Minories


TONI AYALA (text i foto)

Vivim el temps de les minories. No és el temps de les minories oprimides, pobres, sense recursos. Tampoc és el temps de les minories integradores, que formen una majoria diversificada de minories que es conjuren per viure en pau i prosperitat. No, vivim el temps de les poderoses minories que s’imposen a les majories, fins al punt, que són aquestes minories -amb recursos, amb finançament il·limitat i amb ideologies reforçades amb diners- les que s’han proposat moldejar la societat al seu gust.

Cada dia en tenim exemples, a Espanya o arreu del món. Les poderoses minories busquen imposar-se sobre les majories, que no fan prevaldre el seu major nombre perquè viuen sota el missatge de la por i la inseguretat. És així com les majories acaben acceptant els discursos i les polítiques d’aquesta minoria.

A nivell laboral, veiem com la precarietat avança -amb el record traumàtic de les conseqüències de la darrera crisi econòmica- i com una majoria de massa treballadora sucumbeix als designis d’una minoria que delimita les regles del joc per no perdre la seva quota de poder. Això és així perquè impera el lema: “Millor tenir una mala feina que no tenir-ne cap”.

A nivell ideològic, veiem com, al contrari del que poden pensar alguns, Espanya -si es trenca- no es trencarà per culpa de Catalunya o el País Basc, ni tampoc pel modern i governamental Madrid, sinó que es trencarà per culpa de les minories ultres que planten el germen de l’odi a poc a poc, des dels pobles més petits. El darrer exemple és Coripe (Sevilla), on han cremat i afusellat un ninot que representava Carles Puigdemont, president de la Generalitat durant el procés independentista. L’alcalde del poble ho ha justificat argumentant que, entre d’altres coses, també cremen àrabs.

A Coripe, es considera festa nacional cremar ninots i afusellar-los. És l’ensenyament que transmeten de generació en generació. És la manera que han trobat de divertir-se, com si, d’aquesta manera tant inquisitorial, espantessin els seus dimonis, sense adonar-se que el seu principal diable no és Puigdemont ni cap àrab, sinó l’alt nivell d’atur que tenen al poble, entre d’altres problemes.

És difícil pensar que en algun petit municipi de Catalunya pogués existir una tradició com aquesta, però de ben segur que si haguessin cremat i afusellat a algun expresident espanyol, la Fiscalia hagués actuat a l’instant per presumpte delicte d’odi. A Espanya, no es poden penjar llaços grocs en plena campanya electoral, però sí que es poden cremar i afusellar ninots amb la imatge del líder d’un dels partits polítics que es presenta a les eleccions generals.

A Coripe tenen institucionalitzada aquesta festa, que, si no fos perquè utilitzen escopetes, podríem pensar que té reminiscències medievals. Però, no s’ha de perdre de vista que, precisament, és a Andalusia on el partit d’ultradreta Vox va aconseguir la seva primera gran victòria electoral. El seu líder, Santiago Abascal, és partidari de canviar l’himne espanyol per ‘El novio de la muerte’ i que es canti a les escoles. En un context en què es cremen i s’afusellen ninots de polítics, tampoc sembla tant desgavellat, oi?

De fet, Vox havia posat com a condició per garantir el govern de dretes andalús que desaparegués Canal Sur. Al final, no s’ha eliminat la televisió autonòmica, però hem vist com un nen de 4 anys ha aparegut en un dels programes vestit de legionari i cantant ‘El novio de la muerte’. Sí, és millor mantenir la televisió pública i fer que, a poc a poc, el missatge de les minories s’imposi a les majories, que acabaran integrant-lo si, a canvi, tenen la promesa d’aconseguir seguretat.

Als Estats Units, aquest ha sigut un dels grans secrets de l’èxit de Donald Trump. Tant és així que, si no el tomba abans cap escàndol, és molt possible que surti reelegit. Només amb països amb una alta tradició de combat social, com França, és més difícil que el discurs de les minories s’imposi a les majories. A Brasil, en canvi, l’efecte Bolsonaro va portar els ultraconservadors al poder, de la mà de l’església evangelista (no de la catòlica, encara majoritària al país), que té una influència real en les polítiques que s’hi estan implantant.

A Sri Lanka, els budistes formen el 70% de la població del país, mentre que els musulmans són el 12% i els cristians, el 7,4%, sense oblidar els hinduistes. Quan semblava que el país havia deixat enrere un passat de violència, hi ha tornat amb forma de terrorisme. La darrera cadena d’atemptats s’ha atribuït al grup islamista radical National Thowheeth Jama’ath (NTJ), que, fins ara, s’havia dedicat a fer actes vandàlics a estàtues i simbologia budista.

En aquest cas, una minoria vol imposar-se a la majoria a través de la violència extrema, entre d’altres coses, perquè reben finançament extern que provoca que una minoria tingui recursos per voler imposar-se a la majoria.

Vivim el temps de les minories. No és el temps de les minories oprimides, pobres, sense recursos. Tampoc és el temps de les minories integradores, que formen una majoria diversificada de minories que es conjuren per viure en pau i prosperitat. No, vivim el temps de les poderoses minories que s’imposen a les majories.