Ultradreta (no tornen; mai havien marxat)


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text) / TONI AYALA (foto)

Escolto tot sovint que la ultradreta ressorgeix, que tornen els nostàlgics d’un passat totalitari, que les idees extremistes i que aquell nazisme o feixisme torna. De debò, mai he cregut que hagués marxat ni un sol moment, l’única cosa que passa és que ara es visualitza més.

La ultradreta mai s’havia amagat; en tot cas, l’havien amagada, en especial, des dels mitjans de comunicació, o, potser, la mateixa societat no ho volia veure, mirava cap un altra cantó, però ser-hi, hi era.

Sense marxar lluny de casa, quedant-se pel voltant, podem repassar fets del darrer quart de segle. El 2005, ¿recordeu qui era Maria del Rosario Endrinal? Una dona sense sostre que dormia en un caixer automàtic i que va ser cremada viva per uns agressors d’idees ultradretanes. I la societat s’ho mirava com una bretolada cruel d’uns nens dolents de casa bona.

I aquell mateix any, el cas de Josep Maria Isanta, assassinat durant les festes de la Patum, a Berga, apunyalat i mort per un ultra, un fet que ens van fer passar per una batussa de jovent. 

Sense sortir del mateix 2005, l’immigrant marroquí Hamid Ouhladi, de 26 anys, trobat per uns caçadors degollat i amb cops al cap, a un camp de Granyanella, un crim encara no aclarit i del qual els tres acusats van ser absolts.

O, sense anar tant lluny, a Barcelona, el 2013, quan el senegalès Ibrahima Dieye, jugant a futbol a la via pública, va ser recriminat per un veí. I, al final, va acabar mort apunyalat pels fills d’aquell home.

No he oblidat a Gabriel Doblado Sánchez, un home de 60 anys, alcoholitzat, que anava ebri quan va ser atacat per mitja dotzena d’skins, quatre nois i dues noies, d’entre 16 i 24 anys. Era el 2 d’agost de 1995, al Districte de Nou Barris, a Barcelona, al carrer Ogassa, amb el passeig Urrútia. L’home va intentar defensar-se, però pel seu estat etílic poc es podia moure. Va rebre tants cops, sobretot donats amb els cascs de motorista i amb cadenes, que li causaren la mort.

Sovint hi penso. Doblado no era un sant, era un delinqüent de poca volada, força conegut per la policia, que encara va tenir esma de ferir a algun dels agressors, uns atacants que, pel mateix motiu, tampoc eren desconeguts pels servidor de la llei. Sovint hi penso, fa vint-i-cinc anys i ara els seus agressors tenen entre els 40 i els 50 anys d’edat: Són pares o mares? Que li expliquen als seus fills? Treballen o estan a l’atur? Tenen algun remordiment o els hi sembla que van ser grans protagonistes i es vanten del fet?

Podríem parlar de fets més recents, de Manresa, de Terrassa, de molts llocs ben propers. La diferència entre fa deu, quinze, vint anys i ara, és nul·la, només l’aparença semàntica. Ara es parla de “delictes d’odi”, volent criminalitzar els sentiments.

Però, l’arrel de tot plegat és molt més profunda i no cal carregar culpes a les escoles, sinó a tota una societat malalta. Se sembra per totes bandes missatges que, ens ho demostra la història, germinen fàcilment quan els receptors no s’han dotat de prou cultura i d’un criteri sòlid.

Això passa en els períodes socials en què només és reconeguda la superficialitat i, en canvi, els fonaments personals no compten.