L’arquitecte Jujol


JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

Llegeixo al diari que, a Tarragona, han creat una plataforma que reivindica l’obra de l’arquitecte Jujol, ben poc conegut i valorat, a part de per pocs entesos, més enllà de l’àmbit tarragoní o a Sant Joan Despí, d’on va ser arquitecte municipal i deixà diversos edificis.

Tota la vida he estat un apassionat de l’obra de Jujol, arquitecte, però també dibuixant, dissenyador, pintor, professor a l’Escola d’Arquitectura i a l’Escola del Treball, genuí representant del modernisme català, al qual comparo amb el seu amic i més que mestre, company de feina, Antoni Gaudí, qui ara és tant admirat i que va passar un llarg període, com ara Jujol, amb el gran públic d’esquena.

Josep Maria Jujol i Gibert va néixer a Tarragona el 16 de setembre de 1879, era per tant vint-i-set anys més jove que en Gaudí que, just en néixer Jujol, el geni feia les primeres obres. El seu pare, Andreu, venia de la Selva del Camp i era mestre, la seva mare, Teresa, venia de Bonastre.

El 1885 la família marxa a viure a la Vila de Gràcia. A Barcelona estudià i a Barcelona va viure sempre, tot i que ell sempre va viure vinculat i sentimentalment unit al camp de Tarragona.

La seva carrera universitària va transcórrer entre 1896 i el 1906, quan obtingué el títol d’arquitecte, havent passat per les mans de mestres prou significatius com Domènech i Muntaner, Gallissà, Font i Carreras, F de Paula Villar o companys com en Domènech fill, Masó o Pericas.

Modernista i com Gaudí convençut de la vigència del gòtic, començà treballant amb en Gallissà, que moria el 1903, i amb Font i Gumà i poc abans d’obtenir el títol, amb Antoni Gaudí a La Pedrera, com també ho faria a la Casa Batlló o al Park Güell o inclús a la Catedral de Palma i a la Sagrada Família. 

Professor des del 1910 a l’Escola d’Arquitectura, el 1924 ho seria de l’Escola del Treball. De Jujol és el sostre ceràmic de la Sala Hipòstila del Park Güell o el banc ondulant de la plaça; l’extravagant Casa Planells, a Diagonal 332: la font monumental de la Plaça d’Espanya, realitzada el 1927, al temps que l’edifici de la dreta de les torres venecianes, entre l’avinguda de Maria Cristina i el carrer Mèxic; o la restauració, després de la guerra, de la rosassa de Santa Maria del Pi, entre altres obres a Barcelona.

Cornellà de Llobregat, però sobretot Sant Joan Despí, d’on a partir del 1926 i fins a la seva mort va exercir com a arquitecte municipal, on ha deixat petjada, com la Torre de la Creu (1913), la Torre Serra Xaus (1921), Can Negre (1926), la Torre Jujol (1932), residència seva durant la guerra civil, o la reconstrucció de l’Església parroquial de Sant Joan Baptista (1943), incendiada a l’inici de la guerra, ensems d’una dotzena d’obres més, alguna desapareguda en el decurs del temps.

En l’àmbit tarragoní va deixar dues obres a Els Pallaresos i tres més a Tarragona ciutat, de la que destaca el Cambril del convent dels Carmelites i, fora ciutat, el coronament del campanar de Creixell, l’Església del Sagrat Cor de Jesús (1918) a Vistabella o el magnífic santuari de la Mare de Déu de Montserrat (1926) a Montferri, obres que s’aturaren el 1931 i que mig segle després es van continuar seguint els planells de Jujol, rematant-la ja al segle XXI. Ja en l’àmbit més llunyà, entre 1942 i 1945, va efectuar el retaule d’alabastre de la restaurada església de Santa Maria de Guimerà.

Jujol també va destacar en el dibuix i excel·lí com aquarel·lista, igual que dissenyador de mobles o altres objectes, com el majestuós ascensor modernista de l’Ateneu Barcelonès (1904), o seus són els esgrafiats de la Casa Llopis Bofill, al carrer Bailen o el recobriment ceràmic de la façana de la Casa Batlló, amb molts objectes religiosos o quotidians, que superat el modernisme, apunten en Jujol cap al surrealisme, inclús l’expressionisme i l’abstracte.

Jujol  també era un enamorat del Barroc, de la música, catalanista de soca-rel com en Gaudí, també un viatger per molts recons de la Península, sempre amb el seu cartipàs de dibuix sota el braç. Es va casar gran, el 1927, quan ja tenia la plaça d’arquitecte municipal de Sant Joan d’Espí i la de professor de l’Escola del Treball. Ho va fer amb una cosina seva, Teresa Gibert i Mosella, anant de viatge de nuvis a Itàlia, recorrent-la durant tres mesos.

El matrimoni Jujol va tenir tres fills, Teresa, com la mare, Thecla, nom ben tarragoní, i Josep Maria com el pare. El fill ha estat el seu biògraf. Va viure a la Rambla de Catalunya de Barcelona, on Jujol va morir el diumenge, 1 de maig del 1949 d’una perforació intestinal, el seu òbit no va transcendir més enllà del cercle personal.

Jujol va estar ignorat durant anys, potser tímidament a primers dels vuitanta, entre cercles d’entesos, va començar a ser valorat i preuat.

La iniciativa de la Plataforma que des de la Universitat Rovira i Virgili impulsa el seu coneixement és una eina més, com en el seu dia va fer Sant Joan Despí, per a donar a conèixer un dels més originals arquitectes del nostre modernisme, geni polifacètic i en certa manera paral·lel a l’universalment admirat Gaudí. 


Post a Comment