Barcelona-Madrid


TONI AYALA (text i foto)

Aquests dies torna a està una mica de moda un debat d’aquells cíclics en la política espanyola sobre si seria bo que Barcelona fos la seu del Senat i, fins i tot, d’algun ministeri.

De fet, ara, el president del Senat és català (també ho és la presidenta del Congrés). Els defensors de la proposta, com ara l’entitat Societat Civil Catalana, consideren que seria “una bona forma de vertebrar Espanya que algunes de les principals institucions de l’Estat tinguessin la seu a Barcelona”.

La discussió, òbviament, sorgeix a partir de la desafecció catalana i del procés independentista català dels darrers anys.

Però, com dèiem, no és nova. Com tampoc ho és l’eterna comparació entre Barcelona i Madrid. La primera es beneficia de la seva capitalitat catalana respecte a la resta de ciutats de Catalunya, mentre que la segona surt molt a guanyar per ser la capital d’Espanya respecte a la resta de grans urbs del país.

Els greuges comparatius s’apliquen a molts camps, des de les infraestructures, com aeroports o els trens de Rodalies, la cultura -amb l’oferta de grans museus- o la fiscalitat, passant per les inversions de l’Estat.

Fa tants anys que sona aquesta cançó que, fins i tot, en els petits detalls més sorprenents -quasi de ciència ficció- ha sortit a relluir aquesta questió. I la premsa, sobretot la barcelonina, se n’ha fet ressò mil i una vegades.

Un dels casos més impactants que il·lustren aquesta història de diferències i rivalitats entre Barcelona i Madrid el trobem, precisament, en el primer número del diari La Vanguardia, del dimarts 1 de febrer del 1881.

En l’apartat de ‘Crónica Local’, hi podem llegir, textualment: “Madrid, que en todo ha de ser privilegiado, también lo es en este punto”.

A què es referien? Doncs, a un episodi escandalós. Resulta que, a Barcelona, el cadàver d’un nen de 5 anys d’Hostafrancs no havia sigut sepultat perquè feia mal temps i els treballadors del cementiri van decidir deixar-ho per a l’endemà. No estaven disposats a treballar sota la pluja.

Però, passat un temps, els enterramorts van començar a sentir remor de plors i gemecs. Aviat van entendre que provenien del cadàver del nen que, en realitat, no estava mort, sinó que estava tremolant de fred i plorant.

Els treballadors del cementiri van intentar escalfar-lo mentre esperaven que arribés un metge de Sant Martí de Provençals. El doctor va intentar auxiliar-lo, però, finalment -aquest cop, sí- el nen va morir de debò per culpa d’una pulmonia.

La pregunta que tothom es feia a Barcelona aquell inici del mes de febrer del 1881 era com havia estat possible que se certifiqués la mort d’un nen que, en realitat, estava viu. Quina era la resposta? Doncs la falta de mitjans a la capital catalana, cosa que no passava a Madrid.

“En Madrid”, explicaven en el diari barceloní, “cada distrito tiene asignado un médico encargado de verificar las defunciones y de extender el certificado que previene la ley de registro civil como requisito previo a la inscripción y subsiguiente permiso para el sepelio”. A Barcelona, això no passava, sinó tot el contrari.

Fa dos segles, doncs, fins i tot a l’hora que et donessin per mort hi havia diferències entre Madrid i Barcelona.

Vist de forma positiva, a Barcelona tenies més possibilitats que s’equivoquessin i poder viure una mica més…


Post a Comment