Paraulista

El paraulista


TONI AYALA (textos) / MIQUEL FUSTER (dibuixos)

“Hi havia una vegada”…

Sempre li havien agradat especialment els llibres que començaven com els contes de fades.

Potser era perquè el seu pare mai no li havia llegit cap. Potser era perquè tampoc el pare del seu pare no li havia llegit cap al seu pare, ni tampoc el pare del pare del seu pare, ni el pare del pare del pare del seu pare i, així, fins a un infinit de pares de pares que es remuntaven fins a l’origen de l’escriptura.

Des de llavors, la seva nissaga era l’única ‘paraulista’ del món. No es podia dir que fos una professió, perquè ho portaven a la sang. No eren escriptors, ni traductors, ni transcriptors, ni res que els unís a cap ofici compartit amb altres persones que no fossin ells mateixos, la seva família. Ells tenien l’exclusiva de l’art del ‘paraulista’, un do que havia passat de generació en generació totalment intacte.

El pare del pare del pare del pare -etcètera- del seu pare ja era ‘paraulista’ i, finalment, ell n’era el darrer representant.

Les altres persones acudien a ells buscant el consol de la paraula, però no en confessió com si fossin sacerdots, ni tampoc en una sessió de teràpia psicològica.

Els ‘paraulistes’ tenien la virtut de saber escoltar, interpretar els sentiments i les accions de tothom i resumir-ho tot en una sola paraula. No eren paraules conegudes, sinó que eren paraules que els ‘paraulistes’ creaven de nou, ajuntant les lletres de diverses paraules que cercaven en diversos lli- bres, cadascun adequat a cada situació. Encara que ho pogués semblar, no eren mags, ni tampoc pretenien enganyar ningú. Ells, simplement, analitzaven el comportament humà i fabricaven la paraula més adient per resoldre els problemes de les persones.

La major part de les vegades, les paraules semblaven inintel·ligibles, ja que no tenien relació amb cap llengua coneguda, però l’essencial de crear paraules era la seva sonoritat.

“L’important, fill meu, és la música. Què sentirà aquella persona a dins seu quan pronunciï aquella nova paraula?”, li repetia el seu pare: “Això és el que t’has de preguntar quan actuïs com a paraulista”.

Aquell era el gran secret que havia passat de generació en generació fins arribar a ell. El problema és que ell ja tenia setanta-cinc anys i corria el risc de morir sense descendència. Era el darrer dels ‘paraulistes’ i, segurament, en seria l’últim.

La veïna

Aquell vell no només tenia aspecte d’ermità, sinó que vivia com un ermità. Ocupava un petit apartament en una casa antiga de dues plantes al barri de Sants.

A la planta baixa vivia una senyora, també de la seva edat, que coneixia de tota la vida, però amb qui mai va arribar a mantenir cap conversa llarga. Només es desitjaven “bon dia”, “bona tarda” i “bona nit”, però mai van atrevir-se a traspassar aquella frontera. Tant ella com ell havien romàs solters. Ni a ella ni a ell se’ls hi coneixia cap amor, tret del que es confessaven tots dos, en silenci, o mitjançant aquella estranya complicitat que els unia i, alhora, els mantenia separats.

Ell havia viscut sempre entre llibres, però, a casa seva, només en tenia un, que guardava a sota del coixí del llit. Cada nit, abans d’adormir-se, se’l quedava mirant uns minuts. Li agradava el tacte de les tapes dures, desgastades pel pas dels anys. L’havia trobat de petit, a les escombraries, i se l’havia quedat en secret, sense dir-li res al seu pare.

Si li hagués ensenyat, possiblement, l’hagués obligat a llençar-lo o, encara pitjor, a cremar-lo. Per això, se’l va guardar i mai no va revelar-li la seva existència, ni a ell ni a ningú.

Tot i que feia molts anys que vivia sol, sempre que el tenia entre les mans sentia un sotrac al cor, com si tingués por de ser descobert. Però sempre acabava reunint el coratge per obrir-lo per la primera pàgina. I, llavors, notava com el seu esperit s’omplia de felicitat. I el tornava a tancar i a amagar a sota del coixí.

