Bestiari modern de Barcelona


TONI AYALA (fotos) / JOAN OLIVER – PERE QUART (poemes)

PINTOR MIRÓ, VELL I CADELL

Les teves pintures,

tan pures,

tan clares,

agraden a les criatures

però els pares

-animetes obscures,

mans avares,

ments dures-

les troben molt cares

i, bé que ho intenten,

no se les expliquen.

I ella diu: “Què coi representen?”

I ell fa: “Què collons signifiquen?”

COLOMÍ

L’home voldria tenyir

les teves ales de sang.

No et paris, colomí blanc,

no paris blanc, colomí.

VACA SUÏSSA

Quan jo m’embranco en una causa justa

com En Tell sóc adusta i arrogant:

prou, s’ha acabat! Aneu al botavant

vós i galleda i tamboret de fusta!

La meva sang no peix la noia  flaca

ni s’amistança amb el cafè pudent.

Vós no sou qui per grapejar una vaca,

ni un àngel que baixés expressament.

Encara us resta la indefensa cabra,

que sempre ha tingut ànima d’esclau.

A mi em muny ni qui s’acosti amb sabre!

Tinc banyes i escometo com un brau.

Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,

l’he bramulat per comes i fondals,

i no espereu que me’n desencamini

la llepolia d’un manat d’alfals.

Que jo mateixa, si no fos tan llega,

en lletra clara contaria el fet.

Temps era temps hi hagué una vaca cega:

jo sóc la vaca de la mala llet!

UN CAVALL QUE CAVALCA DAMUNT UN CAVALLET DE CARTRÓ

El cavall puja a cavall

d’un cavall.

Aviat aprendrà el dret

del genet:

estirar-se com un gall,

el fuet,

l’esperó.

El renec. I el gargall

escopit de cantó.

ABSÈNCIA

Tan fonda, amiga meva, tan estranya

la distància de mar i continent!

I tan alta i tan freda la muntanya

que ha de sobrevolar el meu sentiment!

I aquesta soledat que m’acompanya,

avarament fidel, entre la gent!

Si ets en mon somni tan present, tan clara

que percebo la fressa del trepig,

que sento el teu alèn en la meva cara

i el sabor de tants besos entremig,

¿com és possible que l’absència encara

no hagi cedit, vençuda pel desig?

No pas com l’escultor que espera glòria

ans com l’amant que només pensa amor,

he refet en una obra transitòria

la teva imatge amb afanyós rigor

damunt el marbre dolç de la memòria

i amb el cisell blaníssim de l’enyor.

I així tu ets meva en la presó secreta

d’on mai ningú no trobarà el camí,

i de nit, com qui fa una malifeta,

que ni l’àngel mateix no em pot sentir,

arriba fins a tu, a la quieta

i en pensament, allò més pur de mi.

JO

Se m’arrapen coinquilles a desdir,

creixen arreu de mi

molses estranyes.

He naufragat temps ha

i resto encara sentimental il•lús

al cul de sac de les antimuntanyes

des d’on pretenc la mà

enguanatada de bus

que em desperti la pell i les entranyes.


Post a Comment