Turistes i exploradors

JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text) / TONI AYALA (foto)

Cercant una altra cosa per internet, m’apareixen diverses pàgines que m’indiquen les millors visites i belleses de Catalunya. La curiositat em porta a mirar-les, tot i que m’aparti de l’objectiu de la meva recerca, de manera que resto embadalit uns moments contemplant llocs que ja conec i alguns que hi vaig tot sovint.

Em crida l’atenció un fet, totes, absolutament totes les fotografies, mostren l’indret o el monument diàfan, net, clar, desert.

Cert que, en alguns llocs, entre setmana i en hores determinades, no hi ha massa gent; cert és que, amb facilitat, al Delta de l’Ebre, als Aiguamolls de l’Empordà o al Pedraforca, podem fruir amb relativa solitud del lloc; més difícil serà veure-hi les escales de la Catedral de Girona, els carrers de Rupit o un dels monestir del Císter, però serà més que impossible pretendre trobar com es veu a la fotografia el Call Jueu de Girona, el Barri Gòtic de Barcelona, la Sagrada Família, el Passeig de Gràcia o la Plaça Major de Vic i, no diguem, Sitges.

La curiositat em porta a buscar una pàgina igual, però que parli de tot el món, i em trobo en una d’aquestes plataformes de reserva i de recomanació que els mateixos usuaris trien les seves preferències i hi veig el mateix.

Només fixant-me en els que més conec, com la Grand Place de Brussel·les, que està buida, com buits estan la Plaça de Sant Pere al Vaticà, els voltants de la Torre Eiffel, la Torre de Pisa, igualment es veu buida Petra, l’Acròpolis d’Atenes o, amb un parell de persones, el Mur de les Lamentacions, a Jerusalem.

Arribo a la conclusió que tots els que treballen en el món de la promoció turística saben del cert que la gent crida a la gent i que hi ha molts destins que, sense destacar ni per la bellesa ni per la singularitat, ofereixen bons serveis, tenen preus competitius, es posen de moda i cal cuidar-los per a mantenir-los en la cartellera dels visitables.

Però els operadors també saben que la fotografia de la Fontana de Trevi saturada de turistes, així com la del Big Ben o qualsevol cala de la Costa Brava arrebossada de carn, ni ven ni crida l’atenció. Decididament, als fulletons, cal garbellar-los al fotoshop i eliminar uns quants caps que fan més mal que bé.

Embarcat amb les pàgines que m’han distret de l’objectiu de la meva recerca, segueixo navegant per internet i em centro en la propaganda dels hotels. Començo per ciutats conegudes, en especial, Roma, París, Lisboa, Jerusalem,  Brussel·les, Ginebra, però acabo consultat altres més properes, com ara Madrid, Sevilla o la mateixa Barcelona i tots, absolutament tots, semblen ser cèntrics, tots estant a cinc minuts del Coliseu, de l’Arc del Triomf, de la Plaça del Marquès de Pombal, del Portal de Damasc, de la Gran Place o a la riba del Llac Leman.

A Barcelona, tots els hotels estan tocant o a cinc minuts del Passeig de Gràcia, el Barri Gòtic, La Pedrera o la Sagrada Família, fins i tot, hotels de Sarrià, la Meridiana o Sants i encara més enllà, són classificats com a cèntrics, perquè en hostaleria, el concepte de cèntric o excèntric és d’allò més relatiu i tenen més que comprovat que, per un pam més o menys del mapa, ningú no demanarà el full de reclamacions.

Veritablement, estem al segle XXI i fa dècades que el temps dels descobriments i les grans exploracions es va acabar. Parlant geogràficament, podem dir que, a la Terra, tot és conegut i encara més en el nostre entorn europeu.

Però, en el fons, l’instint humà, el primat explorador i descobridor, qui més qui menys el porta a dins i, de tant en tant, cal matar el cuquet, calmant-lo en un viatge en el qual, per uns dies, ens facin sentir com el primer que va endinsar-se a la Cova d’Altamira.