La parada als Encants

La major part de la setmana es traslladava als Encants, a la plaça de les Glòries, on tenia una petita paradeta de llibres vells. Si tenia sort, alguns els venia, mentre que la resta li servien per exercir la seva activitat de ‘paraulista’.

Aquell dia, abans que es declarés la tragèdia, va atendre tres casos de persones necessitades de noves paraules.

1. Una mare preocupada:

– “Senyor, ho he intentat tot. He anat amb la meva filla al metge, que ens va derivar a un especialista, que ens va recomanar a un altre especialista i, aquest, a un altre, que també ens va aconsellar que anéssim a un altre. Però, cap d’ells no ha aconseguit que la meva filla es desenganxi del telèfon mòbil. Gairebé ja no puc parlar amb ella, ni m’escolta ni em diu res. Sembla que només viu per xatejar. Ha suspès la major part de les assignatures i segurament haurà de repetir curs. Ja no sé què més puc fer per la meva filla. Estic desesperada”.

El ‘paraulista’ va escoltar amb atenció aquella dona, va gratar-se l’espessa barba grisa i va girar-se per agafar un dels volums dels ‘Estudis Romànics’. Va obrir-lo per la pàgina 68 i va llegir en veu baixa:

“Deu esquivar en tal temps tota vianda dolsa e en especial leyt e tota vianda feta de pasta e de farina”.

A continuació, va començar a crear la nova paraula, que va anar pronunciant seguidament fins a trobar-ne la composició i la musicalitat adequades: “Vi-dol-ley-pas-far”… “Vidolpaf”… “Vi-vi-vi-dol”… “Vidol”.

– “Senyora, sempre que vulgui parlar amb la seva filla, a partir d’ara, no la cridi pel seu nom, sinó que, almenys durant un mes, l’haurà d’anomenar “Vidol”. I, quan pronunciï aquesta paraula, ho ha de fer fent una petita pausa entre les dues síl·labes. És a dir, així: “Viiii-dol”.

La mare va vepetir vàries vegades la nova paraula, “Viiiii-dol”, seguint els consells del ‘paraulista’, li va pagar i va marxar amb una nova sensació d’esperança.

2. Un espia descobert:

– “Senyor, he delatat el meu company al departament d’afers interns. Soc policia i vaig veure com acceptava un suborn d’un delinqüent. Va ser una nit de patrulla pel barri del Baró de Viver. Vam aturar-nos a prop d’un parc infantil, on hi havia un grup de jo-ves. Em va demanar que em quedés al cotxe, que havia de parlar amb un conegut. Com que trigava molt i no el veia des de la meva posició, vaig anar a buscar-lo. El vaig espiar mentre parlava amb dos nois, que sens dubte eren traficants de cannabis i cocaïna. Vaig veure com li passaven uns quants bitllets d’euro i com ell se’ls ficava a la butxaca. No vaig dir res i vaig tornar al cotxe. Quan ell va venir, va dir que s’havia equivocat i que no coneixia ningú. Feia temps que el notava estrany. Crec que no era la primera vegada que feia la vista grossa amb el tràfic de drogues a petita escala a canvi de diners. Vaig intentar parlar amb ell, però tirava pilotes fora. Al final, li ho vaig explicar a afers interns. Tenia por que m’acabés perjudicant a mi. No sé si vaig fer bé. El van suspendre de sou i feina fins que s’aclarissin tots els fets. Ara, tinc un nou company, però gairebé no tenim comunicació. No sé què dir-li ni sé si ell vol que li digui res. És com si em temés”.

El ‘paraulista’ va recollir el testimoni d’aquell mosso d’esquadra i va interioritzar els seus sentiments. Un dels secrets del seu ofici és que els ‘paraulistes’ eren capaços de ficar-se en la pell de les altres persones. Després d’uns segons de meditació, va tornar a furgar entre els seus llibres. Finalment, va trobar el volum que buscava: el ‘Dictionnaire Provençal Français’. Va obrir-lo per la pàgina 265 i va llegir la part de la definició de la paraula ‘Louga’ que li interessava:

“Se dit des personnes qui servent ou qui travaillent à prix d’argent”.

