La fi de les ciutats dormitori
TONI AYALA (text i foto)
Barcelona és una ciutat al voltant de la qual han anat desenvolupant-se d’altres poblacions, bona part dels habitants de les quals anaven a treballar a la capital. És un fenomen comú a les grans ciutats del món que disposen d’un teixit urbà bastit a partir d’Àrees Metropolitanes.
Als anys 50, 60 i 70 del segle passat, les onades de migracions d’altres zones d’Espanya cap a l’àrea de Barcelona van fer que molts dels nouvinguts iniciessin la seva nova vida entorn de barris que sovint no tenien els serveis bàsics, entre d’altres coses, perquè eren els anomenats ‘barris dormitori’. A banda i banda del Besòs i del Llobregat n’hi ha hagut exemples.
Ara bé, amb el pas dels anys, els veïns d’aquests barris van adonar-se que, també, necessitaven serveis com escoles, ambulatoris o centres cívics i per a la gent gran. I és que les famílies creixien i tenien necessitat de fer vida de barri, més enllà d’anar a treballar cada dia. El transport públic també millorava i els temps dels recorreguts de la feina a casa i de casa a la feina també s’escurçaven. Hi havia més temps lliure, també.
A l’època, sobretot, de la Barcelona dels Jocs Olímpics, les grans ciutats van adoptar el model de centre comercial aglutinador d’oferta de botigues i d’activitats d’oci, com ara els multicines, per tal de mirar de minimitzar la falta de serveis. Aquests grans espais es van obrir, bàsicament, resseguint la línia de les rondes que envolten la ciutat de Barcelona, com ara La Maquinista, Diagonal Mar i Heron City, propers a l’àrea del Besòs. Tanmateix, també se’n van obrir a les ciutats properes a Barcelona, com ara Gran Via 2 a L’Hospitalet o Montigalà a Badalona.
Cada cop es podia parlar menys de ciutats o barris dormitoris que, d’altra banda, no deixava de ser una denominació pejorativa de les zones residencials obreres en contraposició a les àrees residencials de les classes més benestants.
Avui dia, amb la saturació de Barcelona, s’estan reproduïnt tics relacionats amb zones perifèriques merament dormitori. Aquest fenomen s’ha revifat en referència al turisme. La moratòria de construcció de nous hotels a la capital i la saturació dels pisos turístics ha fet que cada cop hi hagi més oferta d’habitatges per a turistes a zones que, antigament, eren considerades barris domitori, com pot ser el Besòs, a Sant Adrià.
Aquest és un fenomen actual, però es comença a albirar un altre de nou que farà que, defintivament, quedi desterrat el concepte de ‘ciutats dormitori’ associat a segons quines zones de l’àrea metropolitana de Barcelona.
Si primer hi va haver un desenvolupament de l’oferta comercial i, fins i tot, gastronòmica més local en ciutats com L’Hospitalet o Santa Coloma de Gramenet, ara, el gran salt es produirà quan aquests municipis siguin capaços d’oferir propostes culturals i turístiques que no només atreguin visitants locals, sinó de Barcelona i, també, turistes foranis, que no hi vagin només a dormir, sinó a gaudir de la ciutat.
Aquesta és la nova gran revolució que pot esdevenir-se a l’àrea metropolitana de Barcelona: ciutats amb propostes culturals potents, com el Districte Cultural de L’Hospitalet, o el balneari d’aigües termals de Santa Coloma de Gramenet, o el Barcelona Beach Festival de Sant Adrià de Besòs… Fins ara, la capital s’ha quedat amb els grans museus, des del MNAC al Picasso, passant pel Macba o el CCCB, però ja fa temps que l’oferta sembla estancada i que no arrenca cap nova proposta atractiva.