Setge Jutges


TONI AYALA (text)

“En primer lloc, vull dir que jo parlaré en català. Jo contestaré en català a les preguntes de Vox”. El diputat d’ERC, Joan Tardà, va plantejar aquesta dilema lingüístic al Tribunal Suprem quan va assitir de testimoni en el judici contra els líders del Procés independentista català.

El jutge Marchena va exclanar de seguida: “No comencem bé”. I li va recordar que els testimonis no tenien dret a parlar en català en aquest judici que se celebra a Madrid.

Ara bé, el més significatiu no va ser que Tardà volgués parlar en català i no pogués -que també ho és-, sinó que volia fer-ho a les preguntes de Vox, el partit d’ultradreta que ja ha proclamat que aplicaria immediatament un altre cop l’article 155 a Catalunya si tingués quota de poder a la Moncloa després de les properes eleccions.

És a dir, Tardà va utilitzar la llengua catalana com una arma (pacífica, encara que pugui semblar contradictori) o com una eina reivindicativa contra la ultradreta, que disposa en el judici del Procés d’un aparador privilegiat de cara al seu electorat.

En certa manera, el diputat d’ERC va posar en pràctica la versió moderna dels Setze Jutges. Fins i tot, després, va voler corregir l’advocada de l’Estat quan li va voler ensenyar a pronunciar bé el cognom de “Josep Maria Jové”, qui va ser número dos de Junqueras a la conselleria d’Economia i Hisenda.

Quan som petits, se’ns explica la història que, durant la Guerra de Successió, el 1714, que va originar el decret de Nova Planta de Felip V, els catalans tenien una contrasenya per desemmascarar als impostors. Els obligaven a recitar aquest embarbussament: “Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat”.

Si el presoner no sabia pronunciar aquesta frase seguida i sense accent castellà, llavors, era un espia. Aquest estratagema ja havia funcionat en la revolta dels Segadors, en el segle XVII. Els catalans van perdre ambdues guerres, tot i que van ser l’origen de l’himne català i de la Diada.

Tardà, doncs, va assistir al Tribunal Suprem amb la idea de respondre en català als representants d’un partit polític que, si pogués, tornaria a aplicar un nou decret de Nova Planta a Catalunya. I és evident que cap dels advocats de Vox hagués pogut recitar allò dels “Setze Jutges” i, ni molt menys, la versió llarga:

 

“Setze jutges d’un jutjat

mengen fetge d’un heretge.

Setze jutges d’un jutjat

mengen fetge d’un penjat

que encara penja.

Si el penjat es despenja,

es menja els setze fetges

dels jutges del jutjat

que l’han penjat.

Setze jutges d’un jutjat

mengen fetge d’un penjat.

Si el penjat es despengés,

es menjaria els setze fetges

dels setze jutges

que l’han jutjat”

 

Arran de l’incident de Tardà amb el jutge Marchena i els advocats de Vox al Tribunal Suprem, he recuperat un fragment d’una entrevista – conversa entre el cantant Lluís Llach i l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán, en la qual aquest últim detallava com la immigració s’integrava a la societat catalana en ple Franquisme.

En un context d’intervenció del Règim franquista sobre la llengua catalana, es produïen situacions com aquestes en barris com el Raval:

 

“La gente que entraba a vivir en esos barrios más tarde o más temprano se catalanizaba. Convivían con algo que muchas veces en España sorprende cuando descubren que existe: el proletariado catalán. Se piensa que Cataluña sólo la habita una extraña burguesía que lo controla todo. Pero aquí hay un proletariado catalán que, en convivencia con el otro proletariado inmigrante, generó una intoxicación lingüística evidente o una convivencia que no planteaba problemas. Aún con todo, que un inmigrante entendiese que aquí se hablaba una lengua diferente no resultaba sencillo. He asistido a discusiones desde niño en las colas del agua, donde la fuente de la Casa del Padrón. Recuerdo recriminaciones por colarse y no hablar catalán, y respuestas del tipo: “Háblame en cristiano”. En un sentido parecido, mi padre y mi suegro, que estuvieron en campos de concentración en Francia, contaban que entre los rojos surgían tensiones cuando los catalanes y los vascos exhibían sus culturas y lenguas distintas. Cundía la sensación de territorio lingüístico usurpado (…) Sí, era un poco como decir: “Estos polacos ¿qué coño están hablando?” El conflicto existía larvado, además bajo un dominio político asfixiante del cual los sectores populares no éramos del todo conscientes (…) El hecho nacional se entendía vinculado a una estrategia de penetración social, sobre todo en la doctrina del PSUC. Se intentaba colaborar con el hecho diferencial catalán para crear un pacto entre fuerzas progresistas, entre la clase obrera y estos otros sectores con objetivos nacionalistas. Poco a poco fue cuajando la necesidad de entender ciertos problemas por parte de los que, por origen, no estábamos forzados a ello. Y descubrimos una nueva cultura. Piensa que en el Bachillerato estudiábamos a escritores en lengua catalana con el apellido castellanizado y todos los títulos traducidos. Ramón Llull era Raimundo Lulio. Nunca en su vida se había llamado Raimundo y menos aún apellidado Lulio. Pura invención de la cultura franquista”.

 

Segurament, el jutge Marchena no és conscient de la trascendència cultural i política d’impedir que un testimoni parli en català en un tribunal de Madrid, de la mateixa manera que ho és que el català, el basc o el gallec no siguin habituals al Congrés. És evident que el jutge fa complir la llei orgànica del poder judicial quan li recorda a un testimoni que no té dret a parlar en català en un judici que s’està celebrant a la capital d’Espanya. Els acusats sí que poden, òbviament, amb traducció.

És així com el judici del Procés està deixant al descobert moltes realitats de l’Espanya post-Transició del 78. Per a alguns, que el català sigui una llengua oficial al territori espanyol i que no es pugui utilitzar en la capital d’aquest territori espanyol, sigui l’àmbit que sigui, és una mancança cultural i, fins i tot, democràtica. Per a d’altres serà quelcom normal, perquè pensaran que a tot el territori espanyol l’única llengua que ha de prevaldre com a mitjà d’expressió és l’espanyol. Tant se val si després a Eurovisió, un aparador mundial, cantem en anglès i no en castellà…

Però, per a aquells que encara pensen que els catalans han de deixar de parlar en “polaco” i, en canvi, parlar sempre “en cristiano”, sobretot, si estan en un tribunal de Madrid, la pregunta – reflexió seria aquesta:

“Què passaria si un testimoni del judici del Procés parlés anglès i només sabés parlar en anglès? Se li permetria parlar en anglès o hauria de parlar en espanyol sí o sí perquè els testimonis no tenen dret a parlar en la seva llengua si estan a Madrid? Es veuria diferent a l’anglès que al català?”… Aquest és el vertader dilema que plantegen els Setge Jutges.


Post a Comment