24


TONI AYALA (text) / MIQUEL FUSTER (dibuix)

L’Albert també es deia Josep i, també, Fermí, i, també, Pere, i, també, Agustí, i, també, Marc, i, també, Lluís, i, també, Martí, i, també, Gregori, i, també, Miquel Àngel, i, també, Jesús, i, també, Joan, i, també, Artur, i, també, Xavier, i, també, Bartomeu, i, també, Jaume, i, també, Sergi, i, també, Carles, i, també, Vicenç, i, també, Francesc -si bé, els seus amics l’anomenaven Quico-, i, també, Ramon, i, també, Enric, i, també, Felip, i, també, Salvador.

Tenia vint-i-quatre noms perquè, en realitat, tenia vint-i-quatre vides diferents.

Els metges no havien sabut mai com catalogar el seu cas, que, òbviament, era únic al món. Havien descartat que patís cap trastorn múltiple de la personalitat, perquè no tenia diferents “personalitats”, sinó que era un fet real que vivia vint-i-quatre vides en un mateix cos.

Primer va ser l’Albert, però després va adonar-se que també era en Josep. És a dir, durant les dotze primeres hores del dia vivia com l’Albert i, durant les altres dotze, ho feia com en Josep. Després, va ser també en Fermí, de tal forma que dividia les vint-i-quatre hores del dia en tres parts iguals entre l’Albert, el Josep i el Fermí. Amb el pas dels anys, va adonar-se que també creixia dins seu en Pere, així que va passar a ser l’Albert durant sis hores; en Josep, durant sis hores més; en Fermí, durant altres sis hores i, en Pere, durant sis hores més. Poc temps després, va aparèixer en escena l’Agustí i, tot seguit, el Marc. I, amb el pas dels anys, van anar apareixent també en Lluís, en Martí, en Gregori, el Miquel Àngel, el Jesús, en Joan, l’Artur, en Xavier, en Bartomeu, en Jaume, en Sergi, en Carles, en Vicenç, el Francesc -si bé, els amics l’anomenaven Quico-, en Ramon, l’Enric, en Felip i en Salvador.

I, aquí es va quedar, quan va arribar als 50 anys, convivia un total de vint-i-quatre vides, una vida per a cadascuna de les hores del dia. Per això, els metges van donar a conèixer el seu cas al món amb el nom de ‘La síndrome del 24’.

Tothom es preguntava com s’ho feia per poder viure vint-i-quatre vides diferents en un mateix dia. Al principi, quan només era posseïdor de tres o quatre vides era més fàcil. Però, ara, fins i tot tenia moltíssimes dificultats per poder descansar. El problema era que cap de les seves vint-i-quatre vides estava disposada a sacrificar-se i invertir la seva hora de vida que tenia cada dia per dormir. És a dir, l’Albert, el Josep, el Fermí, el Pere, l’Agustí, el Marc, el Lluís, el Martí, el Gregori, el Miquel Àngel, el Jesús, el Joan, l’Artur, en Xavier, en Bartomeu, el Jaume, el Sergi, el Carles, el Vicenç, el Francesc -si bé, els seus amics l’anomenaven Quico-, el Ramon, l’Enric, el Felip i en Salvador volien viure aquella hora de vida que tenien cada dia al màxim. El primer que va adonar-se del perill que corrien tots ells va ser l’Albert, que va anar a demanar consell al metge.

– “Han de prendre consciència els vint-i-quatre, que en algun moment hauran de descansar. Si algun de vostès no dorm, acabaran morint-se tots”.

– “Ja, però, és que tots volem estar desperts. S’imagina vostè que només pogués viure una hora al dia? Què faria? Es passaria aquest poc temps de vida dormint?”.

– “Ja ho entenc i crec que, per buscar una solució a aquest problema, hauria de conèixer més a fons la vida de tots. Perquè jo conec quina vida porta vostè, Albert, perquè és el meu pacient. Sé que té 50 anys, que és tècnic electricista, que treballa per la nit, que està casat i que té tres fills, però no sé quina vida porten els altres vint-i-tres, perquè no són pacients meus. Vostè sap com viuen els altres vint-i-tres?”.