A partir d’aquí, va començar a formular la nova paraula: “Serv-travail-pri- arge”… “Se-trav-pri-arge”… “Travp-arge”… “Trarge”… “Trag”.

– “Escolti’m amb molta atenció. La paraula que li donaré conté un fort lligam amb la paraula “treballar” i, sobretot, amb la paraula “argent”. En aquest cas, una mala conducta a la feina, vinculada amb els diners, és el que ha causat el conflicte. Per tant, d’ara endavant i fins que noti que els seus companys el tornen a tractar amb normalitat, vostè ha de pronunciar la paraula “Trag” cada cop que entri a la comissaria i, també, cada cop que entri en el cotxe patrulla. Calculo que, en unes tres setmanes, podríem obtenir ja uns bons resultats”.

L’agent dels Mossos d’Esquadra va pagar-li els honoraris, tot encaixant-li ben fort la mà, i va desaparèixer visiblement satisfet. Li havien parlat molt bé del ‘paraulista’ i semblava que la paraula que havia creat per a ell tenia tota una lògica al darrere. Estava més convençut que mai que havia fet el més adient, que calia delatar el seu company abans que l’arrossegués amb ell a l’abisme. A més, ell era policia per vocació i no com altres que formaven part del cos, simplement, perquè els oferia una sortida laboral segura.

3. Una parella en crisi:

– “Senyor, fa tres anys que vivim junts i mai havíem passat una crisi com aquesta. Ens estimem, però hem perdut el desig sexual. Fa quatre mesos que ell no em toca, però jo no sento la necessitat de les seves carícies i, ni molt menys, de practicar sexe amb ell. Què podem fer?… Perquè creiem que encara ens estimem molt”.

No era la primera vegada que se li plantejava un problema de parella al ‘paraulista’. Però, no hi havia un manual al qual recórrer sempre, sinó que calia buscar la paraula més adequada per a cada cas i, també, per a cada persona.

Eren joves, d’uns vint-i-sis o vint-i-set anys. Ella era recepcionista en un hotel de la Rambla de Catalunya i ell treballava en l’equip de manteniment del Metro de Barcelona. Per tant, va entendre que l’arrel del conflicte potser era la incompatibilitat manifesta dels seus horaris laborals. Ella treballava de dia i ell, bàsicament, de nit.

Va tornar a repassar els llibres i, després d’uns segons, va agafar el que estava buscant: el ‘Glossari General Lul·lià’. Va obrir-lo per la pàgina 47 i va llegir:

“E so per què tu est mills preïcat… tu ama e aferma; cor si ho negues o desames, doncs tu afermes que preïcació e endur a veritat los errats és mal”.

A partir d’aquesta cita, va començar a construir la paraula que estava cercant: “Tu-ïcat-Am- Cor-Des-Ver-Mal”… “Tu-Am-Cor”… “Tuam”.

– “El meu consell és que aprofiteu al màxim les hores en què esteu junts, especialment, el cap de setmana, quan no treballeu. Ja sé que són poques hores, però, encara que estigueu separats, no heu de deixar de pensar l’un en l’altre. I això ho aconseguireu si, quan esteu a la feina, repetiu tres cops aquesta paraula cada hora. És important que la repetiu tres cops i, sobretot, cada hora. I només quan estigueu a la feina. La paraula és: “Tuam”.

Els dos joves van mirar-se de forma còmplice, com si estiguessin maquinant robar un banc. Se sentien com la Bonnie i el Clyde de l’amor. El ‘paraulista’ els va veure allunyar-se entre la multitud dels Encants, agafats de la mà. La veritat és que se sentia orgullós del seu ofici, encara que havia de lluitar a diari per no ser esclau de les seves pròpies paraules.

