La Pesta


TONI AYALA (text) / MIQUEL FUSTER (dibuix)

Joan Mercuri va ser repudiat de ben petit. Tant bon punt va néixer ningú volia agafar-lo a pes de braços. Ni tan sols el seu pare. L’única que va acollir-lo des del primer moment va ser la seva mare. De fet, era l’única persona al món que podia mirar-li als ulls. Joan Mercuri no tenia germans, ni oncles, ni avis. I, aviat, quan va complir un any, va quedar-se sense pare. No perquè hagués mort ni perquè no s’estimés a la seva esposa, sinó perquè no podia suportar la mirada del seu fill. Cada cop que ho intentava, un pregon sentiment de culpabilitat li envaïa el cos amb la força i la contundència de mil escamots de marines.

El seu pare també es deia Joan i li havia donat el cognom de Mercuri al seu fill. Tots dos eren en Joan Mercuri, però, malgrat els seus llaços familiars, un immens abisme semblava separar-los des del precís instant que aquell nen va saber què era la vida.

En Joan Mercuri pare tenia un gran secret. El guardava a dins seu des de feia molts anys. Ningú no sabia què el turmentava, però, pel que fos, pressentia que el seu fill sí que coneixia allò que amagava a tothom. Per a aquell home haver conviscut des de la infantesa amb aquella càrrega no havia sigut un camí fàcil, sinó més aviat tot el contrari. Li havia costat molt trobar l’amor i, encara més, decidir-se a tenir descedència. Potser, per això, quan intentava mirar-lo a la cara, no podia. S’adonava que els ulls del seu fill, una criatura sense cap malícia, el delataven.

Quan el mirava, s’hi veia projectat a ell mateix en el temps, com si viatgés a la velocitat de la llum fins a un passat que el perseguia. Tant és així que no va poder suportar que compartissin el mateix sostre i, un matí, va sortir de casa i no va tornar-hi mai més.

En Joan Mercuri fill va plorar la seva pèrdua abraçat a la seva mare, qui li va dir unes paraules de consol, que, llavors, ell no va saber interpretar: “La teva mirada, pura i transparent, és el filtre dels nostres sentiments”.

Anys després, en el llit de l’Hospital del Mar on va morir de càncer, la mare li va tornar a repetir aquella frase. Aleshores, tothom ja coneixia a Joan Mercuri amb el sobrenom de ‘La Pesta’ i va entendre, per fi, què li havia volgut dir aquella dona moribunda que l’havia portat a un món que semblava no acceptar-lo.

La vida d’en Joan Mercuri va estar marcada per l’assetjament. A l’escola, tots els seus companys i, fins i tot, els mestres, el marginaven contínuament. Els professors li aprovaven totes les assignatures sense donar-li cap explicació. De fet, era bon estudiant, perquè es va refugiar en els llibres, fugint d’un entorn hostil. Però, donava la sensació que els professors volien treure-se’l del damunt al més aviat possible. Si l’haguessin pogut enviar a la universitat abans, ho haguessin fet. Quan va accedir als estudis superiors va patir la mateixa situació.

No només cap noia era capaç d’apropar-se-li, sinó que no va aconseguir tenir cap amic. Sovint sentia com la resta d’estudiants malparlaven d’ell quan passava pel costat. Podia sentir com reien, tot i que la immensa majoria d’aquells universitaris el temien. I molt.

La seva mare va morir quan ell encara estava a la universitat, que va poder pagar gràcies a una misteriosa paga que li arribava cada mes. Ell tenia el pressentiment que era del seu pare. Com que era un geni de la informàtica i un coco de les matemàtiques, havia aconseguit una feineta de consultoria en una start-up nord-americana.

El teletreball li permetia mantenir l’anonimat. Va acabar la carrera d’Empresarials i Econòmiques i encara es va treure dos màsters en direcció d’empreses a distància. També era expert en programació informàtica. Quan va fer els trenta anys, treballava per a quatre multinacionals alhora, utilitzant quatre identitats diferents, sense que ningú sabés mai que era en Joan Mercuri, àlies La Pesta.

