El cas Huawei


TONI AYALA (text i foto)

El conflicte de Huawei és l’exemple més clar que ens trobem en ple ressorgiment de la Guerra Freda, que un dia es focalitza en un problema geopolític, com Veneçuela, Iran o Corea del Nord, i un altre se centra en el vessant més purament comercial.

En qualsevol cas, com en la Crisi dels Míssils de Cuba de l’octubre del 1962, l’equilibri de forces fa que la sang no arribi al riu. I, en el cas de Huawei, tot plegat recorda molt les Guerres de l’Opi del segle XIX. I és que els conflictes comercials entre el gegant xinès i les potències occidentals es remunten a ben lluny.

El comerç marítim directe entre Europa i l’Imperi xinès va començar en el segle XVI, després que els portuguesos establissin la colònia de Goa a l’Índia, i poc després la de Macau en el sud de la Xina. Després de la conquesta espanyola de les Filipines, el ritme de l’intercanvi entre la Xina i Occident es va accelerar molt. No en va el Galeó de Manila va transportar més plata a la Xina que la Ruta de la Seda.

Des de la Xina es va intentar limitar a un mínim el contacte amb el món exterior. Es pot dir que els xinesos van intentar aplicar llavors l’“Amèrica primer” de Donald Trump, adaptant-la a un lema propi: “la Xina primer”. Per això, els xinesos només van permetre el comerç pel port de Cantó. Tant és així que van aplicar, ja en aquella època, una política aranzelària molt trumpista: van establir monopolis i tràmits rigorosos per a restringir el flux del comerç, cosa que va provocar alts preus de venda per als articles importats i una demanda limitada.

Tot plegat va donar peu a les guerres de l’Opi o les guerres anglo-xineses. La Primera va durar de 1839 a 1842. La Segona, en la qual França es va implicar amb els britànics, va esclatar el 1856 i va durar fins al 1860. Les causes van ser els interessos comercials que van crear el contraban britànic d’opi a l’Índia i a la Xina i els esforços del govern xinès per imposar les seves lleis a aquest comerç.

La derrota xinesa va fer que els britànics obliguessin els xinesos a obrir diversos ports al comerç exterior i que s’annexiossin Hong Kong. Portugal va seguir als britànics, forçant termes d’intercanvi desiguals a la Xina i l’ampliació de Macau, sota domini portuguès des del segle XVI.

Com a resultat, tot plegat va contribuir a la Rebel·lió Taiping a mitjan segle XIX, la Rebel·lió dels Bóxers a principis del segle XX i la caiguda de la Dinastia Qing el 1912. També va acabar amb el relatiu aïllament xinès respecte a Occident.

Al maig del 2019, la nova guerra de l’Opi és tecnològica i és entre els Estats Units i la Xina, però té una dimensió molt global. La decisió del govern de Trump de prohibir a les empreses nord-americanes fer negocis amb Huawei al·legant motius de seguretat nacional ha afectat a tota la cadena de subministraments mundial. Per això, se n’ha aprovat una pròrroga de 90 dies.

Després que Google confirmés que tallarà llaços amb Huawei, els principals fabricants de xips i semiconductors dels EUA, com Intel, Qualcomm, Xilinx i Broadcom, han ordenat deixar de subministrar a Huawei.

Donald Trump està tractant el conflicte com si fos una emergència nacional en el sector de les telecomunicacions, doncs considera que és un risc per a la seguretat nacional. Estem, doncs, davant d’una crisi dels míssils, encara que, afortundament, sense míssils. Washington acusa Huawei d’ajudar a espiar al Govern xinès i porta temps pressionant als seus aliats perquè no li confiïn el desenvolupament de les seves xarxes 5G, com ara al Regne Unit.

Però el cas és que, per exemple, la Xina ha rebut suport d’empreses nord-americanes, com ara Lumentum Holdings, una companyia tecnològica de reconeixement facial, que ja ha anunciat que ha paralitzat la seva relació comercial amb Huawei.

Si el problema és l’espionatge, qualsevol usuari d’internet sap que és espiat. Quan cerques a Google un país, tot seguit et surten anuncis de companyies aèries o d’hotels. L’anàlisi de l’activitat de navegació a Internet és, també, espionatge. 

A nivell pràctic, sembla que la decisió dels Estats Units perjudicarà els usuaris, encara que Huawei ha assegurat que ha fet “contribucions substancials” al desenvolupament del sistema operatiu Android i que oferirà actualitzacions de seguretat i serveis postvenda a tots els seus equips, malgrat que Google deixi de vendre-li components i programari.

Android és el sistema operatiu més utilitzat del món, capaç d’eclipsar Windows i iOS. El seu ús en la majoria de països del món està supeditat als serveis de Google que ara ha perdut Huawei. Ara bé, en el món de la tecnologia sempre hi ha possibles vies de solució als problemes. Sense anar més lluny, els fabricants de telèfons i tauletes amb Android a la Xina ja utilitzen mecanismes per a suplir a Google.

Els mòbils venuts a la Xina vénen amb aplicacions diferents, utilitzen sistemes diferents per a enviar les notificacions, gestionar els pagaments, comprar apps, entre d’altres. Si ja s’ha creat aquest ecosistema aliè a Google a la Xina, ¿Huawei aconseguirà implantar-ho a fora?

Huawei podria crear una tercera gran alternativa a Android en la forma d’EMUI, la seva versió pròpia d’Android que a Occident està limitada a una sèrie de diferències estètiques. Seria Android, però a l’estil xinès. Si aconsegueix estendre-ho, ¿la política de Trump serà un problema o acabarà essent beneficiosa per a la Xina?

De moment, tot el que va perdre la Xina a les antigues guerres de l’Opi ja ho ha recuperat…


Post a Comment