El ‘top manta’ de Babilònia


TONI AYALA (text i fotos)

El CaixaForum de Barcelona té en cartell la mostra Luxe, dels assiris a Alexandre el Gran. Segons ens expliquen, “ivoris, joies, relleus, vidre, or i metalls de totes les parts del Pròxim Orient antic ens mostren la importància del luxe en les relacions de comerç i poder de les antigues civilitzacions”.

“En aquesta exposició es fa un extens recorregut per la producció, varietat i valor d’aquests objectes preuats, des del 900 fins al 300 aC”, relaten en la presentació de la mostra.

Ara bé, un cop vista, destaquen dos elements.

El primer és purament tècnic: la reproducció en color dels jardins penjants de Babilònia resseguint els traç d’un relleu antic mitjançant una projecció és una solució tècnica absolutament encisadora i espectacular. Molt original. Val molt la pena de veure-ho.

El segon element és reflexiu, ja que és un nexe d’unió entre l’antiguitat i l’actualitat. I és que un dels missatges més moderns que podem trobar en aquesta mostra sobre l’antiguitat és com, si bé el luxe està a l’abast només dels més rics, els més pobres se les enginyen per imitar aquest luxe i fabricar i vendre productes que s’hi assemblin, però molt més barats. Sovint són còpies elaborades amb materials més econòmics, però que estan fetes gairebé com un calc dels originals luxosos.

I és que, senyores i senyors, en l’antiguitat també existia el top manta. Avui, a Barcelona, trobem les botigues de luxe del Passeig de Gràcia, on podem trobar productes de Louis Vuitton a preus desorbitats, però, alhora, podem adquirir-ne la imitació exposada sobre una manta a la vorera del mateix passeig. Doncs bé, un fenomen tant actual com aquest és tant vell com mil anys abans de Crist.

Un bol luxós d’àgata al costat d’un altre que imita el luxe amb el vidre.

A l’antiguitat, de la mateixa manera que la classe més poderosa feia ostentació del luxe i fomentava tot una indústria artesana del luxe, en paral·lel, apareixien els mercats de falsificacions. Mobles, roba i estils decoratius s’imitaven amb materials més barats que, òbvimanet, tenien un mercat de clients potencial molt més ampli.

Per exemple, l’àgata es copiava fent servir vidre de colors. Un altre cas: els segells cilíndrics els portaven individus destacats i posseïdors de grans riqueses (es feia rodar damunt l’argila humida de documents gravats i funcionava com una signatura), però n’hi havia que se les empescaven per obtenir-ne segells d’aspecte luxós, però més barats. Per exemple, algunes pedres, com l’àgata, es podien tenyir amb mel per atorgar-los un aspecte més rar i car.

A l’antiguitat, els teixits blau i morat eren molt apreciats i cars. I l’alabastre era molt preuat per la seva qualitat translúcida, però molt costós, així que es fabricaven atuells similars més econòmics en ceràmica. També es feien imitacions en argila d’atuells cars de metall. Tot plegat, si estem atents, ho podem descobrir en l’exposició Luxe, dels assiris a Alexandre el Gran del CaixaForum.

Un flascó d’oli perfumat fet d’argila més barata al costat d’un de més car i preuat fet d’alabastre.

Segurament, no és aquest l’objectiu de la mostra, però, si ens hi apropem amb la ment oberta, probablement, ens ajudarà a relativitzar problemes actuals, com el top manta, si el veiem amb la perspectiva dels segles.