llei de Contractes de Conreu aprovada pel Parlament de Catalunya. 

El president Lluís Companys, passades les vuit del vespre del 6 d’octubre, va proclamar l’Estat Català. El general Domènec Batet, que el dia abans s’havia reunit amb Companys, sufocà ràpidament la revolta, essent empresonat i jutjat el Govern de la Generalitat, que no va recuperar la llibertat fins les eleccions de febrer del 1936, quan les esquerres van tornar a guanyar. 

Des del 1933, governava la coalició de dretes. Fou el període anomenat Bienni Negre. Les acusacions de traïció o culpabilització de la derrota dins del mateix moviment català en els primers mesos, el breu període fins la guerra, la guerra mateixa i l’exili, eclipsaren els Fets del 6 d’Octubre i encara avui pocs saben com va anar tot plegat.

Amb tot i des del primer moment, comptem amb bibliografia prou adient. A part de les hemeroteques, Joan Costa i Deu, amb Modest Sabaté, va publicar d’immediat “La nit del 6 d’Octubre”; Jaume Miravitlles va publicar “Crítica del 6 d’octubre” el 1935, el conseller d’Interior, Josep Dencàs, que s’exilià, publicava aquell any “El Sis d’Octubre des del Palau de Governació”.

Altres autors que el visqueren i en foren protagonistes, el coronel Frederic Escofet, el comandant Enric Pérez Farràs, el mateix periodista Carles Sentís i tants altres ens han deixat moltes dades, però, malauradament, aquell 6 d’Octubre sembla circumscriure’s al centre de Barcelona i el moviment fou molt ampli, s’estengué per tots els racons de Catalunya. 

En els Fets d’Octubre del 1934 no només van implicar-s’hi el Govern de la Generalitat, la Unió de Rabassaires o els Escamots d’Estat Català, sinó molts més col·lectius, però no va tenir el suport de la CNT i els anarquistes. 

A Catalunya, van haver-hi 74 morts, 252 ferits i, en la repressió, el més de desembre del 1934, continuaven detinguts 3.400 presos polítics, majorment al vaixell presó Uruguay i al Ciudad de Cádiz, al Port de Barcelona, i al Manuel Arnús al de Tarragona.

Els presos eren funcionaris de la Generalitat, del Govern de l’Estat, periodistes, professions lliberals i pagesos, molts pagesos. S’hi van celebrar 2.500 judicis, les institucions i l’autonomia foren suspeses i uns 1.400 judicis més deixaren a rabassaires i parcers desnonats i sense terra. 

Repressió mortal

Que cadascú jutgi la “bondat” de la repressió: 74 morts produí sufocar l’aixecament i rendir la Generalitat per part del general Batet, del que es diu evitaria vessaments innecessaris de sang, de la que uns dies més tard un altre general, Franco, provocaria a Astúries, igualment alçada en una vaga general de revolucionaris: sobre els 1.800 morts i més de 20.000 detinguts. 

La imatge gràfica del moviment, els canons de Batet a la plaça de Sant Jaume o el CADCI, a la Rambla, on van morir en el acte Jaume Compte i Manuel González Alba i, més tard, a causa de les ferides, Amadeu Bardina, tots del Partit Català Proletari, han quedat en l’imaginari col·lectiu d’aquells fets, però anaren molt més enllà. 

Avui encara és difícil trobar-ne referència –i més de conjunt- de pobles i ciutats de Catalunya que van viure el seu propi Sis d’Octubre, un moviment que no va ser espontani.

Des del juny es va començar a preparar i, dies abans, els Mossos d’Esquadra i els serveis d’ordre públic havien pres les seves posicions, així com alguns partits i sindicats. I, davant el nou govern espanyol, format el dia 4 per Alejandro Lerroux, l’Aliança Obrera, el dia 5 havia convocat a la vaga general. 

El Capità General

El Capità General de Catalunya, el tarragoní Batet, havia pres precaucions, comminà al capità Bartomeu Muntané a què arrestés a la cúpula dels Mossos en cas de conflicte, però Muntané no només li explicà al cap de les esquadres, Escofet, sinó que demanà la baixa i reingressà com a militar a l’exèrcit d’Àfrica. 

Si els enfrontaments i actes de sobirania a Barcelona ens són els més coneguts, s’esvalotà la Terra: A Girona va haver-hi trets i detinguts; a Lleida, a quarts de tres de la matinada, un grup va ocupar l’estació, van descarrilar un tren, ocuparen l’emissora de ràdio; a Mollerussa, aturaren l’exprés de Bilbao; a Terrassa, vaga general i l’alcalde proclamà l’Estat Català, tot interrompent el tren; Sabadell també se sumà al moviment;  a la Conca del Ter, cinc dies després, continuaven alçats i fins l’aviació els va sobrevolar; Esparraguera, Rubí, Badalona, Granollers, on l’exèrcit va bombardejar l’Ajuntament; Sant Boi; Vilafranca…

Grans ciutats i petits pobles, amb alcaldes empresonats, com a Gandesa, processos i una llarga repressió que conduiria a les properes eleccions, el febrer del 1936, a la victòria del Front d’Esquerres, al retorn de les institucions i, al seu front, als seus legítims representants, llavors presos. 

Durant anys i anys, a Catalunya, dels Fets del Sis d’octubre s’ha passat de puntetes. El mateix Conseller de Governació, Josep Dencàs no ha tingut una biografia fins fa pocs anys, quan la va escriure Jordi Rabassa.

El 1970, quan Manuel Cruells va publicar a Editorial Pòrtic “6 d’octubre a Catalunya” va despertar cert interès i, darrerament, cada any, en apropar-se la data, alguns diaris i revistes en fan una aproximació.

Però, sempre més centrada a Barcelona que a la resta del país, on alguns participants –la història dels quals està majorment per escriure- es van mantenir diversos dies alçats. Potser s’ho havien agafat més seriosament que els de la Plaça de Sant Jaume.