Misteris de Montserrat

JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

Què és Montserrat? Alguns us diran que és una Mare de Déu, una talla romànica del segle XII feta amb fusta d’alber i faig, de noranta cinc centímetres d’alçada; d’altres us contestaran que és un monestir, just, Santa Maria de Montserrat amb orígens l’any 880, donant-se com a data fundacional l’any 1025; encara n’hi haurà qui us contesti que és una Muntanya, i diu la veritat, és un massís muntanyós de roques conglomerades, de formes singulars, que s’alça fins els 1236 metres, amb la vall del Llobregat als peus.

Monestir, Mare de Déu o Muntanya, Montserrat atreu, i molt, cada any, atrets per qualsevol de les tres coses hom pugui considerar que és Montserrat. Dos milions i mig de persones la visiten, una xifra ben controlada, en ser la zona un parc natural i delimitant-se perfectament els seus accessos.

Des de fa molts anys sovint faig conferències sobre Montserrat i he comprovat que més que la història o la descripció del lloc i dels seus tres aspectes, el que més entusiasma als oients, és justament les seves curiositats, aquells aspectes poc coneguts que es poden suggerir sota l’etiqueta de misteri.

Per exemple: On estan les destil·leries on s’elabora el famós licor Aromes de Montserrat? Algú tot visitant el monestir ha trobat en algun racó l’olor característica d’una fassina? Heu vist els alambins?

La destil·leria estava instal·lada a Can Castells, una granja dels monjos al peu de la Muntanya, fins que, el 2011, la marca es va vendre al Grupo Osborne, andalús de El Puerto de Santa Maria, la  popular marca del toro, traslladant la producció a Badalona, on també produeixen el popular Anís del Mono.

Montserrat Poch era un bandoler del segle XVI, que acabaria ajusticiat a Barcelona el 1578. Llavors, i al segles següents, fins encara al segle XIX, quan trobem un document que esmenta una persona de nom Montserrat, podem estar segur que es tracta d’un home, Montserrat era nom d’home i no de dona.

Quan Maria de Montserrat comença a popularitzar-se en l’onomàstica femenina, és a partir de 1881, quan és coronada la imatge i el Papa Lleó XIII la proclama Patrona de Catalunya, dotant-la de festa pròpia, el 27 d’abril, perquè fins aquell moment, la festivitat de la Mare de Déu de Montserrat, corresponent als seus orígens de Mare de Déu trobada, se celebrava el 8 de setembre com tantes altres advocacions marianes.

Si el 1881 va ser coronada, la imatge seria entronitzada, dotada de tron, la seva diada de 1947, en un acte multitudinari que representà en certa manera i dins dels límits repressius de l’època, el primer gran acte d’afirmació nacional catalana, després de la Guerra Civil.

Explica la llegenda que la Mare de Déu, trobada a la Santa Cova, va fer-se tant pesant en passar pel punt on avui hi ha el monestir, que van interpretar-ho com un miracle de la voluntat sobirana i allà bastiren la seva església.

Quan el segle XVI es va construir la nova església al lloc actual, al costat de l’antic temple romànic, no va ser fàcil traslladar la imatge. Si bé no va ser la força del pes, va ser la negativa dels monjos més grans a moure la Mare de Déu del seu emplaçament original, sent necessari mà esquerra i esperar prudentment un temps, a què el Senyor anés cridant al seu si, a aquells monjos més grans que tant fermament s’hi oposaven.

Més ràpid ho enllestiren el 1808, quan la Guerra del Francès, primer la portaren a diverses masies del peu de la muntanya i finalment el 1811, l’ermità de Sant Dímes, Maur Picanyol, l’amagà al forat d’una escala.

Poc després, el 1822, quan el Trienni Liberal, va ser portada a Barcelona, estant a l’Església de Santa Maria del Pi, fins que l’any següent fou retornada, amb honors a totes les poblacions per on passava, al Monestir.

Un llarg periple

Quan les exclaustracions del 1835, la imatge fou portada en secret a casa de Pau Jorba, pagès del Bruc, on va passar nou anys sense que ningú no sabia on era, ni el bisbe de Barcelona. Va ser necessari el retorn d’un dels monjos, exiliat a Palerm, per a recobrar la imatge.

Quan la Setmana Tràgica de 1909 s’amagaria uns dies, també poc abans de la Guerra Civil va ser substituïda per una còpia, com se sap que s’ha fet altres vegades, en els moments de la mort del dictador o en moments convulsos puntuals.

