Montserrat al món


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text i fotos)

Enguany, la celebració de la Mare de Déu de Montserrat com a Solemnitat litúrgica, en escaure dins del dissabte de l’octava de Pasqua, es trasllada al dia 30 d’abril. No és cap cas únic, passa poc sovint, però passa quan la Setmana Santa cau molt alta.

Deia fa uns dies que tornaria a escriure sobre Montserrat, un tema per a mi recurrent en xerrades o en articles, Montserrat dona per a molt i més quan hom és un enamorat de la muntanya, un habitual del monestir i un devot de la Mare de Déu.

Al món hi ha molts indrets dedicats a la Mare de Déu catalana, un de curiós és a Roma, l’acostumen a anomenar popularment els italians Santa Maria in Montserrato degli Spagnoli,  però el seu nom oficial és Església Nacional Espanyola de Santiago i Montserrat, un nom totalment irrespectuós i únic cas al món en què un sant, per més apòstol que sigui, s’avantposa a la Mare de Déu.

Va passar que la corona de Castella, a Roma, tenia la seva església, dedicada a l’Apòstol Sant Jaume, la de Santiago; la corona d’Aragó tenia la seva, dedicada a la Mare de Déu de Montserrat. L’origen era del 1354 quan es va fundar San Niccoló di Catalani i, el 1363, amb la de Santa Margarida di Catalani, que el 1495 el Papa Borja, Alexàndre VI, va fusionar ambdues institucions que, el 1506, bastiren l’Església de Santa Maria de Montserrat sobre la capella de San Niccolò a Via Arenula.

També en temps del papat de Roderic Borja, es va reformar la de Sant Jaume, de la corona castellana, originaria del segle XIII. Ambdues esglésies continuaren fins molt després que la corona d’ambdós regnes estigués sota el mateix monarca i sobrevisqueren independents més d’un segle al Decret de Nova Planta, fins a primers del segle XIX, quan s’abandonà la de Santiago de la Piazza Navona, unificant-se en una sola església, l’esmentada, avantposant, contra els cànons, un sant a Maria.

A Bogotà hi ha en un cim, un santuari dedicat a Montserrat, Montserrate l’anomenen allà, que gaudeix de molta devoció i, a Sevilla, també presideix una de les moltes confraries de Setmana Santa, amb la diferència que la d’allà és de pell blanca.

A l’Amèrica Llatina són innombrables els llocs anomenats Montserrat i les imatges de la Mare de Déu, que és patrona de Santos, al Brasil, on un català la va portar i va protegir als habitants d’un atac pirata. O, a Buenos Aires, a Argentina, on a Montserrat està dedicada una parròquia cèntrica, que dona nom a tot el barri i, encara a Lima (Perú), al seu eixample, hi ha una imatge venerada, tot i que allà continuen fent la festa com aquí es feia fins el 1881, al setembre.

Fa poc, a la Catedral de l’Alguer vaig visitar, a la girola, la capella de la Mare de Déu de Montserrat, a la qual l’acompanya una de Queralt. Imatges de la Mare de Déu de Montserrat hi ha a diverses esglésies més del món, però a Catalunya la seva imatge està en un elevat nombre d’esglésies, que en les grans té el seu altar propi i en d’altres comparteix altar o és situada en un lateral, però, en tots els casos, és de les imatges més reconegudes i freqüentades a totes les esglésies.

Però no tothom sap que de Santuaris de la Mare de Déu de Montserrat a Catalunya en tenim dos: el de la Santa Muntanya ho és per antonomàsia, però singular és del de Montferri, a l’Alt Camp, tocant la concorreguda Ruta del Císter.

Detall de l’església de la Mare de Déu de Montserrat de Montferri.

El poble de Montferri, que fins el 1917 s’havia anomenat Puigtinyós, amb la seva església parroquial dedicada a Sant Bartomeu. El seu santuari de la Mare de Déu de Montserrat es troba en un turó als afores, a molt poca distància de la vila, que s’eleva mig centenar de metres per damunt i ofereix una excel·lent vista sobre els entorns.

Es tracta d’una església atrevida, modernista, que exteriorment evoca la Santa Muntanya, projectada per l’arquitecte Josep Maria Jujol, la nau aprofita el desnivell, està sostinguda sobre arcs parabòlics que li donen l’aspecte d’una proa i l’interior una gran cúpula que inclou el presbiteri. Les formes triangulars fan l’originalitat del sistema, amb els arcs i les finestres, la gran lluminositat, els vitralls, les formes atrevides.

Les obres, impulsades per el Pare Daniel Vives, jesuïta, van començar el 1926. Els propis habitants n’elaboraven els maons amb ciment, sorra i l’escòria del carbó del tren. Poc més de quatre anys després, amb l’adveniment de la República, la suspensió de la Companyia de Jesús que comportà la marxa de Vives a Llatinoamèrica, va aturar les obres, quedant com unes runes el que s’havia bastit.

Després va venir la guerra i tot i que Jujol mirà de rematar l’església durant la postguerra, va ser impossible, morint el 1949, però deixant sempre la inquietud en el poble per acabar-la. Passà el franquisme i la transició i, el 1987, sota la direcció de l’arquitecte Joan Bassegoda i Nonell van rematar-se les obres incabades en un procés llarg, que no culminaria fins al segle XXI, quan condicionant l’accés i entorn, es construí un campanar en l’esplanada del turó.

Es va celebrar llavors l’acabament d’aquest santuari singular, únic i de gran bellesa arquitectònica, un Montserrat que s’eleva sobre un mar de vinyes que l’envolten.