Públic vs Privat


TONI AYALA (text i foto)

En un món globalitzat i en una socitetat marcada per l’exhibicionisme de les xarxes socials i la interconnexió constant entre tot i tothom, les línies que separen allò considerat públic d’allò considerat privat són, sovint, pràcticament inexistents. Tant és així que, quan els governs legislen, xoquen moltes vegades amb la invasió del que abans es podia interpretar com l’àmbit privat.

Ho fan, en principi, amb la finalitat d’assolir un bé comú o públic, encara que hi ha desviacions perverses en l’execució d’aquests objectius, per exemple, en els règims dictatorials.

Quan es va aprovar la llei antitabac i es va prohibir fumar a dins dels locals de pública concurrència, com ara els restaurants, més d’un i de dos i de milers de fumadors van posar-hi el crit al cel. Des de l’àmbit públic es volia envair l’espai privat, tant dels propietaris dels locals que volien triar si volien o no clients fumadors com el dels propis addictes al tabac.

Han passat els anys i no s’ha acabat el món, com tampoc s’ha erradicat la figura del fumador. De la mateixa forma, continua havent-hi casos de càncer provocat pel tabac. Els restaurants continuen servint menjar als clients i, malgrat tot, a les terrasses a l’aire lliure encara es pot fumar mentre un es pren una cervesa o fa un mos.

Ara, les noves legislacions antitabac volen tornar a reblar el clau, de tal forma que, de moment, a Andalusia, volen prohibir fumar a les platges i, a Catalunya, a dins dels cotxes. De nou, els fumadors tornen a protestar, doncs consideren que s’està posant en dubte, de nou, la seva llibertat privada.

L’exemple més clar seria el cotxe. “¿Per què no puc fumar a dins del meu vehicle privat si és meu?”, es preguten els fumadors. Deixant de banda els perjudicis per a la salut que causa el tabac -no només al conductor fumador, sinó també als possibles acompanyants que s’empassen el fum-, quan un fuma al seu cotxe privat està afectant l’espai públic, doncs està comprovat que fumar al volant causa distraccions en el conductor. És el mateix que quan es va prohibir conduir mentre es parla pel telèfon mòbil o si es contesta un missatge de whatsapp.

El lema de “fumar mata” es multiplica quan el fumador condueix, ja que si té un accident pot causar danys, també, a tercers.

Cada cop més anirem perdent espai privat enfront del públic. De fet, quan els nous dispositius multimèdia i online entren a casa nostra, ja estem perdent privacitat (i de forma voluntària). Els assistents virtuals de veu en són un exemple. Però, per alguna raó, fumar és potser un dels darrers reductes de la privacitat. Però només és un miratge. Veure com s’agrupen normalment els fumadors a fora de l’oficina o a fora de la discoteca no deixa de ser una metàfora de la fi de l’àmbit privat a favor del públic.

De fet, ben pensat, fumar perd molts graus d’individualitat quan al paquet del tabac s’hi inclou el missatge de “fumar mata”, doncs les autoritats públiques t’estan donant un permís previ per poder fumar, malgrat que saben que pots morir per culpa del tabac. I, si tractar les malalties derivades del tabac costa tants diners a la col·lectivitat, ¿no és normal que des de l’àmbit públic es limiti cada cop més la privacitat del fet de fumar?

El problema, potser, és que una cosa és renunciar a la privacitat de forma conscient i voluntària, com quan naveguem per internet, i una altra és que t’hi obliguin.