– “La veritat és que no ho sé del cert, perquè els vint-i-quatre portem vides autònomes, encara que compartim el mateix cos, però sí que sé que tots escrivim les nostres vivències en un diari personal. La majoria tenim edats diferents i el nostre cos s’adapta, cada hora, a l’edat que té cadascú, com vostè bé ja sap”.

– “Doncs, si pogués aconseguir llegir el diari dels altres vint-i-tres podria fer-me un perfil més ajustat de cadascun i buscar-hi una sortida”.

En els dies posteriors, l’Albert va aprofitar la major part de la seva hora de vida diària per recopilar dades dels diaris personals dels altres vint-i-tres. En alguns no hi havia gran cosa, donada la curta edat d’algun d’ells. Tant és així que li va costar més temps i molt més esforços del que es pensava complir amb la seva missió. Realment, els vint-i-quatre tenien vides totalment diferents. Només hi havia alguns pocs que compartien alguna cosa o que es coneixien entre ells. Fins i tot, alguns d’ells vivien molt lluny dels altres. Però, l’hi anava la vida. Així que, quan l’Albert va completar tota la informació sobre els altres vint-i-tres, la va compartir de seguida amb el seu metge, que la va analitzar amb molta atenció.

Josep

“Té 48 anys, està casat i té sis fills. És membre de l’Opus Dei. Viu a Barcelona. Va a missa tots els diumenges i ajuda en l’eucaristia. Treballa de professor d’Ètica en una universitat privada catòlica”.

Fermí

“Té 45 anys, està casat i té una filla. És mestre i entrenador d’un equip de bàsquet infantil femení. Viu a Sabadell”.

Pere

“Té 41 anys, està divorciat i té dues filles. Té una botiga de queviures que comparteix amb un soci paquistanès a prop de la Rambla. Viu a Barcelona”.

Agustí

“Té 38 anys, viu sol i no té fills. Li agrada sortir de festa i lligar. Viu a Barcelona, però treballa a la fàbrica del seu pare a prop de Manresa”.

Marc

“Té 37 anys, viu en parella, però no està casat. No té fills. Va conèixer a la seva companya per Internet. Viu a Montcada i Reixac. Treballa a la Renfe”.

Lluís

“Té 34 anys, viu a Barcelona en un pis compartit amb altres dos homes. És gai, igual que els seus dos companys, amb els quals fa trios tres cops a la setmana. Té un bar de copes al Gaixample, on acostuma a organitzar festes temàtiques on tothom va curt de roba. És un participant actiu de la desfilada del Pride Barcelona, on hi té la seva pròpia carrossa. Va estar vivint durant cinc anys a San Francisco, durant tres anys a Amsterdam i durant dos anys a Sidney. Parla molt bé l’anglès”.

Martí

“Té 33 anys. És sacerdot. Viu en una residència del Bisbat de Barcelona. Sempre ha volgut viatjar a l’Àfrica per ajudar en una missió d’evangelització al Txad”.

Gregori

“Té 30 anys. És jugador de futbol a Tercer Divisió. Viu a Lleida. Va arribar a jugar a Primera Divisió amb l’Espanyol. Viu sol, però té xicota”.

Miquel Àngel

“Té 28 anys. És artista multidisciplinar. Acostuma a muntar performances a Barcelona i voldria fer-ho a Berlín i Roma, les altres dues ciutats que li agraden per desenvolupar el seu art. Ha tingut vàries relacions amb dones, homes i amb algun animal”.

Jesús

“Té 25 anys. És analista de sistemes. És molt intel·ligent, encara que porta una vida molt avorrida. Viu amb els seus pares”.

Joan

“Té 24 anys. Viu amb el Lluís en el pis que comparteixen a Barcelona. Participa amb ell en els trios que fan tres cops a la setmana. L’ajuda en el bar del Gaixample, on treballa de cambrer, i en el Pride Barcelona. Ell pinta la carrossa”.

Artur

“Té 23 anys. Viu amb en Lluís i el Joan. És el tercer membre del trio que practiquen tres cops a la setmana. És estudiant de Química, tot i que li agrada més la Física”.

