In-seguretat


TONI AYALA (text i foto)

El debat de la inseguretat és un dels més recurrents i cíclics a la ciutat de Barcelona. No només va associat al fet de si hi ha o no més robatoris o violència, sinó a qüestions colaterals, com ara el turisme o l’incivisme.

En la història recent de la ciutat hi ha hagut un fenomen que va marcar un abans i un després en la delinqüència: la reincidència, que ràpidament va esdevenir multireincidència.

Amb el boom turístic, Barcelona no estava preparada per a rebre una onada de carteristes professionals que sabien a qui robar i quina quantitat de diners robar per evitar anar a la presó. Així va ser com hi havia lladres que acumulaven 50, 80, 100 o més arrestos i que entraven per una porta al jutjat i sortien per l’altre.

Des del punt de vista policial, l’estratègia va ser reunir prou proves com per detenir i processar aquests lladres reincidents com a membres d’una banda organitzada, doncs les penes de presó sí que podien ser superiors i podien sortir del carrer.

En diversos moments també s’han produït onades de robatoris a domicili, que, en el cas de Catalunya, s’han traduït també en assalts a segones residències, alguns dels quals amb els propietaris a dins i amb certa violència. Se’n va parlar molt d’aquest tema, també, un fenomen que, en certa manera, anava lligat a les bandes especialitzades d’exmilitars de les guerres dels Balcans. Una mica com amb el robatori de cotxes de luxe.

Barcelona, tanmateix, ha sigut el camp abonat per atraure lladres. Milers i milers de turistes transiten cada dia per la ciutat i, especialment, pel metro, autèntic escenari predilecte dels carteristes.

En els darrers temps, s’hi ha sumat el factor smartphone, és a dir, el robatori de telèfons mòbils de darrera generació que, de seguida, acaben en un altre país o bé a les botigues de revenda de la pròpia ciutat de Barcelona.

També s’estan reproduint comportaments delictius amb tècniques més pròpies d’altres latituds, com el mètode ‘peruà’. No oblidem que una diplomàtica coreana va morir fa poc quan va patir una estrebada.

Barcelona és una ciutat d’èxit internacional, amb tot el bo que li aporta i amb tot el dolent, també. La qüestió és si, en matèria de seguretat, el model ha fallat. I, si la inseguretat és la principal preocupació dels barcelonins, doncs semblaria que la resposta és “sí”.

Bona part de la inseguretat va associada al turista com a víctima potencial, però també afecta als barcelonins. I no només els robatoris, sinó també els abusos sexuals o l’incivisme de les nits. Hi ha municipis que, en aquest sentit, hi han posat imaginació i han posat en marxa mesures de proximitat, com ara recuperar la figura del ‘sereno’.

Barcelona, ¿hi posa imaginació? A banda de la falta d’efectius, ¿s’han posat en marxa noves mesures que puguin donar resposta als nous reptes en seguretat actuals? Per exemple, si Barcelona és una ciutat tant turística, ¿per què no té un cos policial especialitzat en aquest camp, és a dir, una “policia turística”, com ja existeix des de fa anys a d’altres països?

La ciutat és una font d’ingressos important a patir de la taxa turística. Degut a les pressions dels lobbies del sector, Barcelona va trigar molt, massa, a implantar aquest petit impost turístic.

La pregunta és si, realment, els barcelonins estan notant els efectes d’aquesta recaptació extra de diners i si no convindria revisar aquesta taxa a l’alça per tenir més recursos, per exemple, per a millorar la seguretat. Hi ha marge, doncs, per exemple, les ciutats italianes no es queden curtes a l’hora de fer pagar una alta taxa als turistes.

La seguretat és in-trínseca a la qualitat de vida. Per això, combatre la in-seguretat no només depèn de tenir més o menys policies, sinó també d’invertir en una bona il·luminació dels carrers, en educació cívica, en retallar les desigualtats socials, en donar alternatives d’oci al jovent o en afrontar amb recursos i, de vegades, creativitat, fenòmens com els ‘mena’, el top manta o els efectes de l’alta concentració de turistes en determinats barris de la ciutat. Tot això, sense oblidar la visió metropolitana de la seguretat i el paper que juguen la tipologia de lleis a l’hora de facilitar la feina o no als policies.

Els barcelonins parlen i diuen que volen sentir-se més segurs.

 

 


Post a Comment