Cromopolítica


TONI AYALA (text)

La política catalana i espanyola ha entrat definitivamente en una fase de cromopolítica, és a dir, una política basada més en l’afany de completar col·leccions de cromos que no pas en una autèntica vocació de servei a la ciutadania.

En les properes setmanes assistirem a una bateria d’eleccions, des de les generals a les municipals, passant per les europees. En tots aquests comicis el més important no seran els programes electorals, sinó els cromos que cada partit tingui, és a dir, les llistes de candidats i candidates.

La cromopolítica ha deixat al descobert dues coses: una, que és molt difícil que un govern acabi el seu mandat amb tots els seus membres (cromos) intactes; la segona, que els partits polítics abusen d’utilitzar sempre els mateixos cromos.

Si fem un símil amb les col·leccions de cromos de futbol, és evident que tenir el de Leo Messi és més valuós que no pas el de qualsevol jugador del Rayo Vallecano, el Leganés o el Getafe, per posar alguns exemples. I, en política, és més valuós el cromo de Carles Puigdemont o Oriol Junqueras que no pas el de Carles Campuzano, per citar-ne algun.

És així, doncs, com s’estan confeccionant les llistes. Els grans noms mediàtics passen pel davant, fins i tot, dels polítics més experimentats i amb més vocació de servei.

D’altra banda, els protagonistes del Procés són els principals cromos de l’àlbum, fins al punt que la majoria dels encausats en el judici del Tribunal Suprem encapçalen llistes electorals.

En paral·lel, els governs es veuen abocats a remodelacions basades en interessos partidistes, sense tenir en compte factors d’estabilitat que puguin o no beneficiar a la ciutadania. En aquest sentit, hem vist com, en pocs mesos, el Govern de la Generalitat haurà canviat almenys tres conselleries per qüestions de llistes electorals.

Primer, vam veure com el conseller Ernest Maragall ho deixava per ser candidat a l’alcaldia de Barcelona; i, ara, tant Elsa Artadi com Laura Borràs també hauran de sortir del Govern català per afrontar nous compromisos electorals. És la cromopolítica en estat pur.

A nivell estatal tampoc en van curts, doncs Pedro Sánchez, en vuit mesos de govern socialista, també va tenir temps de canviar de ministres. En només 100 dies ja va haver de fer dues remodelacions del seu gabinet, amb les sortides de Carmen Montón i Máxim Huerta. I ni tan sols ha completat un any de govern.

Lluny han quedat ja aquells dies en què un govern que començava, acabava. Fins i tot, també han quedat lluny aquells dies en què un govern, com a molt, es remodelava una mica a mig mandat. No, ara està de moda la cromopolítica.

Hem entrat en un ‘tengui, falti’ de cromos, en un mercadeig de cares que passen per davant de les idees, dels programes i de l’ofici de polític.

De fet, potser ja no hi ha ni polítics, només cromos. Per això, ja ningú no té un interès real a governar.


Post a Comment