Spanish Borgen
TONI AYALA (text)
Per a qui li agradi la política (i el món de la comunicació en l’àmbit de la política), la sèrie danesa Borgen és, sens dubte, una de les grans perles dels darrers temps. Ens mostra les interioritats de la política danesa a través del personatge de Birgitte Nyborg, que es converteix en la primera dona a aconseguir el càrrec de Primera Ministra de Dinamarca.
Ara bé, aconsegueix arribar al poder tot aprofitant una situació de crisi dels partits majoritaris i tenint prou habilitat com per saber pactar. Tant és així que Birgitte Nyborg, tot i ser la representant d’un petit partit, aconsegueix encapçalar un govern de coalició amb els Verds i els Laboristes (aquests últims hi accedeixen malgrat tenir més escons que el partit de Nyborg).
Si una cosa ha quedat clara en el recent debat d’investidura de Pedro Sánchez és que a Espanya és molt impensable que la política estatal assumeixi la cultura de la coalició. I encara seria més improbable que un partit que no hagués guanyat les eleccions encapçalés un govern tenint com a soci a un altre partit que hagués tret millors resultats electorals.
Es podria dir que l’spanish borgen és diferent, perquè només es dona en l’àmbit local. La cultura bipartidista (amb el PSOE i el PP repartint-se el poder durant anys) està, en realitat, allunyada de la realitat actual. Fins ara, s’ha primat l’unipartidisme i l’unipresidencialisme governamental lligat a la Moncloa, però, és clar, el problema per a socialistes i populars és que Espanya ha evolucionat, han sorgit altres opcions polítiques i, ara, el vot està més repartit que en dècades passades.
Això només ha passat amb el Govern central, cosa que és ben curiosa. És a dir, de la mateixa manera que només hi ha un Rei, els dos partits majoritaris sembla que entenen que només pot haver-hi un partit governant. En canvi, la cultura del pacte està plenament implantada als ajuntaments, diputacions i governs autonòmics, on sí que es poden trobar governs locals a l’estil Borgen danès. D’altra banda, també ha cridat l’atenció la poquíssima habilitat del partit més petit i nou (Unidas Podemos) per tancar un acord amb el gran (PSOE) que hagués facilitat formar per primer cop un partit de coalició.
Tanmateix, davant dels que se senten decebuts pel debat d’investidura fallida de Pedro Sánchez, és evident que aquests dies han sigut súper regeneradors a nivell polític. És com si tothom s’hagués tret la careta. En aquest sentit, el discurs de Pablo Iglesias (Unidas Podemos) en la primera jornada del debat, tot destripant les interioritats de les negociacions amb el PSOE, va ser -més que una bomba- un autèntic mirall del que és la política espanyola.
Potser hi ha un referent de discurs que hagi obert tant la Capsa de Pandora política: quan, el 24 de febrer del 2005, en un ple del Parlament de Catalunya, a conseqüència de l’esfondrament del túnel del metro del Carmel a Barcelona, el llavors president de la Generalitat, Pasqual Maragall, es va defensar de les acusacions de CiU tot afirmant que aquest partit tenia “un problema denominat 3%”. Encara que Maragall va haver de retirar la seva acusació, és molt possible que bona part del que ha passat des de llavors a la política catalana ha emanat, en part, d’aquella sessió al Parlament.
Amb el discurs de Pablo Iglesias, que el PSOE va respondre en el mateix sentit en la segona jornada del debat, ha quedat clar no només que al centre de decisió d’Espanya no hi ha cap cultura de coalició, sinó que no hi ha voluntat real de materialitzar-la.
És llavors quan els dos grans partits que s’han alternat en el poder (PP-PSOE) busquen vies d’escapament, que ells anomenen ‘Pactes d’Estat’. Per tant, no s’apel·la a un acord PSOE-PP que permeti la investidura de Pedro Sánchez, sinó a “un pacte d’Estat”, per exemple, amb l’excusa perfecta de donar una resposta d’Estat, amb un Govern -unipartit i unipresidencial- ja constituït, a la sentència del Procés.
El món de la política és fantàstic i el llenguatge associat a la política és dels més rics, fantasiosos i inventius que existeixen. A Espanya, oficialment, hem passat del Bipartidisme a la cultura del Pacte d’Estat. En realitat, és el mateix, però amb un altre nom, ja que un vertader Pacte d’Estat hauria d’incloure a totes les forces polítiques amb representació al Congrés dels Diputats, cosa que no és així.