Aylan i Valeria


TONI AYALA (text)

Aylan i Valeria tenien en comú que eren infants. Ell tenia 3 anys i a ella li faltava un mes per complir-ne dos. També tenen en comú que havien nascut en famílies obligades a emigrar. Ni l’Aylan ni la Valeria coneixien les fronteres, ni tampoc la fina línia que separa la vida de la mort. Eren massa petits. Els separaven milers de quilòmetres -ell, era sirià, i ella, salvadorenya- però els va unir un mateix destí: tots dos van sortir del seu anonimat i, fins i tot, es van fer tràgicament famosos, quan van morir. I tots dos van perdre la vida a l’aigua: ell, a l’aigua salada del Mediterrani i, ella, a l’aigua dolça del Río Bravo. Aigua, dolça i salada, de mort.

En poques setmanes farà quatre anys que el petit Aylan Kurdi va sascejar les consciències del món quan la reportera Nilufer Demir va fer pública la seva fotografia en què es veia el nen mort, ofegat en una platja de Turquia. També va morir el seu germà de cinc anys Galip i la seva mare, Rehan, a més d’almenys altres dotze sirians que viatjaven des de Turquia en dues pasteres amb destinació a Grècia. L’únic membre de la família Kurdi que es va embarcar i que va sobreviure va ser el pare, Abdullah.

En aquell moment, la comunitat internacional es va indignar. A França, François Hollande va dir que era “una tragèdia i una interpel·lació per a ajudar els refugiats”. Des de Londres, David Cameron va assegurar estar “profundament commogut”. A Berlín, Angela Merkel va comentar que aquesta crisi dels refugiats ens concernia “a tots”. El president turc Erdogan va acusar els països occidentals d’”indiferència”. Tots van prometre mesures urgents per a acabar amb el drama dels refugiats al mar Mediterrani.

Però, quatre anys després de la mort del petit Aylan, ¿què ha millorat? La Unió Europea s’ha intentat blindar encara més contra els refugiats. Països com Hongria estan duent a terme una política de tolerància zero contra la immigració i, d’altres, com Itàlia, posen tots els entrebancs possibles a les ONG que rescaten els ocupants de les pasteres abans que es torni a reproduir una imatge com la d’Aylan.

I, tanmateix, resulta que, a l’altra banda del món, al Río Bravo de les pel·lícules del western, Valeria es fa famosa, com en el seu moment Aylan, perquè la fotografia del seu cadàver també ha fet la volta al món.

La imatge d’Óscar i Valeria Martínez, un home salvadorenc i la seva filla d’un any i 11 mesos, ofegats a la riba del Río Bravo, frontera entre Mèxic i els Estats Units, és un episodi tràgic més del drama migratori a Centreamèrica.

Pare i filla van morir ofegats el diumenge 23 de juny, després de ser arrossegats pel corrent del riu en intentar creuar per Matamoros, a l’estat mexicà de Tamaulipas, cap als Estats Units.

Óscar Martínez Ramírez, de 25 anys, treballava com a cuiner a El Salvador, però havia de fugir amb la seva família d’un país marcat per la violència i la pobresa. Va col·locar a la seva filla per dins de la seva samarreta per a intentar travessar el Río Bravo, però es van enfonsar davant la mirada de la mare de la nena abans de poder arribar al costat del riu que pertany als Estats Units.

La imatge dels seus cossos, trobats de cap per avall, ha commocionat, de nou, la comunitat internacional. És una demostració més que el petit Aylan va morir en va fa quatre anys a la costa turca quan intentava arribar a la Unió Europea.

En aquesta zona del Río Bravo, almenys una persona al mes mor ofegada en intentar creuar als Estats Units. Només l’any passat van perdre la vida 283 persones mentre intentaven travessar la frontera. En la mateixa setmana que va morir Valeria, un total de nou persones, entre elles altres quatre nens, van ser trobades sense vida a la frontera amb Texas.

Quins serans els propers Aylan i Valeria?


Post a Comment