Afrancesament


JOAN PALLARÈS – PERSONAT (text) / TONI AYALA (foto)

Tots els meus avantpassats, almenys durant els tres darrers segles, havien nascut gairebé en els mateixos pobles o en un radi de trenta o quaranta quilòmetres al més estirar. 

El meu cas, a la meva generació és ben comú, no tant en la següent i, inclús en petits poblets, la generació de les meves nétes això sol ser l’excepció. No vull parlar de policulturalisme, multiculturalisme en diuen, però avui i per orígens, qui més qui menys pot fer-se una identitat a mida i a la carta.

Manuel Valls seria un cas poc freqüent en la seva generació, que pràcticament és la meva. Pare català, nacionalitat espanyola, mare del Ticino suís de parla italiana, ell nascut aquí, criat i escolaritzat a París. Per a qui identifica pàtria amb futbol, tant podria ser del Barça, del París Saint Germain, del Varese com del Basel de Basilea.

Valls fa poc més de dos anys era primer ministre a França, poc més de sis mesos, diputat al Parlament francès i ara és regidor a l’Ajuntament de Barcelona.

De jurar i acatar una constitució republicana que comença el seu primer article dient França és una república indivisible, laica, democràtica i social…” a fer el mateix amb una altra, monàrquica, que comença amb “Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític”. Ho deixem aquí i no passen a l’article segon…

Encara que veiem el món d’abans molt estàtic, Catalunya, terra de pas i d’acollida, ha tingut sempre relació, en èpoques molt intenses, amb els veïns de l’altra banda dels Pirineus, perquè no hem d’oblidar que l’imaginària frontera que esquarterà el país és del 1659.

El vassallatge als francs dels primers comtats catalans; la dependència eclesiàstica de Narbona fins la conquesta i restauració arquebisbal de Tarragona el 1116; i el gran rei dels Catalans, Jaume I és nascut a Montpeller. Ell portarà a terme l’expansió cap al sud i la Mediterrània, però frenà l’expansió cap a Occitània fruit de la derrota i mort del seu pare Pere a la batalla de Muret. Amb tot, el catarisme penetrà en el Principat.

Entre finals del segle XV i començaments del XVIII, per pobresa, sobrepoblació, les guerres religioses hugonots i protestants, i una millora de condicions de vida, propiciaren un flux continuat d’immigració gascona i occitana principalment cap a Catalunya, no només al camp, sinó a les ciutats.

Encara avui multitud de cognoms occitans perduren entre nosaltres, alguns difícils d’escatir perquè coincideixen amb els catalans: Bonet, Riu, Serra, Vinyes, d’altres però són tinguts com a genuïnament catalans, i són fruit d’aquella immigració: Uriach, Banac, Caus, Cabot, Cuscó, Florejac, Llaudet, Peiró, Reixac, Subies, Tarrida…

La consolidació dels estats moderns a partir del segle XVI, centralitzant-ho tot, va intervenir en unes fronteres abans molt menys rígides i les enemistats entre les corones que dominaven la Península i l’Hexàgon provocà tensions i guerres i un sentiment antifrancès quan la Revolució Francesa, el 1789, va engegar la persecució religiosa, amb nombrosos clergues refugiats a Catalunya i una hostilitat plasmada amb la Guerra Gran primer i amb la Guerra del Francès pocs anys després.

Durant la Guerra del Francès, Catalunya fou separada d’Espanya i incorporada a l’Imperi Francès entre 1810 i el final de la guerra, amb quatre departaments: Ter, Montserrat, Segre i Boques de l’Ebre, que incloïa els pobles de la Franja.

S’ha treballat poc sobre els afrancesats, aquí anomenats caragirats. Els francesos van tenir els seus col·laboradors en gent del país. Alguns potser sí que,  com ens els han presentat, per fer fortuna. Però d’altres veieren en els ocupants una il·lustració molt superior a l’obscurantisme de l’absolutisme espanyol.

La frontera amb França a partir del segle XIX es comença a percebre com un refugi en les convulsions polítiques i fluctuacions constants d’aquella època, de tres guerres civils, nombrosos cops d’estat i canvis traumàtics de govern.

L’Estat veí comença a servir de model entre els il·lustrats, entre els artistes, mentre les elits espanyoles miren sempre els models germànics, Catalunya fonamentalment és afrancesada.

A finals del XIX i primers del XX no hi ha cap artista català de renom que no hagi passat per la capital francesa. Per als industrials burgesos París és la Meca, intel·lectuals i poble són aliadòfils durant la I Guerra Mundial i fins s’arriba a formar una unitat de voluntaris catalans que lluita amb l’exèrcit francès. Als anys vint tota la faràndula imita París, el model de diversió és el cabaret francès, fascinació que decau en la postguerra als anys quaranta, quan la no intervenció havia barrat fronteres impedint el pas del més necessari i l’allau de refugiats no va ser atès amb prou humanitat el 1939.

Però durant el franquisme la relació entre els intel·lectuals i França continua, amb el poble admirat de les llibertats que aquí no tenen. El francès és fins fa poc la llengua estrangera que s’aprèn a les escoles, ara l’anglès l’ha desplaçat totalment. De França arribaven les notícies i les obscenitats aquí censurades.

Passats a la política, malgrat l’admiració de Tarradellas per De Gaulle, la política d’aquí i la d’allà s’assemblen com un ou a una castanya. De tot hi ha, però el currículum d’un diputat francès no té res a veure amb el de la majoria de diputats espanyols, ni dels que s’inventen títols i màsters, cosa allà impensable de tolerar-se i aquí ve el handicap!

Uns mai no ho entendrien als altres i els altres no ho sabrien explicar, són dos mons diferents. Potser aquí un cas Dreyfus seria impossible, o pitjor, si mirem l’actual cas Benalta i comparem.

I retornem al principi, a l’Ajuntament de Barcelona, on Valls acaba d’arribar, coneixent sens dubte més llengües que el regidor més políglota. La recent constitució de l’Ajuntament ens ha permès recordar amb detall el recorregut, més que el currículum, dels seus membres, i no hi ha dubte que a cada formada surten millors panets, sinó millor políticament, sí més ben formats acadèmicament, que de trajectòria ja és una altra cosa. Però amb tot el nivell mitjà dista prou de ser l’òptim, però en tot cas encaixen en un perfil identificat amb una ideologia. És el cas de Valls?

Barcelona no és París, per sort. Els parisencs no els hi acostuma a agradar la seva ciutat, sembla que la menystenen, en canvi, el barceloní no, al barceloní l’escoltaràs malparlar sempre del seu ajuntament, fins essent de la seva corda, però a la ciutat no la toquis. Barcelona és con la mare, tot el que tenim és el millor i els mals són cosa del consistori.

Valls això o no ho ha percebut. O aquí només hi és de pas. Quan ministre i primer ministre a França anava desmenjat de barcelonisme i, vulgui o no, la gent té memòria i cor. Aquella picada d’ullet de llavors que mai no va fer, ara és un llast i tothom sap el que costa treure’s una etiqueta enganxada a la pell.