Totes les empreses havien de tenir la seu a l’estranger i sempre posava com a condició que no podia assistir a reunions presencials i, ni tan sols, per Skype. Tota comunicació sempre era per telèfon o per xat. El cert era que tenia més diners dels que necessitava i mai sortia de casa. S’havia comprat una nau industrial en desús al districte tecnològic del 22@, que havia transformat en la seva oficina de teletreball i en la seva residència de luxe, amb piscina exterior al terrat i interior, en el segon pis. Si no fos perquè era La Pesta es podria dir que era un molt bon partit. Però, sempre havia viscut sol i s’havia resignat al fet que sempre estaria sol.

Les úniques relacions que havia pogut mantenir amb dones havien estat cibernètiques i, en general, molt efímeres. Si no existís internet no sabia com s’ho hagués fet, perquè ni tan sols les prostitutes volien compartir el llit amb ell. Només podia tenir relacions a distància. I, sempre, utilitzant un avatar o una fotografia simulada, que ell mateix retocava i alterava amb un programa informàtic, com aquell que fa servir l’FBI per elaborar el retrat robot dels delinqüents.

La seva vida sexual es reduïa a l’automasturbació. Mai havia conegut l’escalfor del cos d’una dona. La seva mà era l’arma que posava a prova la seva autoestima cada cop que ejaculava. Amb el temps, havia aconseguit acostumar-s’hi, fins al punt que, de vegades, es preguntava si seria capaç d’experimentar el sexe amb algú altre. Era estrany, però, perquè, molt sovint, quan es masturbava, no se sentia sol. Havia après a ser company d’ell mateix, havia vençut la solitud extrema a la qual l’havia condemnat la societat, precisament, prenent consciència que aquella vida era, simplement, la vida que li havia tocat viure. En certa manera, se sentia com Will Smith a la pel·lícula Soc llegenda i vivia com si fos la darrera persona viva sobre la Terra.

La temptació de sortir de casa

Aquell matí, després d’una nit de cibersexe, va patir un arravatament que no va poder contenir. Va llevar-se com sempre, sense fer res de l’habitual. Va afaitar-se i va dutxar-se, com cada dia. I, quan estava davant del mirall del lavabo, és quan va notar quelcom diferent. Es va quedar mirant-se el seu propi reflex i és llavors quan va ser plenament conscient de la seva aterridora quotidianitat. Va preguntar-se per què era presoner d’ell mateix si ell no havia volgut mai dur aquella vida.

En aquell moment, va començar a sentir el desig de sortir al carrer, cosa que no feia des de la mort de la seva mare. Només tenia un armari a casa. No era gaire gran, ja que sempre acostumava a vestir els mateixos texans i la mateixa samarreta. Tot el que tenia a casa ho havia comprat per internet.

Fins i tot, tot el menjar l’encarregava a través de diverses Apps. Els missatgers l’hi deixaven en una bústia especialment dissenyada per això, a peu de carrer. Normalment, sempre pagava amb targeta. Si alguna vegada ho feia en efectiu, deixava els diners a la guixeta amb aquesta nota: “Queda’t el canvi”.

Però, aquell matí va adonar-se del que implicava que, en aquell únic armari del loft, només hi tingués dues coses: unes vambes Adidas estil retro i una dessuadora amb caputxa. Qualsevol altra persona, de ben segur, deuria tenir moltes més peces de vestir en l’armari de casa seva, va romiar. Ell, encara que tenia diners de sobres, mai havia tingut ni tan sols l’impuls de comprar pantalons, samarretes, jerseis, camises, americanes… Podria tenir-ne desenes i desenes. I és llavors que va adonar-se que no tenia més roba perquè la vida solitària i de reclusió a la qual havia estat condemnat en silenci no requeria més vestuari. No feia falta. No li calia lluir, perquè a ningú no li importava per a res. Com si fos un pres.

