Bestiari modern de Barcelona
TONI AYALA (fotos) / JOAN OLIVER – PERE QUART (poemes)
PINTOR MIRÓ, VELL I CADELL
Les teves pintures,
tan pures,
tan clares,
agraden a les criatures
però els pares
-animetes obscures,
mans avares,
ments dures-
les troben molt cares
i, bé que ho intenten,
no se les expliquen.
I ella diu: “Què coi representen?”
I ell fa: “Què collons signifiquen?”
COLOMÍ
L’home voldria tenyir
les teves ales de sang.
No et paris, colomí blanc,
no paris blanc, colomí.
VACA SUÏSSA
Quan jo m’embranco en una causa justa
com En Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s’ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta!
La meva sang no peix la noia flaca
ni s’amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.
Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut ànima d’esclau.
A mi em muny ni qui s’acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.
Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l’he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me’n desencamini
la llepolia d’un manat d’alfals.
Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué una vaca cega:
jo sóc la vaca de la mala llet!
UN CAVALL QUE CAVALCA DAMUNT UN CAVALLET DE CARTRÓ
El cavall puja a cavall
d’un cavall.
Aviat aprendrà el dret
del genet:
estirar-se com un gall,
el fuet,
l’esperó.
El renec. I el gargall
escopit de cantó.
ABSÈNCIA
Tan fonda, amiga meva, tan estranya
la distància de mar i continent!
I tan alta i tan freda la muntanya
que ha de sobrevolar el meu sentiment!
I aquesta soledat que m’acompanya,
avarament fidel, entre la gent!
Si ets en mon somni tan present, tan clara
que percebo la fressa del trepig,
que sento el teu alèn en la meva cara
i el sabor de tants besos entremig,
¿com és possible que l’absència encara
no hagi cedit, vençuda pel desig?
No pas com l’escultor que espera glòria
ans com l’amant que només pensa amor,
he refet en una obra transitòria
la teva imatge amb afanyós rigor
damunt el marbre dolç de la memòria
i amb el cisell blaníssim de l’enyor.
I així tu ets meva en la presó secreta
d’on mai ningú no trobarà el camí,
i de nit, com qui fa una malifeta,
que ni l’àngel mateix no em pot sentir,
arriba fins a tu, a la quieta
i en pensament, allò més pur de mi.
JO
Se m’arrapen coinquilles a desdir,
creixen arreu de mi
molses estranyes.
He naufragat temps ha
i resto encara sentimental il•lús
al cul de sac de les antimuntanyes
des d’on pretenc la mà
enguanatada de bus
que em desperti la pell i les entranyes.
