L’economia de la felicitat
TONI AYALA (text i foto)
Que Christine Lagarde hagi deixat el Fons Monetari Internacional (FMI) per presidit el Banc Central Europeu (BCE) és tota una declaració d’intencions de cap a on vol anar la Unió Europea en matèria monetària i econòmica.
I, molt probablement, no tindrà gaire a veure amb els consells d’economistes, com el Premi Nobel Michael Spence, qui aposta més per potenciar l’economia del benestar de les persones.
De fet, és molt probable que Europa es col·loqui als antípodes de països com Nova Zelanda. Jacinta Ardern, al capdavant del govern laborista d’aquest país, ha posat en marxa una política econòmica que es fixa en la felicitat de cada ciutadà i no en les dades macroeconòmques del Producte Interior Brut (PIB).
És a dir, l’important és el compliment de cinc objectius: la millora de la salut mental, la reducció de la pobresa infantil, mitigar les desigualtats que pateixen els aborígens maorís, fomentar l’era digital i preservar el medi ambient tot lluitant contra la contaminació.
Podríem pensar que Nova Zelanda s’ho pot permetre, doncs el seu PIB va créixer un 2,8% l’any passat, però el cas és que, per exemple, ja és un país amb una gran consciència ecològica, com ho demostra l’estat envejable del seu entorn natural.
Ara bé, no deixa de ser una aposta valenta del Govern, doncs, si bé Nova Zelanda és illa, això no vol dir que sigui un oasi ni que estigui aïllat del món. També li afecta la cojuntura econòmica mundial i, com va demostrar l’atemptat de Christchurch, fins i tot el terrorisme.
”El PIB no serveix ja. Mesura la guerra, els desastres i els accidents. Necessitem una alternativa que inclogui el desenvolupament sostenible i el benestar de la gent”, va afirmar la psicòloga nord-americana Suzan Andrews el 2009 durant la Trobada Mundial sobre Felicitat Interna Bruta, que es va celebrar a Brasil.
En aquell moment, fins i tot el llavors president francès, Nicolas Sarkozy, havia encarregat a un grup de premis Nobel, com ara Joseph Stiglitz o Amartya Sen, que mesuressin el rendiment econòmic i el progrés social a França. És evident que, una dècada després, aquell intent va fracassar, a jutjar per les protestes actuals del moviment dels ‘armilles grogues’.
Nacions Unides va crear l’Índex de Desenvolupament Humà com a instrument per a classificar els països amb altres criteris que no sigui només els econòmics, com ara una bona educació, la salut de la població o les condicions d’una vida digna.
Fins i tot, l’ONG britànica New Economics Foundation va crear l’Índex del Planeta Feliç, una de les conclusions del qual és que els països “més feliços” no són necessàriament els més rics. És allò de què “els diners no fan la felicitat”.
El petit país de Butan, enclavat a l’Himalaia, és un dels països més ben situats en els índex de felicitat, entre d’altres coses perquè va ser molt pioner a implantar l’Índex de Felicitat Interna Bruta, basat en 73 variables establertes el 1972 pel llavors rei Jigme Sngya Wangchuck. La idea és que “la felicitat és quelcom molt seriós” i, per això, tota política ha d’anar encaminada a garantir-la.
Els índexs de felicitat tenen molt a veure amb l’ecologia. Costa Rica, per exemple, està considerat un dels països més feliços del món, entre d’altres coses, perquè el 99% de l’electricitat es produeix amb energia sostenible.
L’Any 2008, Butan va introduir l’Índex de Felicitat Nacional a dins de la Constitució, de tal forma que era d’obligat compliment per als mandataris encarregats de posar en pràctica les polítiques adreçades a la població.
Pel que fa a Europa, Noruega, Dinamarca, Finlàndia o Suècia acostumen a estar al capdamunt dels índex mundials de felicitat, que inclouen variables com ara la generositat, la llibertat, l’expectativa de vida o la salut.
L’exemple dels països nòrdics podria ser un punt de partida per a què la Unió Europea potenciés més les ‘polítiques de la felicitat’ en comptes dels rescats bancaris, les intervencions dels ‘homes de negre’ i d’altres tristos referents que ens ha deixat en el passat a països com Grècia.
En realitat, no es tracte de fomentar els somriures, sinó el benestar dels europeus. A l’altra punta del món, a Nova Zelanda, ja s’hi han posat de valent.