Sobte a Montserrat que la missa conventual sigui a les onze del matí, quan a qualsevol monestir, és a primera hora del dia, per a poder després dedicar-se plenament a l’Ora et labora, resa i treballà com és la vida del monjo. Així era fins que el progrés va alterar la vida conventual al monestir.

El 1854 la Compañia de Caminos de Hierro del Norte de España va obrir el tram ferroviari Barcelona-Molins de Rei, poc després arribava a Martorell; el 1859 arribava a Manresa, la base de la Muntanya de Montserrat, el 1861 Barcelona i Lleida quedaven unides pel tren, de manera que Montserrat quedava a l’abast de bona part de Catalunya, inclús en viatges d’un sol dia.

La gent des de l’estació de ferrocarril de Monistrol, pujava a peu o en tartanes al Monestir, quan el 1892 va obrir-se l’accés amb el ferrocarril cremallera des del peu de la muntanya, el viatge d’anada i tornada en un sol dia, sense fer-hi nit, es va popularitzar, la missa a les onze permetia als romeus, amb comoditat i rapidesa poder-hi assistir sense passar-hi la nit.

D’aquesta manera, els monjos de Montserrat es lleven a les 5,35 del matí, perquè a les 6 resen matines. No és lleven a les 5,30 ni a les 5,45, sinó a les 5,35, perquè es considera el temps exacte que es necessita per rentar-se, vestir-se i arribar al cor superior, on les resen durant uns quaranta minuts.

A les 7,30 resen laudes, fins a les 8 que van a esmorzar, dedicant-se desprès al treball o a l’estudi, fins a les 11, que té lloc la missa conventual. Tota la comunitat de nou aplegada. Acabada la missa hi ha una estona més de feina fins a les 13,30 que dinen en comunitat, acabant amb temps de lleure o per fer una becaina, per aplegar-se a les 15 hores a l’hivern, a les 15,15 a l’estiu, a resar l’hora menor. Retornen al treball fins a les 18,45 que s’apleguen de nou a la basílica per resar vespres. Quan acaben, dediquen una hora a la lectio divina, llegir detingudament els textos sagrats, per sopar a les 20,15, dedicant-se després a una estona de lleure. Resen a les 21,15 les completes i, a partir de les 22 hores, qui ho vol pot anar a dormir.

Els monjos de Montserrat, benedictins, en dedicar-se també a l’estudi, no fan com altres ordres, els cistercencs per exemple, que es lleven a mitja nit a resar.

La propietat

De qui és Montserrat? El monestir pertany a l’Orde de Sant Benet, fundada el 529, sota la branca del Subiaco. Les instal·lacions, conservació, entorn, botigues, hotel, restaurant van a càrrec de La Agricola Regional,SA, una empresa fundada el 1913, en previsió de canvis polítics, que desvincula la comunitat de la resta, encara que mantingui la majoria accionarial i nomeni el gerent, sent per tant una empresa privada, que paga impostos, liquida IVA, IAE, societats com qualsevol altra empresa, utilitzant els beneficis en neteja, sanejament, seguretat i manteniment de l’indret.

El 1997 sorgí la Fundació Abadia de Montserrat 2025, una entitat per a afrontar el mil·lenari, destinant els cabals a la promoció, millora, adaptació del lloc. La Fundació està formada per totes les entitats de crèdit catalanes, avui ja fusionades o absorbides entre si, una trentena dels majors ajuntaments de Catalunya, Generalitat, Diputacions, les grans cooperatives i col·legis professionals, els grans diaris, universitats, equips esportius i fins a centenar i mig d’empreses, les més conegudes i de primera magnitud.

Montserrat ha estat sempre un referent a Catalunya i en molts moments, en especial els delicats, les mirades s’han fixat en Montserrat. Diuen que la mesa electoral on voten els monjos montserratins, a Monistrol, no mostra diferències amb la resta de les taules electorals de l’entorn.

Montserrat polític? A finals del segle XIX, quan la Restauració, van haver de prohibir els aplecs, perquè eren utilitzats pels carlins per fer mítings contra la monarquia alfonsina. Durant el franquisme va ser un far, l’Abat Escarré obligat a exiliar-se, la tancada d’intel·lectuals quan el Procés de Burgos…

Políticament, cultural, espiritual i en els aspectes naturals, que no hi hem entrat, Montserrat és singular, únic, si no fos així no atrauria els milions de visitants que atreu, ni hi hauria tants “Montserrat” arreu del món, uns indrets dels quals en podem parlar un altre dia.