L’últim Govern espanyol de coalició


JOAN PALLARÈS – PERSONAT (text)

“¡Dejadme solo!”. La frase amb veu ronca que ressona, com un cop de mall, enmig d’una plaça de bous abarrotada d’un públic concentrat i en silenci, és una de les típiques dites que formen part dels tòpics que alimenten l’orgull hispànic.

“¡Dejadme solo!”, vol dir moltes coses: supèrbia, egoisme, menyspreu, i és que el torero, davant del bou, vol la glòria de l’aplaudiment per si sol, la quadrilla són auxiliars anònims, comparses sense nom, la insolidaritat de no voler compartir res i molt menys els elogis.

A la política també passa, no als ajuntaments, ni a d’altres graons que s’han tingut d’acostumar a allò que és de llei: compartir, negociar, pactar i, si cal, governar plegats acordant un mínim d’objectius comuns a assolir per el bé de tots.

La política de les institucions de l’Estat, la que mira amb menyspreu las “regiones”, segueix encara ancorada en el pensament únic, en què no hi ha més camins que els que tria el que té el poder, un poder que no vol mai compartir, un poder ple de tabús i principis inventats corre-cuita, sortits de la màniga del tafur de torn.

Fa més de vuitanta anys que l’Estat espanyol no ha tingut un govern de coalició, ni de concentració. Quaranta de dictadura i quaranta més amb urnes i llei d’Hont han propiciat sempre majories cada vegada menys còmodes. Si comparem el temps que va tardar la Restauració del segle XIX a fer aigües, veurem que respecte a la Transició del segle XX, la data de caducitat està més que complerta i més sense modificacions substancials en les bases de joc.

Els nou anys de República, gairebé tres en guerra i dos amb mesures excepcionals, van tenir vint-i-sis governs, un més si afegim el Consell Nacional de Defensa, sorgit del Cop d’Estat del Coronel Casado i presidit per General José Miaja, tots, inclús aquest, van ser govern de coalició.

El primer, d’abril de 1931 fins a l’octubre, presidit per Aniceto Alcalà Zamora, dels dotze membres pertanyien a set partits diferents, només el PSOE tenia tres representants, els altres dos o un.

D’octubre del 1931 a setembre de 1933, Manuel Azaña va presidit tres governs de coalició i a l’arribada de Alejandro Lerroux a la presidència encara no un més, va seguir igual, també el breu temps de Diego Martínez Barrio i els següents de Lerroux.

Ricardo Samper, d’abril a octubre de 1934 també va incorporar algun independent i algun partit afí, i les dretes de Lerroux, Chapaprieta i Portela Valladares van seguir la tònica incorporant en algunes èpoques del bienni, algun militar.

El retorn d’Azaña el febrer del 1936, quan la victòria del Front d’Esquerres a Catalunya i el Frente Popular a Espanya, va implicar nous governs sempre d’Izquierda Republicana i Unión Republicana, amb algun independent, igual que l’efímer de tres dies d’Agusto Barcia el maig del 1936 o el de Casares Quiroga, amb un ministre d’ERC, amb el que es va arribar a la guerra civil.

El Cop d’Estat de juliol del 1936, amb un govern de Diego Martínez Barrio que no va arribar a néixer, i un altre sorgit també el mateix 19 de juliol amb José Giral, el formaren diversos partits i, a partir de Setembre, amb Largo Caballero de president i el PSOE amb majoria, entraria ERC, PCE, IR, UR i el PNV, tònica que es mantindria amb variacions, durant la presidència de Juan Negrín des del maig del 1937.

Durant el període de la guerra, un país dividit en dues zones i amb dos governs, els militars que havien perpetrat el cop d’Estat, al cap de poc més de dos mesos van escollit un comandament únic, un militar que regís la vida del país.

El General Franco, que ocupava el lloc 23 a l’escalafó de l’exèrcit, va ser proclamat cap suprem l’1 d’octubre del 1936, però aquesta és una història que ja explicarem un altra dia. Potser, el debat actual sobre el Govern de coalició preocupa més als qui perceben una revifalla de la vella tradició republicana.

 


Post a Comment