Plensa a Montserrat, filferro contra superstició


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

Darrerament he publicat a ClicOp diversos articles sobre Montserrat, la muntanya, el monestir i la Mare de Déu, tant ric i ple que, per a mi, és un calaix de sastre, un recurs recorrent, per sortir d’un compromís urgent en qualsevol article o xerrada que em demanen.

Montserrat és un tema que, almenys a Catalunya, tot el que hi ha o hi passa interessa a la majoria de gent.

Ara, la notícia és que l’artista Jaume Plensa hi ha instal·lat, tot i que provisionalment, una escultura, un cap de noia que anomena ‘Anna’, fet de filferro. És una escultura més o menys transparent, que no oculta l’entorn, però omple l’espai.

Tasques de col·locació de l’escultura ‘Anna’ de Jaume Plensa a Montserrat. / Foto: Museu de Montserrat – Facebook

Plensa pica fort, de nou se li reconeix la seva obra, després d’haver passat pel mar del tedi, incomprensiblement ignorat, poc reconegut en una època ben recent. Potser a Montserrat, qui li ha encarregat la figura és una de les testes més lúcides del panorama de l’art a Catalunya, el pare Josep de Calasanç Laplana, director del Museu de Montserrat, de la seva revista Propileu i membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi.

L’escultura no hi serà sempre, s’anuncia que romandrà a Montserrat fins l’endemà del dia de difunts, el 3 de novembre, però potser seria bo que l’abat Josep Maria Solé i la comunitat es plantegessin destinar el punt on és l’obra d’art com a lloc permanent d’exposició. Segur que seria bo.

Quan en xerrades parlo d’anècdotes i curiositats de Montserrat, acostumo a comentar un fet que es dona a l’atri, allà on han posat el cap de filferro. L’atri de Montserrat, aquest pati porticat entre la façana del monestir i la de la basílica, és del segle XVIII, però seria, en començar la segona meitat del segle XX, quan es va reformar totalment i se li va donar l’aire actual.

Va ser llavor quan afegiren els esgrafiats a les parets interiors explicant la història de la dualitat montserratina, la d’un monestir benedictí que també és santuari marià, altres elements i el mosaic del terra.

El mosaic, de marbre, té formes geomètriques i fa una gran circumferència al bell mig del pati, amb un punt concèntric al mig, sent dissenyat, insisteixo en la dècada dels cinquanta del segle XX, inspirant-se en el de la plaça del Capitoli de Roma, obra de Michelangelo Buonarroti i del segle XVI. La temàtica de la rodona, no ho sé, però m’inspira la creació, amb nombrosos animals marins: piciformes, crustacis, estrelles, octòpodes, ambdós cercles estant orlats per unes inscripcions llatines.

L’escultura ‘Anna’, de Jaume Plensa, a Montserrat. / Foto: Museu de Montserrat – Facebook

A Montserrat hi ha de tot, el fet de passar-hi gairebé tres milions de visitants anuals, molts catalans, molts forasters, indica una varietat de persones molt gran i no tots venen només a visitar a la Moreneta. Montserrat sempre ha inspirat misteri, des del mític immens llac subterrani o que la muntanya és buida de dins, passant per la llegenda del diable dels Pouetons de les Agulles fins als albiradors d’ovnis, cercadors del Sant Grial o partidaris del magnetisme montserratí i les forces tel·lúriques, el més enllà aquí mateix, està servit.

Entrant o sortint de la basílica no es estrany trobar-se palplantada una persona, o una colla, mans obertes, o agafant-se de les mans, al bell mig del cercle. La raó és perquè creuen que aquella rodona obeeix a la senyalització que indica el punt precís de connexió còsmica… bé no seguiré ara aquí tot el discurs filosòfic, esotèric, màgic, astrològic i ocultista que t’engeguen quan preguntes que hi fan allà amb aquella cara transcendental i percepció d’èxtasi.

La veritat és que, a part de nosa en el pas dels fidels i peregrins en accés a la basílica, ni molesten ni emprenyen però… home, aprofitar un lloc de culte, tant emblemàtic i estimat per moltes persones, immensament freqüentat en diades i festius, per a muntar un pessebre totalment aliè a les creences i al culte que s’hi ret, pot ser comparable a voler alçar un castell davant la Kaba de la Meca.

Tot això que explico no és nou, ve de fa anys, de quan la fe va començar a dominar el món, perquè malgrat les queixes que les esglésies cada vegada estan més buides, mai la gent ha cregut tant com ara, uns temps en què tothom creu sigui en els horòscops, l’astrologia, les filosofies orientals, les teràpies d’aigua bullida, els aliments prodigiosos, els endevinetes, els guaridors de peatge o les bruixes pels mals d’amor.

Els monjos de Montserrat, una mica preocupats, fa uns anys van decidir de posar una jardinera en aquell punt, una d’aquestes grans i rodones, que sense trencar l’estètica evitessin les aturades dels aprenents de levitant. Plantaren unes formoses plantes de flors vistoses a la jardinera, plantes que no arrelaven, o millor, les arrencaven els qui creien en les virtuts màgiques de l’indret, pensant que, en créixer allà, aquelles flors tenien unes virtuts magnètiques capaces de qui sap què. Així que van optar finalment per retirar l’obstacle.

Ara, almenys fins el 3 de novembre, gràcies a l’Anna, el cap esculpit en filferro per Jaume Plensa, els palplantats en solitari i les rotllanes d’invocadors de les dimensions no mesurades ho tindran pelut.

Anna, allà instal·lada es doblement una obra d’art, tant per la seva estètica, com per la funció en bé de la cultura tot barrant la ignorància.    


Post a Comment