Xavier

“Té 23 anys, també. Viu a Saragossa. Treballa a l’estació central d’autobusos. És originari de Barcelona, però es va autoexiliar després de patir un desengany amorós amb una dona trenta anys més gran”.

Bartomeu

“Té 22 anys, és estudiant d’Informàtica i fa treballs de hacker en secret per a WikiLeaks. El seu ídol és Julian Assange”.

Jaume

“Té 22 anys també, és estudiant d’Informàtica a la mateixa universitat que en Bartomeu i van a la mateixa classe. De fet, comparteixen els apunts. També fa treballs per a WikiLeaks. Li agradaria fundar una start up tecnològica, fer-se immensament ric i vestir sempre els mateixos texans i la mateixa samarreta ajustada. És membre d’Anonymous, però no ho sap ningú”.

Sergi

“Té 21 anys. Viu a Tarragona, on somia a convertir-se en arqueòleg. Assegura que a la ciutat romana hi ha amagat un gran tresor imperial que encara ningú no ha trobat”.

Carles

“Té 20 anys. Ni estudia ni treballa”.

Vicenç

“Té 19 anys. Tampoc estudia ni treballa”.

Francesc

“Té 18 anys. Estudia per entrar a la universitat i es paga les classes treballant en un McDonald’s. Els seus amics l’anomenen Quico”.

Ramon

“Té 15 anys. No li agrada el nom que li van posar els seus pares. Mai no s’hi ha sentit identificat. Rebutja frontalment el capitalisme. És okupa al barri de Gràcia d’ençà que es va escapar de casa”.

Enric

“Té 14 anys. Està enamorat d’una companya de l’institut, que surt amb el noi més guapo i que és també el noi que fa més ràbia a tothom, no només perquè és el més guapo, sinó perquè surt amb la noia més atractiva i de la qual tothom està enamorat. Se sent desgraciat”.

Felip

“Té 10 anys. Pateix assetjament escolar. Els seus companys se’n mofen, simplement, perquè es diu igual que el Rei. Ha canviat de col·legi dos cops, però sempre ha acabat sent víctima del mateix tipus d’alumnes covards, que mai actuen sols, sinó que sempre es fiquen amb ell en grup. Han gravat algun vídeo vexatori i l’han penjat a les xarxes socials. Fins al moment, ningú a l’escola ha actuat amb contundència per ajudar-lo. Se sent desprotegit pels mestres i pel sistema educatiu”.

Salvador

“Té 6 anys. Encara està buscant el seu lloc al món. És un nen sobreprotegit, amb moltes activitats extraescolars. Els seus pares li han pagat un curs d’anglès avançat per a infants de 6 anys que estan buscant el seu lloc al món”.

El metge de l’Albert va gratar-se la barbeta uns segons, com si aquelles pessigolles que s’estava autoinfligint amb els dits poguessin fer que pensés més ràpid i d’una forma més encertada. L’Albert estava inquiet, perquè se li acabava l’hora de vida que tenia assignada per aquell dia. El doctor va adonar-se que el pacient s’estava posant neguitós i, finalment, va proposar una solució.

– “Hauria de provar de convèncer a almenys onze dels altres vint-i-tres per tal que, cada dia i de forma alterna, sis de vostès dormin una hora. És a dir, demà podrien sacrificar la seva hora de vida per dormir vostè, en Josep, en Fermí, en Lluís, en Martí i en Gregori, i, al dia següent, en Jesús, l’Artur, en Xavier, en Bartomeu, en Carles i en Vicenç. Amb la resta no hi comptaria. No hi ha res a fer”.

– “I per què creu que aquests hi accediran?”.

