Millenovecento novanta due

TONI AYALA (text)

El primer dia de cole sempre és especial. Ho és quan no coneixes ningú i sents el nervis de l’estrena. I ho és també quan, amb el pas dels anys, esperes retrobar-te amb els teus companys o amics després del període de vacances. És a l’escola on ens eduquen i, també, on ens ensenyen educació, dos conceptes que semblen el mateix, però que no ho són, tot i que són complementaris i igual de necessaris. Ens diuen que hem d’atendre les explicacions del professor, que hem de respectar els altres i, en definitiva, ens inculquen civisme per preparar-nos per a viure en societat.

Molts dels diputats que han tornat al Congrés aquesta setmana per a l’inici de la nova legislatura ja es coneixien. Hi han anat sabent que s’hi retrobarien amb d’altres diputats i diputades, amics i coneguts. D’altres, tenien el cuquet del primer dia, ja que s’estrenaven i recollien l’acte de representants del poble per primera vegada. Tots i totes han tornat, doncs, al cole, després d’un període de vacances marcat per l’avançament electoral. I ja el primer dia molts d’ells han suspès.

De ben segur que a cap mestre se li pot passar pel cap posar un vídeo a l’aula mostrant com ha sigut el primer dia de cole dels diputats del Congrés espanyol, doncs la mala educació i la falta de respecte vers els companys d’escó ha sigut manifesta. Quan algú, de forma premeditada i organitzada, silencia les paraules d’un altre diputat elegit democràticament no li està tapant la boca a qui parla, sinó a tots els ciutadans i ciutadanes que l’han votat i, per extenció, a l’essència mateixa de la democràcia a Espanya.

Vox és un partit que, com se sap, actua d’acusació en el judici al Tribunal Suprem sobre el Procés independentista català. I Vox és un partit que, com se sap, s’ha estrenat al Congrés dels Diputats en aquesta legislatura. I ho ha fet intentant silenciar en l’hemicicle la veu d’aquells a qui, per contra, intenta fer parlar en el judici. No han sigut els únics…

Segurament, ens hem de començar a acostumar a aquest tipus d’escenes al Congrés, que ens recorden a les que es produeixen de tant en tant al Palazzo Montecitorio de Roma, on més d’una vegada els diputats italians han arribat a les mans. No és un bon exemple ni pels infants que aprenen educació a l’escola ni tampoc per a la ciutadania en general.

Aquest inici accidentat de curs al Congrés espanyol fa pensar en la trama de la magnífica sèrie italiana 1992 (Millenovecento novanta due), un drama polític esquitxat de corrupció, intrigues de poder i males arts. Fins i tot, en alguna escena es pot veure algun dels aldarulls que es munten al Parlament italià. Va tenir tant d’èxit que es va rodar una segona part, 1993, amb la figura de Silvio Berlusconi ben present, i se n’espera una tercera part, 1994, amb expectació, per tancar-ne la trilogia.

Es dona el cas que 1992 va ser un bon any a Espanya. Va ser l’any dels Jocs Olímpics i de l’Exposició Universal de Sevilla. Si mirem enrere, podrem veure al Príncep Felip -ara rei- desfilar per l’Estadi Olímpic de Montjuïc, mentre Iñaki Urdangarin -ara, condemnat i empresonat- formava part de la selecció espanyola d’handbol abans de casar-se amb la Infanta Cristina de Borbó.

En aquell millenovecento novanta due ningú no silenciava ningú quan intentava parlar al Congrés dels Diputats i les diferents administraciones públiques havien col·laborat per a garantir l’èxit d’aquelles cites internacionals. Per a Barcelona, aquell 1992 va ser importantíssim, estratègic, vital. En aquell any, a Espanya, també governaven els socialistes, amb Felipe González, i, també, un socialista presidia la Cambra Baixa de les Corts espanyoles. Però, ningú no silenciava ningú a l’hemicicle.

En aquell millenovecento novanta due tot era igual, però, alhora, molt diferent. PSOE i PP concentraven 282 dels 350 diputats, donant forma a un bipartidisme amb alternança de govern que ha durat dècades. I CiU era la força nacionalista catalana al Congrés, amb 18 diputats. Era una Espanya en la qual encara aguantava el CDS (14 diputats). Ara, en aquest 2019, els dos partits nacionalistes catalans són independentistes (ERC i JxCat) i tots dos tenen diputats electes en presó preventiva. I, a l’actualitat, ja s’ha trencat el bipartidisme de PSOE i PP. Hi ha un nou mapa polític a Espanya, que obliga a una nova cultura i educació política.

El diari The Guardian, en la seva crítica sobre la sèrie 1992 va afirmar que era “una aterridora i alliçonadora història d’antipolítica”. Si ens fixem en el primer dia de cole dels diputats del Congrés espanyol, potser podríem concloure que també estem entrant de ple “en una aterridora i alliçonadora història d’antipolítica”. I és que Espanya, que va viure aquell 1992 de glòria, ara, sembla que vol entrar en el seu propi millenovecento novanta due polític, grotesc i extravagant.