La gran pregunta de Noa Pothoven


TONI AYALA (text)

El cas de la noia holandesa Noa Pothoven, qui va morir el passat 2 de juny a casa seva, a Arnhem, amb només 17 anys, ha reobert de nou el debat de l’eutanàsia. Es discuteix si, en aquest cas, s’ha tractat d’un suïcidi més aviat, ja que la jove feia anys que patia estrès postraumàtic, depressió i anorèxia fins que es va deixar morir. I és que, als 11 anys, va patir una agressió, als 12 va sofrir abusos sexuals i als 14 la van violar.

Els experts consideren que el seu cas no és una mort per eutanàsia, ni tampoc un suïcidi amb medicament assistit. Però, sigui com sigui, l’important és que Noa Pothoven ja no volia viure més. I això és així per les terribles experiències que havia viscut en la seva curta edat.

Encara que s’havia informat en una clínica sobre la possibilitat de sotmetre’s a l’eutanàsia, la mort s’hauria produït per suïcidi, en deixar la jove d’alimentar-se amb autorització i sota la tutela dels seus pares. A Holanda, el suïcidi assistit es va regular amb una llei de l’any 2002, que considera eutanàsia tant la practicada pel metge com l’ajuda al suïcidi (és el propi pacient el que pren les pastilles que acabaran amb la seva vida).

El pacient ha de tenir almenys 12 anys d’edat i els menors de 16 anys requereixen el consentiment dels pares. Posteriorment, el metge ha d’informar de la causa de la mort al forense municipal. Hi ha algunes normes, com ara que el sofriment del pacient ha de ser insuportable i sense perspectives de millora; la sol·licitud per a acabar amb la seva vida ha de ser voluntària (sense la influència de les malalties mentals i les drogues) i persistir en el temps.

Noa Pothoven, en una imatge del seu Instagram.

Sembla ben evident que Noa Pothoven era ben conscient de tot plegat, doncs fins i tot havia escrit un llibre, ‘Winnen of leren’ (Guanyar o aprendre), que va publicar al novembre del 2018 i en el qual narrava la seva tràgica experiència. Entre d’altres, hi explica els seus trucs per evitar menjar o el dolor que sentia cada cop que es mirava en el mirall.

“Jo era jove. Tenia onze anys quan tot va començar. Jo era una perfeccionista, una cosa que em posava tibant perquè volia fer tot perfectament a l’escola. No obstant això, encara era bastant normal. Fins que vaig ser atacada dues vegades, fins que vaig ser violada. Després d’això no va quedar res de la meva vida. (Sobre)viure. En el meu llibre pots llegir com faig això, o almenys com ho intento”.

Amb aquestes paraules introduïa Noa Pothoven el llibre en el qual relatava com va canviar tant la seva vida fins al punt de no voler viure-la més.

El Papa Francesc també s’ha sumat al debat, tot afirmant que “l’eutanàsia i el suïcidi assistit són una derrota per a tots”. “La resposta que hem de donar és no abandonar mai a qui sofreix, no rendir-nos, sinó cuidar i estimar a les persones per a retornar-los l’esperança”, es llegeix en un tuit del compte del Papa.

L’altra part de la discussió, òbviament, s’ha portat al camp del tarannà de la nostra societat actual, que permet que una nena pateixi tant en tant poc temps fins al punt de voler abandonar aquest món.

I, amb aquest agravant de la societat que ens ha fallat, és aquí on rau una de les grans qüestions que ens deixa el cas de Noa Pothoven: ¿Si ningú ens pregunta si volem néixer, per què hem de demanar permís a ningú si volem morir?

 

 


Post a Comment