La Barcelona de Pasqual Maragall


TONI AYALA (text i foto)

Pasqual Maragall és, sens dubte, l’alcalde de Barcelona que més petjada ha deixat a la ciutat.

Primer, perquè va exercir el càrrec durant molts anys, de 1982 a 1997, un temps en què Barcelona va mostrar-se al món a través dels Jocs Olímpics del 1992. I, si va deixar de ser alcalde, és perquè va passar a ser president de la Generalitat de Catalunya (2003-2006), amb un període d’un any entremig per traslladar-se a Roma, on va exercir de professor en el període de transició entre la política municipal i l’autonòmica catalana, abans de ser candidat a la presidència de la Generalitat per primer cop el 1999.

La Barcelona (i la Catalunya) actuals -o el que en queda- és hereva de Maragall, tant en la forma com en el contingut. La prova és que, quan es van definir els candidats de cada partit a l’Alcaldia, semblava que tots volien erigir-se en seguidors del maragallisme, no només els socialistes, sinó també els comuns o els republicans. No en va, en aquests últims, hi havia un altre Maragall, Ernest, que va acabar guanyant les darreres eleccions, encara que no està clar que pugui governar.

Un altre element curiós de l’herència de Pasqual Maragall és el debat que s’està establint entre la Barcelona més socialista, la de Nou Barris, Sant Andreu o Sant Martí, i la Barcelona capital de Catalunya, la d’ERC o JxCat. I, si bé Maragall va posar les bases d’una política municipal propera al ciutadà, també és cert que va ser ell qui va iniciar tot l’actual procés de dotar de més sobirania Catalunya a través de l’Estatut de Miravet (2006).

Aquell Estatut de Miravet impulsat per Maragall com a president de la Generalitat va provocar l’inici d’una pugna amb les forces més arrelades de l’Estat espanyol que ha acabat donant peu a tot el procés independentista derivat de les sentències del Tribunal Constitucional i de les manifestacions multitudinàries de la Diada de l’11 de Setembre. I és que, entre els grans opositors a aquell Estatut del 2006 hi havia tant Mariano Rajoy (PP) com Felipe González (PSOE), dos presidents i/o expresidents del Govern que han tingut gran protagonisme fins als nostres dies.

El llavors líder del Partit Popular, Mariano Rajoy, en un article que va publicar en el diari ABC el 6 de febrer del 2005, amb el títol ‘Una certa idea d’Espanya’, va acusar el president del govern Rodríguez Zapatero (PSOE) de deixar-se “arrossegar” per “la voluntat dels qui no volen saber res d’Espanya” i va manifestar la seva oposició a la concepció d’Espanya com “un Estat plurinacional, plurisobirà, federal, o qualsevol altra varietat d’Estat minvant”. Aquell llenguatge que s’utilitzava contra l’Estatut de Maragall és molt semblant al que s’utilitza avui.

Per la seva part, el 18 de març del 2005, Felipe González va atacar el seu company socialista Pasqual Maragall en el discurs que va pronunciar amb motiu de la concessió a Jordi Pujol del Premi de la Concòrdia, que atorga la Fundació Abril Martorell: “En parlar de Jordi Pujol no podem sinó expressar enyorança, m’entens bé, Jordi? Una cosa tan seriosa com Catalunya no s’inventa. Catalunya ja està inventada i quan vol construir-se una cosa sòlida ha de fer-se respectant els fonaments“.

Però, Maragall no va callar-se i li va contestar: “He llegit que Catalunya no es pot reinventar. Hi estic d’acord. Catalunya, com Castella, és més vella que Espanya. Fa temps que està inventada”.

També s’hi va ficar en aquest intercanvi de cops Joan Saura, llavors conseller de la Generalitat i líder d’ICV, un partit que avui dia està dins de l’òrbita dels comuns d’Ada Colau. I és que no hem d’oblidar que, també amb Maragall, es van impulsar els Tripartits d’esquerres amb socialistes, ecosocialistes i republicans independentistes d’esquerres.

Saura va emprar unes paraules que ben bé es podrien haver dit avui: “La nostra proposta no és sobiranista ni rupturista sinó plenament constitucional i inspirada en la filosofia i els models federals. Es tracta d’un projecte que pretén abordar el gran problema històric de la relació entre Catalunya i Espanya, i el de la plena acceptació de la unitat en la diversitat nacional, cultural i lingüística de l’Estat. […] Proposem un salt endavant en l’autogovern, una reforma a fons del pacte entre l’Estat i la Generalitat, amb unes regles de joc més d’acord amb la realitat d’un Estat plural. El gran repte és que Espanya es reconegui a si mateixa com una realitat plurinacional”.

Per tant, la Barcelona d’avui que, segons els seus principals alcaldables, és hereva del maragallisme és, doncs, hereva d’aquesta Barcelona dels barris, però, també, d’un debat sobre el futur de Catalunya que Pasqual Maragall va reiniciar amb força i que els darrers anys s’ha accelerat d’una forma tant intensa com, en molts aspectes, traumàtica.

Tanmateix, per sort, els alcaldables que es diuen hereus del maragallisme tenen el recurs de recórrer a l’hemeroteca municipal i recuperar el primer discurs oficial de Pasqual Maragall com alcalde, el 2 de desembre del 1982.

