Xenofòbia
TONI AYALA (text i foto)
“Totes les protestes, tots els clams, totes les proclamacions contra el racisme i la xenofòbia són justos, necessaris i benvinguts”.
D’aquesta forma, va convidar l’escriptor portugès José Saramago a combatre activament els actes de despreci o violència contra els que són diferents o d’altres orígens.
Hi ha teòrics que sostenen que homes i dones han practicat la xenofòbia d’ençà que es van establir els primers grups humans, separats dels veïns. La fòbia a l’estranger o l’immigrant sovint va associada al concepte de racisme, encara que té d’altres motivacions, com ara les econòmiques.
Espanya és un país d’acollida, sobretot, d’immigrants llatinoamericans. Amb la crisi econòmica, molts van tornar al seu país d’origen. Part d’aquests estrangers, que no es van acabar d’afincar definitivament en alguna ciutat o poble espanyol, van patir en algun moment alguna actitud de rebuig, especialment, en els pitjors anys de la recessió de l’economia espanyola.
A l’actualitat, veiem tres punts de tensió amb població llatinoamericana implicada en els quals s’ha manifestat d’alguna manera la xenofòbia.
Estats Units. La construcció del mur a la frontera amb Mèxic és un tema prioritari per al president nord-americà, Donald Trump. S’hi han produït casos extrems, com la separació dels fills menors dels seus pares. Les lleis migratòries apel·len a raons de seguretat, doncs el discurs trumpista tendeix a associar immigrants amb delinqüents. Aquesta idea, però, ha acabat coallant també en part de la població llatinoamericana que ja porta molts anys als Estats Units i que, fins i tot, ja n’és membre amb passaport nord-americà.
Colòmbia. La crisi veneçolana ha acabat per produir una migració de la població cap als països del seu entorn, un dels quals Colòmbia. Les famílies que fugen de la misèria de Veneçuela, però, es topen amb treballs amb salaris més baixos, molts viuen en la indigència en campaments que sovint són desmantellats per les autoritats, són víctimes de robatoris, són utilitzats pels narcotraficants o cauen en la prostitució. Però, un fenomen que també s’està produïnt és que els veneçolans emigrants es veuen obligats a acceptar feines per un salari més baix que els colombians, cosa que genera malestar en la població local i que s’està traduïnt en actes xonòfobs.
Brasil. Un altre punt de tensió xenòfoba s’ha localitzat a la frontera brasilera amb Veneçuela, on ja s’ha produït algun atac que ha commocionat a una societat brasilera tradicionalment d’acollida. “Fora, fora, fora, torneu a Veneçuela”, van cridar els habitants de Pacaraima als immigrants veneçolans que havien arribat a aquesta població fugint de la misèria del seu país. Finalment, els manifestants van forçar que uns 1.200 veneçolans d’un total de 2.000 tornessin a travessar la frontera, dons en el seu atac van destruir-los el campament i van cremar-ne les petinences. El Govern brasiler va enviar-hi un contingent de soldats. Va ser l’agost passat, però ningú no diu que no pugui tornar a passar, doncs, per exemple, els indígenes brasilers es queixen a les seves autoritats que es preocupen més dels indígenes Warao que arriben des de Veneçuela que no pas d’ells.
En qualsevol cas, la crisi de Veneçuela i els actes xenòfobs que han patit els veneçolans que han fugit del seu país demostra que la xenofòbia és un foc que crema amb qualsevol espurna i a qualsevol lloc del planeta, com passa també amb els rohingya a Birmània.