Tanmateix, era ben conscient que el més important, si havia de sortir al carrer, era aquella dessuadora amb caputxa que sí guardava en el seu armari. De fet, quan la va veure, va ser quan quelcom en el seu interior es va acabar de trencar, com si definitivament s’hagués alliberat de les cadenes que l’havien retingut durant tots aquells anys. Quan es va vestir amb tot aquest uniforme (vambes, texans, samarreta i dessuadora), ja s’havia armat amb prou valor com per trepitjar el carrer. Això sí, amb el cap ben tapat amb la caputxa, com si fos el monjo assassí d’‘El nom de la rosa’. Ningú no podia reconèixer-lo. Seria la seva perdició.

No era la primera vegada que ho havia pensat, però mai s’havia atrevit a fer aquell darrer pas. L’últim cop que quasi ho va aconseguir s’havia quedat a una passa de la porta del carrer. En aquella altra ocasió, no es va veure amb cor d’obrir-la. Aquell dia, sí que ho va fer. Fins i tot es podia dir que va sortir de casa sentint-se orgullós d’ell mateix.

Va caminar sense saber cap a on anava, simplement, passava carrers, l’un darrere l’altre. Tenia el cap amagat sota la caputxa i avançava capcot per evitar que el reconeguessin. No hi havia gairebé ningú pel carrer. Aquella zona del Poblenou no era gaire transitada. Uns cinc minuts més tard va topar-se amb una parada de metro de la L4. Va aturar-se uns segons, que es van convertir en uns minuts de pausa i reflexió. I, finalment, va decidir entrar-hi. Sentia una barreja de por i excitació, com un nen que viu una aventura sense saber distingir si és un aprenentatge o, simplement, una malifeta. Just quan va arribar a l’andana, el metro marxava, així que estava sol. El rellotge indicava que faltaven dos minuts i mig perquè arribés el següent. Va escrutar la màquina d’autoservei, hi va posar una moneda i va comprar una ampolla d’aigua. Tenia la gola seca, desèrtica. Tant és així que se la va beure d’un sol glop.

La persecució

Quan va acabar, va adonar-se que ja no estava sol, que hi havia almenys deu persones repartides per l’andana. Una d’elles era un home d’uns setanta anys, que era el viu retrat del pensionista. Caminava amb dificultats i, quan va passar pel seu costat, va donar-li un cop a la cama amb el bastó. L’ancià es va disculpar tot mirant-li als ulls. Va ser llavors quan va esglaiar-se i va fer un parell de passes enrere. Gairebé cau a les vies. Estava visiblement espantat.

En Joan Mercuri havia pogut veure clarament a través de la seva mirada que aquell vell havia ofegat la seva dona amb un coixí deu anys abans, quan havia emmalaltit de forma terminal. Ningú va adonar-se llavors que l’havia assassinada, sinó que van pensar que havia sofert una mort natural. En aquell moment, va entrar el metro a l’estació i l’ancià va entrar al vagó, espantat i mirant enrere contínuament. En Joan Mercuri va decidir entrar per una altra porta per evitar mals majors. Un cop a dins, va acotar el cap i va evitar d’aixecar la mirada, amagada sota la caputxa.

Tres parades més enllà, a la Barceloneta, va entrar al vagó una munió de turistes. Estava tant ple que tots viatjaven apilotonats. El maquinista va fer un moviment brusc en una corba i va provocar un esglai entre els passatgers, que van caure uns damunt dels altres.

Una noia australiana va agafar-se a en Joan Mercuri per evitar caure i ho va fer de tal forma que li va deixar la cara al descobert. En aquell moment, la turista va començar a cridar -consumia drogues d’amagat de tothom, n’era una addicta- i les seves amigues, alertades, van focalitzar la mirada en ell. Totes van començar a cridar: una havia falsificat informes a la feina per simular ser-ne més eficaç; l’altre havia enganyat al seu xicot diverses vegades; l’altre havia atropellat un nen aborigen a la carretera Tanami Track i no li ho havia dit a ningú, fugint del lloc dels fets; l’altre estava mantenint una relació amb el seu oncle, i l’altre havia amagat als seus pares que ja havia avortat dos cops després d’haver-se quedat embarassada de dos homes diferents.