Allà, es van posar les bases del maragallisme que es resumien en aquests cinc conceptes, avui, de plena actualitat: austeritat, eficàcia, informació, descentralització i lligam amb I’Àrea Metropolitana.

A continuació, reproduïm les paraules de Pasqual Maragall, tal com les va pronunciar al Saló de Cent en aquell final d’any del 1982:

“AUSTERITAT, perquè l’Ajuntament ha d’administrar amb rigor els cabals del ciutadà. Crec que hem fet prou en aquest sentit. Durant els darrers tres anys i mig s’han doblat practicament els serveis personals i socials, disminuïnt la plantilla en 500 persones i eliminant suplències i dobles places. El darrer pressupost ja ha estat fet sense respectar la inèrcia de l’anterior, és a dir, analitzant els costos unitaris de cada servei i rebaixant partides injustificades. Les contractes privades han entrat definitivament en el camí de la serietat. Aquest control de gestió sembla que no, però costa. I s’ha fet, diria jo, amb una certa elegància. Però hem de millorar força encara”.

“EFICÀCIA, perquè els circuits administratius continuen sent massa llargs, malgrat la dràstica reducció del personal burocràtic. De circuits se n’han simplificat una colla de ben crucials, com les llicències de construcció, els tributs immobiliaris, els càlculs d’obra pública, la publicació d’actes a la Gaseta, les certificacions d’obra i revisions de preus, els tràmits de registre general, la intervenció dels ingressos, etc., però la mecanització de 1’Ajuntament encara és a les beceroles. És el camp amb més futur i per això hi estem treballant de valent, amb mesures que inclouen la conversió del centre ordenador municipal en un servei dotat d’autonomia comptable, capaç de facturar internament a l’administracio activa els serveis de programació i operació mecanitzada”.

“INFORMACIÓ, tant a l’interior de l’Ajuntament com als ciutadans. S’han obert diferents canals d’informació, molt útils i de tall clàssic, com les publicacions de districtes i l’exposició de nòmines, les membries d’àrea i la publicació anyal de l’estat de comptes, però no puc amagar que aquest és el camp del que em sento menys satisfet del que cal fer i podem fer. Em sentireu parlar de nou d’aquest tema”.

DESCENTRALITZACIÓ, perquè aquesta és la base per apropar l’administració als ciutadans, per una administració democràtica. Hem iniciat també aquest procés, hem creat els Consells Municipals de Districte que, dins les limitacions legals en què encara ens trobem, assenyalen el camí per on ha d’anar el nou model d’administració. La descentralització és un procés, i aquest procés, en el que estem compromesos, ha de situar el municipi de Barcelona dins el corrent que avui segueixen les administracions europees més avancades. Hem d’ordenar el territori de la ciutat, fent districtes capaçoos de gestionar un bon nombre de serveis, hem de donar pes polític i contingut als Consells de Districte i hem de fer que els ciutadans, tots els ciutadans, sentin que l’administració és una cosa seva, que està a prop d’ells i al seu servei”.

“LLIGAM AMB L’ÀREA METROPOLITANA. La Barcelona d’avui es va fer amb una certa brutalitat creadora. La Barcelona Metropolitana es farà amb respecte”.

Des de l’època de Pasqual Maragall també es fan visibles, sovint, les desavinences entre l’Ajuntament i la Generalitat, que acaben frenant el creixement de la capital de Catalunya. També en va fer esment en aquell primer discurs:

“L’Ajuntament de Barcelona té massa temes pendents amb la Generalitat, que espero podrem resoldre, perquè mai no és bo arrossegar situacions d’indefinició”.

Ara bé, en el nucli del seu discurs, Maragall anunciava una Barcelona més propera a la ciutadania:

“Anuncio la propera inauguració de l’oficina d’informació ciutadana a la Plaça de Sant Jaume, que comptarà amb la presència activa de tots els serveis d’informació que les àrees d’aquesta casa han anat creant des de zero: sanitat, consum, finances i altres”.

Però, també, deixava clar que Barcelona havia de ser la punta de llança tant del reforç de la Democràcia com de la identitat de Catalunya:

“L’assentament cada cop més ineluctable de la democràcia i l’autonomia en el nostre país ha començat, de forma molt principal, en els nostres Ajuntaments. La seva quotidiana activitat de servei i diàleg polític obert ha anat creant, més que qualsevol altre factor, una inèrcia democràtica enormement valuosa, dissuasòria de tota mena d’activitats contràries a la Constitució i l’Estatut. Crec que se’ns ha de reconèixer aquest mèrit. Barcelona, a més, va jugar un paper decisiu, ara fa un any i mig, en la represa de confiança del país en si mateix, en uns moments particularment difícils”.

Si la Barcelona del 2019 es declara maragallista, a jutjar pel que han dit els seus principals alcaldables en campanya, aquestes són, doncs, les pautes que va dibuixar Pasqual Maragall quan va arribar a l’Alcaldia i que, en teoria, els haurien de guiar ara a l’hora de configurar les aliances per governar.

 


Post a Comment