– “A en Josep li pot dir que, si no descansa, al final no podrà ni anar a missa els diumenges; a en Fermí, que necessita dormir per controlar bé el joc i lidiar amb els pares de les nenes de l’equip de bàsquet infantil femení; en Lluís pot sacrificar una hora cada dos dies, perquè encara li queden hores a la setmana per practicar tres cops el trio; en Martí és sacerdot i, en teoria, hauria de fer el millor per a la comunitat; i en Gregori és evident que ha d’agafar forces per al partit del cap de setmana. Pel que fa al segon grup, encara està més clar: en Jesús té una vida de pena; l’Artur és estudiant i no crec que li importi dormir si té assegurada la diversió la resta de dies amb el Lluís i el Joan; en Xavier també té una vida que fa aigües per tot arreu i, si s’ha autoexiliat, també pot dormir; en Bartomeu és seguidor de Julian Assange, així que segur que s’oferirà de voluntari; en Carles ni estudia ni treballa, així que si li diu que ha de descansar una hora cada dos dies, segur que s’ho pren com una obligació de la qual n’estarà orgullós i, segurament, els seus pares, també; i, per últim, en Vicenç, que és un cas semblant al del Carles”.

– “I per què no li ho proposem al Joan?”.

– “Per què s’ha de fer càrrec del bar del Lluís quan ell estigui dormint, sinó el Lluís no hi accedirà. Li dirà que no pot tancar el negoci”.

– “Sí, té raó, ben pensat”.

– “I per què no li ho diem a l’Enric? Se sent desgraciat”.

– “Ja, però si li diem que ha d’anar a la banqueta encara se sentirà més desgraciat”.

– “I al Salvador?”.

– “És impossible fer dormir un nen de 6 anys que està buscant el seu lloc al món i que està apuntat a tantes activitats extraescolars. És hiperactiu”.

– “Ben vist, també. Es nota que vostè és el metge”.

– “I el Ramon?”.

– “És antisistema. Ja li està bé que hi hagi aquest desordre en les seves vides”.

– “I què em diu d’en Jaume?”.

– “Una cosa és passar desapercebut i una altra de molt diferent esborrar-se del mapa”.

– “I en Pere?”.

– “No deixarà mai sol al seu soci paquistanès”.

– “En Marc?”.

– “Va conèixer la seva parella per Internet. Aquesta gent no dorm, només xateja. Són reincidents”.

– “I l’Agustí?”.

– “Li agrada massa sortir de festa”.

– “Sí, és clar. No seguiré. M’ha convençut. Confio en el seu pla”.

L’Albert va aconseguir contactar amb els altres onze escollits per dur a terme aquella teràpia de xoc per evitar que tots morissin de cansament.

Les sospites del metge eren fundades. La seva anàlisi va ser tant acurada que tots van accedir a posar a la pràctica aquella recepta del doctor.

Els sis del primer grup (Albert, Josep, Fermí, Lluís, Martí i Gregori) invertien la seva hora de vida en dormir els dimarts, els dijous i el dissabte, mentre que el segon grup (Jesús, Artur, Xavier, Bartomeu, Carles i Vicenç) ho feien els dilluns, els dimecres, els divendres i el diumenge. Segons la teoria del metge, d’aquesta forma, seria com si els vint-i-quatre -que compartien el mateix cos- descansessin sis hores diàries. Però, a la pràctica, això no va ser així. El Joan, l’Enric, el Salvador, el Ramon, el Jaume, en Pere, en Marc, el Felip, el Sergi, el Francesc -a qui els amics anomenaven Quico-, el Miquel Àngel i l’Agustí van acabar morint per falta d’hores de son, perquè mai no dormien cap hora a la setmana.

Així va ser com les vint-i-quatre vides es van reduir en poques setmanes a dotze. Però, va ser per poc temps, perquè, qui està avesat a viure més d’una vida paral·lela n’és, en realitat, un addicte. I és així com aviat van tornar a ser tretze, catorze, quinze, setze… i, passats cinc anys, ja tornaven a ser vint-i-quatre, un per a cada hora del dia.

Els nous (l’Òscar, l’Àlex, l’Hugo, en Pau, l’Álvaro, l’Adrià, el David, l’Iker, en Mario, l’Isaac, el Cristian i en Jordi) no van respectar la norma de sacrificar-se per dormir. De nou, va sorgir el conflicte, com una roda que mai no s’atura. Al final, exhausts, van acabar morint tots a causa de l’anomenada ‘Síndrome del 24’.


Post a Comment