Karoshi


TONI AYALA (text)

Kenji Hamada, de 42 anys, va morir d’un atac de cor a l’escriptori de la seva oficina a Tòquio. Treballava 75 hores a la setmana i trigava prop de quatre hores cada dia a arribar i tornar de la feina.

Just abans de morir, se sap que havia treballat 40 dies seguits sense parar. No és estrany, doncs, que la seva vídua declarés que el seu difunt marit estava excessivament estressat.

Si volguéssim resumir-ho tot en un joc de paraules, podríem catalogar la defunció de Kenji Hamada no com a accident laboral, sinó com a “mort salarial”. En la societat actual, hi ha gent que mor per guanyar un sou.

Segons detalla Jeffrey Pfeffer, professor de l’Escola de Postgrau de Negocis de la Universitat de Stanford, el 61% dels empleats dels Estats Units considera que l’estrès els ha emmalaltit i el 7% assegura haver estat hospitalitzat per causes relacionades amb el treball.

Pfeffer, autor o coautor de 15 llibres en el camp dels recursos humans, apunta que l’estrès està relacionat amb la mort anual de 120.000 treballadors nord-americans.

En el seu darrer llibre, Morint per un salari (Dying for a paycheck), el professor assegura que, des d’un punt de vista econòmic, l’estrès té un cost per als ocupadors de més de 300.000 milions de dòlars a l’any només a EUA.

La conclusió, tal com ha declarat a la BBC, és que ara els directius només pensen en els accionistes, mentre que en èpoques passades, com als anys 50 o 60, preferien més equilibrar els interessos dels empleats, els clients i els accionistes.

En països com els Estats Units i el Regne Unit, prop del 50% de tots els dies laborals perduts per absentisme dels treballadors estan relacionats amb l’estrès laboral.

Kenji Hamada, malauradament, no va ser a temps d’agafar la baixa. Però, al Japó, aquest no és ni de bon tros un cas aïllat. Fins i tot, hi ha una paraula, karoshi, per definir la mort per excés de treball. El Ministeri de Sanitat japonès va reconèixer oficialment aquest fenomen l’any 1987.

La primera víctima del karoshi es remunta a 1969 i va ser un treballador mort amb només 29 anys.

Al Japó està tant acceptat que hi ha ciutadans que moren per excés de treball, que, fins i tot, està regulat. Perquè els tribunals acreditin karoshi, els empleats afectats han d’haver fet un mínim de 100 hores extra en el mes previ a l'”incident”, és a dir, abans de patir un infart. I, si un treballador té un accident per culpa de la fatiga, això no es considera karoshi.

El 1994, per exemple, l’Agència de Planificació Econòmica del Japó va estimar el nombre de morts karoshi al voltant d’un miler, és a dir, l’equivalent al 5% de totes les morts per malalties cardiovasculars, en el grup de 25 a 59 anys. Però, el Consell Nacional de Defensa de les Víctimes del karōshi, institució que ajuda els familiars dels afectats a obtenir compensacions, considera que cada any afecta a uns 10.000 treballadors japonesos.

Segons la vídua de Hamada, l’empresa de seguretat on treballava fomentava un entorn “tant competitiu que mai va tenir cap alleujament”. I tot plegat es va agreujar amb la crisis financera mundial. Les empreses japoneses van fer retallades de plantilla i els empleats que quedaven havien de treballar encara més. Aquest fet va donar peu a un altre fenomen relacionat: els suïcidis.

Es calcula que, l’any 2008, dels més de 30.000 suïcidis registrats al Japó, segons l’agència de la policia nacional, un total de 10.000 estaven relacionats amb l’excés de treball.

L’estrès i les conseqüències negatives de l’excés de feina no són exclusives del Japó, ni dels Estats Units, sinó que estan generalitzades en les societats de les economies més avançades i competitives. Tot plegat, ho resumeix el professor Jeffrey Pfeffer, quan afirma:

“El treball està matant a la gent i a ningú li importa”.