Les noies viatjaven amb un grup de tres nois, que, lluny de poder ajudar-les, també van començar a cridar “please, please, help us, please, please”: un era el fill d’un dels homes més rics d’Austràlia i, dos anys enrere, s’havia lliurat de la presó gràcies a les influències del seu pare; l’altre l’havia encobert, i el tercer ho sabia tot i tampoc n’havia dit res.

El pànic es va estendre de vagó en vagó, fins que algú el va reconèixer i va cridar: “És la Pesta! És la Pesta! És la Pesta!”. Qui l’havia delatat era un home d’uns cinquanta anys, que també l’havia mirat als ulls. Aquell individu abusava de la seva neboda de dotze anys d’ençà que la nena en tenia set. Aprofitava les estades de la família en una casa a Cambrils per trobar els moments adequats per obligar-la a fer-li fel·lacions i, els darrers tres estius, fins i tot l’havia penetrat.

Aquell passatger no anava sol, sinó que al costat tenia la seva esposa, qui també va exclamar, com una espiritada: “És la Pesta! És la Pesta! Sisplau, ajuda, ajuda… És la Pesta!”. Ella també l’havia mirat. I ella sospitava -no, en realitat, ho sabia- que el seu marit abusava sexualment de la filla de la seva germana. I no havia dit res. Per això, cridava: “És la Pesta! És la Pesta! És la Pesta!”… En aquell moment, el metro va arribar a l’estació de Jaume I, on va produir-se una estampida.

El personal de seguretat havia esperat l’arribada del metro a l’andana. Hi estaven alertats. Però, quan van obrir-se les portes, desenes de passatgers van sortir disparats, trepitjant-se els uns als altres sense contemplacions. El pànic corria per les seves venes, com si el dimoni els perseguís, mentre cridaven: “És la Pesta! És la Pesta!”.

En Joan Mercuri va aconseguir passar per damunt d’una munió de cossos i sortir corrents al carrer, on començaven a arribar els cotxes de la Guàrdia Urbana i dels Mossos d’Esquadra amb les sirenes a tot volum. Un cop a fora, un policia el va identificar de seguida. Va intentar aturar-lo i va ser llavors quan les seves mirades es van creuar. Llavors, l’agent va quedar-se petrificat, totalment immòbil, sense resposta. Temps enrere havia propinat una pallissa amb la porra a un detingut, que havia acabat morint, però, com que no hi va haver testimonis ni prou proves en contra seva, n’havia sortit impune.

En Joan Mercuri va arrencar a córrer, sentint-se perseguit per una multitud i per diversos agents que recorrien els carrers amb moto. “Compte! És la Pesta! Vigileu! És la Pesta”, sentia que cridava tothom al seu pas, fins que, finalment, va aconseguir refugiar-se en un portal. Mentrestant, les autoritats van mobilitzar a tots els cossos de seguretat, fins i tot, l’Exèrcit es va oferir perquè els soldats del quarter del Bruc ajudessin en les tasques de recerca de La Pesta.

Van passar les hores. En Joan Mercuri va continuar amagat fins que va veure que s’havia fet fosc. Podia sentir els helicòpters sobrevolant la zona i les sirenes dels vehicles policials. Totes les televisions en parlaven i també hi havia desenes de periodistes sobre el terreny intentant aconseguir l’exclusiva de la detenció de La Pesta. A les notícies posaven èmfasi en què tothom creia que La Pesta feia anys que havia desaparegut. L’havien donat per mort, perquè ningú no l’havia vist d’ençà que un grup de reporters n’havia aconseguit captar unes imatges el dia de la mort de la seva mare i les havia emès per televisió. Allò va causar un altre problema d’ordre públic, perquè milions de persones havien pogut veure la seva mirada. Hi va haver un repunt espectacular de suïcidis. Després que s’haguessin comptabilitzat milers de morts, que s’havien atribuït a aquell fet, un jutge havia prohibit que es tornessin a emetre o publicar mai més aquelles imatges.

