Armageddon (problema sense passaport)


TONI AYALA (text)

Els assistents a congressos professionals no sempre acostumen a endur-se sorpreses com la de la 50ª Conferència de Ciència Lunar i Planetària, que s’està celebrant, fins al 22 de març, a Woodlands (EUA).

Tot hagués sigut més o menys normal si no fos perquè Kelly Fast, membre del programa d’observació d’objectes propers a la Terra de la NASA, ha revelat que una gegantina bola de foc va explotar a l’atmosfera del planeta el passat mes de desembre.

L’incident, aparentment, va passar desapercebut per a la gran majoria dels mortals. Ningú no en va parlar a cap telenotícies ni tampoc a internet. Van ser els satèl·lits militars nord-americans els que van detectar el fenomen i la Força Aèria dels Estats Units li ho va comunicar a la NASA.

L’explosió es va produir sobre el mar de Bering, a la península russa de Kamchatka. De fet, Rússia ja va patir fa sis anys una pluja de meteorits sobre les muntanyes dels Urals, que van provocar una sèrie d’explosions, diversos danys i, fins i tot, un miler de ferits, a la zona de Chelyabinsk.

En aquesta ocasió, però, la sort va fer que la gran bola de foc esclatés sobre el mar. Segons la NASA, va succeir cap al migdia del dia 18 de desembre, quan el meteor va explotar a 25,6 km de la superfície de la Terra. Ningú no se’n va adonar, en principi, però aquella explosió va ser equivalent a 173 kilotons. Tant és així que va generar 10 vegades l’energia alliberada per la bomba atòmica d’Hiroshima. Segons la NASA, un fenomen d’aquesta magnitud només es produeix un o dos cops cada 100 anys.

El cas és que l’asteroide va travessar la nostra atmosfera a una velocitat de 32 km/s, en una trajectòria de set graus, fins que va explotar a prop d’una de les rutes dels avions comercials que volen entre Amèrica del Nord i Àsia.

Abans de l’incident de Chelyabinsk, en concret, l’any 2005, el Congrés dels Estats Units va demanar a la NASA que iniciés un projecte per identificar, abans de l’any 2020, el 90% dels asteroides més propers a la Terra d’un tamany mínim de 140 metres.

Potser tot plegat ens pot recordar les pel·lícules catastròfiques de ciència-ficció, com ara ‘Deep Impact’‘Armageddon’, però el cas és que el que cau de l’espai no fa distincions de països o regions. Cau on cau. I, per sort, bona part de la superfície del nostre planeta és aigua. Per això, a la NASA han batejat aquestes roques espacials d’una forma molt ‘made in USA’. Els hi diuen “problemes sense passaports”.

La xarxa d’observació no només depèn dels telescopis de la Terra, sinó que serà necessari fer l’observació dels asteroides des de l’espai. En aquest sentit, la NASA planeja el llançament del telescopi NeoCam per tal de detectar els meteorits més perillosos.

En definitiva, es tracta de prevenir i evitar que, al final, algú hagi de justificar les destrosses amb aquella frase que ja es va pronunciar arran de l’incident de Chelyabinsk:

“Aquesta és literalment una coincidència còsmica, i una d’espectacular”.


Post a Comment