Everest


TONI AYALA (text i foto)

L’Everest és la muntanya més alta de la Terra, amb una altitud de 8.848 metres sobre el nivell del mar. Està localitzada en el continent asiàtic, en la serralada de l’Himàlaia, delimitant la frontera entre la República Popular de la Xina i el Nepal.

Aquesta seria la definició de diccionari de l’Everest. Però, en la realitat, simbolitza el desig de l’espècie humana per conquerir la naturalesa, per demostrar que els humans són els dominadors del planeta. Només es poden entendre així les cues que s’estan formant de turistes – alpinistes que volen fer el cim en aquesta muntanya.

En tres dies han mort vuit d’aquests turistes alpinistes. Fins a 500 han arribat a coronar l’Everest en 48 hores, gràcies a la infraestructura en material i els sherpes de les agències d’expedicions. La muntanya més alta del món ha esdevingut un pur negoci turístic, com pot ser qualsevol altra. Hi ha qui visita la Sagrada Família i qui opta per pujar fins a 8.848 metres d’altitud.

I si la massificació turística ha acabat causant problemes a Barcelona (no només en els entorns de la Sagrada Família) és normal que estigui provocant-los també a l’Everest. Vivim en un món globalitzat i els mals usos i costums es viralitzen.

A Catalunya, també hem tingut maldecaps amb l’accés massiu a la muntanya. La prova més evident és la moda dels caçadors de bolets. La naturalesa és amant de l’equilibri. Els humans, no. A les persones els atrauen els excessos. Es mimetitzen sovint amb el que fan els altres. Per això, de tant en tant, la natura peta i protesta. És el que, llavors, anomenem ‘desastre natural’.

Les morts a l’Everest -i les escombraries dels alpinistes que s’hi acumulen- no són un ‘desastre natural’, sinó més aviat un ‘desastre humà’. És normal que la muntanya protesti. I encara sort que no hi ha bolets allà dalt.