La boca del llop

Ja era de nit. En Joan Mercuri va posar-se la caputxa i va fer el pas de sortir, de nou, al carrer. Ben pensat, més que sortir, “entrava”, s’endinsava en la boca del llop, com si hagués de posar els peus en un circ on l’esperaven els lleons per devorar-lo. Tot i així, ho havia de fer. No podia quedar-se en aquell portal, sota aquell forat de l’escala, perquè tard o d’hora l’acabarien descobrint. Un cop al carrer, va evitar passar per sota dels fanals i caminava, apressat, però sense córrer molt, per les parts més fosques. Havia d’arribar a casa seva abans que fos massa tard. Si l’atrapaven, segurament, mai més tornaria a veure la llum del sol. Els helicòpters continuaven sobrevolant la ciutat, com si fossin déus espiant els mortals.

De tant en tant, havia d’amagar-se i deixar passar les patrulles policials que recorrien els carrers estrets de Ciutat Vella. Prop de mitja hora després, a prop de l’església de Sant Pere, va ensopegar amb un home que, com ell, anava cobert. Als seus peus tenia un parell de cartrons de vi completament escurats. No li podia veure el rostre, ja que el tenia tapat amb una manta, molt vella, bruta i plena de forats. Feia una forta olor de pixum.

“Tens vi?”, va preguntar-li aquell estrany amb una veu molt robusta. No es va molestar a aixecar el cap, simplement, l’interrogava. “Ei!!! Què no em sents? T’he preguntat si et queda vi!!!!”

“No, ho sento”, li va contestar en Joan Mercuri després d’uns segons de silenci. No es podia arriscar a què aquell vagabund el delatés.

“Maleït siguis!!! Per què em molestes, doncs? Estava dormint la mona!”, li va recriminar.

“Perdoni, no era la meva intenció”, va disculpar-se amb humilitat.

“No? Segur?… Sé qui ets!”, li va etzibar per sorpresa.

“Com?”, va exclamar en Joan. Tenia por que aquell sense sostre l’hagués descobert. No li podia veure amb gaire detall la cara, però sí que li va cridar l’atenció que tenia tota la pell rogenca. Més que una persona semblava un personatge grotesc d’una sèrie d’anime.

“Sí, sé qui ets… T’estava esperant… Pensava que em portaries almenys un cartró de vi”. Dit això, el pidolaire va esclatar en una gran riallada, que va fer escampar per tot arreu el seu alè alcoholitzat.

“No rigui… No faci soroll…”, va pregar-li en Joan, atemorit per la possibilitat que tot aquell rebombori pogués atraure-hi la policia. Després d’un minut interminable, dominat completament per aquella rialla, el vagabund va quedar-se en silenci. Va callar en sec, com si algú li hagués pitjat un botó per acabar amb el seu riure.

“Sé que et busca tothom… Jo no et busco, no tinguis por. Jo només t’esperava”, li va explicar el sense sostre mentre s’arraulia sota la manta.

“I qui soc?”, va preguntar en Joan Mercuri a aquell desconegut, utilitzant el mateix to de veu que empra un deixeble amb el seu mestre.

“Ets aquell que fas transparent l’invisible”, li va respondre el vell de forma enigmàtica.

“Què vol dir?”, va insistir-li. Segurament, si hagués sabut el que li contestaria el vagabund, no li hagués tornat a preguntar allò.

“La teva mirada, pura i transparent, és el filtre dels nostres sentiments”, va sentenciar el sense sostre enmig d’un concert d’estussegades.