Molt més que “bona nit”

“Bona nit”, va desitjar a la seva eterna veïna quan va creuar-se amb ella al vestíbul després de la jornada de feina. Sempre es trobaven al mateix lloc i sempre tres cops -matí / tarda / vespre-, amb la qual cosa ell sabia perfectament que ella l’esperava allà perquè se saludessin i es veiessin, encara que només fos per uns instants. I ella sabia que ell sabia que ella l’esperava. I a tots dos els agradava la idea que un i altre compartissin aquell mateix secret.

Havien aconseguit que un gest quotidià esdevingués pura màgia. I, encara més, havien sabut mantenir viva aquella flama durant tots aquells anys, sense que cap paraula de més ni fora de lloc trenqués el seu joc.

No hi havia cap dubte que estaven enamorats. I el silenci era el seu major i millor aliat.

Després de sopar, el ‘paraulista’ va escoltar una estona com la veïna de baix tocava el piano. Era un altre dels rituals que, sense que hi hagués cap paraula pel mig, els mantenia units. La musicalitat d’aquelles notes era un llenguatge compartit que barrejava sensacions vives i sentiments contin- guts.

El vell ‘paraulista’ estava convençut que ella triava el tema musical que tocava cada nit segons l’estat d’ànim que ell li mostrava quan tornava de treballar. Segurament, aquell “bona nit” que s’intercanviaven al vestíbul era el senyal que ella esperava per saber quin compositor i quina peça havia de triar per a la vetllada.

És així com no els hi calien gaires paraules per enfortir la seva relació. És així també com la seva complicitat es va anar consolidant amb el pas dels anys sense cap fisura.

Aquella nit, però, va passar un fet inesperat, que va trencar tots els esquemes. Es va produir un gran incendi de matinada al mercat dels Encants, que havia reduït a cendres la major part de les parades, inclosa la seva, amb tots els seus llibres. Molts d’aquells volums els havia heretat del seu pare, qui, alhora, els havia rebut del seu pare i així fins a completar una llarga cadena de pares de pares. No va poder salvar-ne cap del foc.

Quan l’endemà al matí va anar als Encants a comprovar les destrosses i va copsar la magnitud de la tragèdia, lluny de desanimar-se, va pensar que ja havia arribat el moment de retirar-se. Estava clar que ja no podia transmetre els seus coneixements a cap altre ‘paraulista’, perquè la tradició manava que ho havia de fer només amb el seu fill i no en tenia cap. Així que va tornar a casa.

El Llibre

Quan va arribar a casa era més d’hora que de costum, amb la qual cosa la seva estimada no l’esperava al vestíbul per donar-li la benvinguda. Per primer cop en molts anys, la seva arribada l’havia agafada per sorpresa.

El ‘paraulista’ no li va donar més importància, doncs era ben comprensible que la seva veïna no hi fos. Va entrar al pis i va seure en el balancí del menjador. Va deixar-se emportar pel moviment, fins que va recordar que encara conservava un llibre. Va aixecar-se i va entrar a la seva habitació. Va ficar la mà a sota del coixí i va agafar aquell tresor que havia guardat durant tants anys.

Va tornar a notar-ne el tacte característic de les tapes, va olorar-ne aquella flaire tant peculiar que n’indicava l’antiguitat i va obrir-lo, una vegada més, per la primera pàgina. Era un volum força gruixut. De fet, pesava tant que l’havia d’aguantar amb les dues mans ben fort.

Com a mínim, tenia més de 600 pàgines, però, totes tenien en comú que estaven completament en blanc. Tampoc no tenia títol. No contenia cap paraula, per això, el seu pare l’hagués repudiat.

El ‘paraulista’ se’l va endur al menjador, va posar-lo a la taula, va seure i va agafar la ploma que li havia regalat el seu pare, a qui -al seu torn- l’hi havia donat el seu pare, qui, alhora, l’havia rebuda del seu pare i, així, fins a completar una llarga cadena de pares de pares.

En aquell moment, la veïna va començar a tocar el piano. El ‘paraulista’ va somriure i, per primera vegada en la seva vida, va animar-se a escriure en aquell llibre en blanc, començant per aquelles quatre paraules que sempre l’havien fascinat i que sempre havia tingut prohibides:

“Hi havia una vegada…”


Post a Comment