Turistes, Guies, Xerraires i Sopars de Duro

JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text) / TONI AYALA (foto)

Potser abans de començar, cal una  una prèvia i aclarir que, abans, un gran sopar podia arribar a costar cinc pessetes, o sigui un duro, i explicar sopars de duro volia dir explicar grandeses, però mentida. Ho consigno per si algun lector, sobretot de les noves generacions que ja no han comptat ni en pessetes ni en duros, en tingués algun dubte.

A un remot racó de la ciutat, on els darrers forasters que hi van passar foren els moros de l’any 1939, ple de problemes i carències, algú ha pintat aquests dies en una tàpia: “El turisme mata els barris”, com si el problema d’aquell barri fos més el turisme que els desnonaments, però els “pogres” són inescrutables.

Dic això perquè segurament hi ha dues menes de barcelonins, els barcelonins de ciutat i els de barri, o de poble agregat si ho voleu que no vull ofendre.

Abans jo era les dues coses, barceloní de Barcelona i barceloní de barri, però tal i com m’he anat fent gran, o potser tal com ha anat avançant l’allau turística, he abandonat el centre, en retirada tàctica l’he anat cedint als turistes, als de fora, que cada vegada em plau menys barrejar-me entre els ramats humans i ja fa anys que la Rambla o el Gòtic només els trepitjo quan haig d’anar a alguna gestió o algun acte d’obligada assistència.

Enyoro sovint les estones que havia passat davant de la Sagrada Família, que ara només contemplo des de l’autobús, per temor a ser atropellat per una allau de nòrdics en zel i pals de selfie.

Barceloní de barri, al meu barri hi ha de tot (ho deia l’anunci d’una caixa que ja no hi és), cada vegada els meus límits territorials són més estrets, l’univers el puc abastar complert en no menys de tres o quatre cantonades.

Fa poc, per un seguit d’actes vaig haver d’anar el centre de Barcelona, a l’Ateneu i, per a més inri, quedar-m’hi a dinar i matar un parell d’hores entre la sessió del matí i la de la tarda.

Seient en un banc de la Plaça Vila de Madrid, junt les tombes romanes, passo un parell d’hores, toca l’ombra i amb aquesta calor no és bo de passejar. Observo que el pas de grups turístics, amb guia, de tres o quatre persones, fins a quaranta, és constant, a un ritme d’una dotzena de grups cada hora i, llevat dos, tres exemples molt dignes i professionals, el nivell de les explicacions, sempre el mateix, és més que lamentable.

Potser la més lamentable de totes, i que vaig escoltar a tres o quatre vegades a ineptes i indocumentats que feien de guies, va ser la de què Barcelona ve de barca, perquè la van fundar els cartaginesos d’Amilcar Barca.

Naturalment no entenc tots els idiomes, però al final de la primera hora d’escoltar les explicacions, arribo a entendre fins les d’un guia rus, bastant deficient per cert. Tots lluny d’explicar les tombes i la via romana, com a molt arriben a apuntar que la ciutat “creix” cap amunt, cosa que admira al turista generalment amb no massa més llums que el guia.

Tots porten una carpeta amb fotocopies, tots s’empenyen a explicar a la plaça Vila de Madrid, la història de Catalunya, tots invoquen al compte Jofre, que va fundar Catalunya i alguns apunten que entremig dels francs i… els aragonesos que volien arribar al mar!!! (Ara ho fan a Salou i Cambrils cada estiu).

Molts perden una quarta part del temps en explicar l’origen de la senyera i l’estelada, prenen de referència la del balcó d’una entitat de la plaça i només un parell indiquen l’indret de la plaça que era un antic convent de frares, incorrecte perquè era de monges, Carmelites descalces de la Puríssima Concepció.

Tots ensenyen un mapa, sovint ronyós i tronat de tant mostrar-lo, on hi ha dibuixat els antics territoris comtals catalans, o de la Corona d’Aragó si ho voleu, amb Sardenya, Sicília, Nàpols i altres territoris d’Europa i pràcticamentacaben aquí la història, com si no hagués passat res més. Imagino que la plaça de la Vila de Madrid és un bon lloc per a parlar sense forçar la veu, per això, ho aprofiten.  

En dies propers al de la meva sessió intensiva de guies turístics i havent de passar per la Catedral i per la plaça de Sant Jaume, he aprofitat per escoltar les explicacions que es fan allà i segueixen la mateixa tònica, amb un mínim de guies correctes i preparats i un gruix, generalment personal forà, que parla i repeteix, sense saber, sovint, ni què està explicant.

També cal dir que sovint el guia bo porta un ramat que aparenta certa diferència, cert nivell, gairebé tots atents; mentre que aquell guia que es pot considerar personal, amb una sola família o un grup reduït de cinc o sis persones que no semblen escoltar-lo amb gaire interès, és el que pitjor ofici té i és que potser al final del dia, molts turistes, a part dels peus amb butllofes, tenen el cap inflat per una indigestió de dades mal explicades, que la sangria potser li arrodonirà l’enterbolir.

A la vista de certs turistes i altres guies, quan retornen al seu país, mai no recorden ben bé si la Barcelona romana creixia cap amunt perquè el comte Jofre va arribar des de Nàpols en una barca que va fundar la ciutat.

Però continuaran recomamant Barcelona, que malgrat els preus desorbitats continua sent accessible a les seves butxaques i fa bon temps.