“Com?”… En Joan Mercuri va agafar-lo pel coll i va començar a escanyar-lo. Com podia ser que aquell home li hagués dit la mateixa frase que li havia mussitat la seva mare just abans de morir?… “Qui li ha dit que em digui això? Contesti!!! Contesti, maleït sigui… Contesti!!!”, va repetir-li una i una altra vegada, tot sacsejant aquell cos sense ànima, els budells del qual ressonaven com si fossin els pinyols d’una maraca. Finalment, l’indigent va contestar-li:

“Joan… Ets La Pesta”. En sentir aquestes paraules, va deixar-lo anar de sobte, va posar-se dret i va separar-se d’ell un parell de passes. Ara, qui estava espantat de debò era ell mateix. Uns segons després, va tornar a interrogar-lo:

“Qui li ha dit que em dic Joan? I per què tothom em coneix com La Pesta?”, va preguntar-li entre llàgrimes. Estava esgotat. Havia arribat molt més enllà del límit de qualsevol ment humana. Necessitava respostes i que fossin contundents.

“Vas néixer amb el do de veure més enllà. Ets l’únic que pot mirar als ulls de tothom i descobrir-ne els secrets més amagats. Els recordes que ningú és innocent i, quan et miren, hi veuen reflectit el seu sentiment de culpa. Només la teva mare et podia mirar als ulls perquè t’havia portat al món”. Un cop aquell estrany individu va fer tota aquella exposició dels fets, va tornar a apoderar-se de l’escena un terrible silenci, que només era trencat per la remor dels helicòpters. Fins que, finalment, es va produir la segona pregunta lògica:

“I com és que saps que em dic Joan?”. El cert és que va formular aquella frase per pura retòrica, perquè ja temia quina seria la resposta.

“Per què soc el teu pare”.

L’home va aixecar-se amb dificultats i va descobrir tot el seu rostre, cobert per una barba grisa i embrutida. Temps enrere, quan va saber que el seu fill havia acabat els estudis i que la seva esposa havia mort, va perdre tots els diners en el joc. Alcoholitzat i ja sense feina, havia acabat al carrer. L’únic que l’havia mantingut viu va ser aquella espera de molts anys per poder tenir el seu fill davant seu i poder mirar-lo als ulls per darrera vegada. I, així ho va fer.

En Joan Mercuri va veure de seguida reflectit en la mirada del seu pare el pes de la culpa que havia arrossegat tota la seva vida. Ara sabia per què els havia abandonat. Ara entenia què l’havia turmentat.

Quan el seu progenitor era un nen, acostumava a jugar amb la seva amiga Carlota quan estiuejaven a la Vall d’Aran. Una tarda, ell li havia donat una empenta mentre jugaven i la nena va caure per un pujol. Havia impactat amb el cap contra una roca coberta de molsa i havia mort a l’acte. Al costat hi havia un forat mig excavat. Potser era un cau a mig fer d’algun animal. En Joan Mercuri pare, que llavors tenia deu anys i estava molt i molt espantat, va decidir cavar amb les seves mans una petita tomba en aquell mateix indret, on va enterrar a la petita. Òbviament, tothom va buscar-la durant dies, setmanes i mesos.

De tant en tant, a les notícies, deien que s’havien trobat noves pistes sobre la Carlota. Però mai no havien aconseguit descobrir-ne la veritat. I en Joan Mercuri pare havia viscut tota la vida guardant aquell terrible secret. Quan el seu fill va mirar-lo als ulls, va veure-hi reflectida tota aquesta història. Va ser conscient que el seu do era, en realitat, una maledicció per a ell i per a qualsevol persona que es topés amb ell. Malgrat tot, el seu pare li havia fet un últim regal, perquè havia fet l’esforç d’aguantar-li la mirada. Va ser un autèntic comiat.

“Fill meu, sisplau, cobreix-te la cara”, li va pregar. I, a continuació, alçant els braços, va començar a cridar ben fort: “És La Pesta! Policia! Policia! És La Pesta! Aquí, aquí, ajudeu-me, és La Pesta!”